elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Castellano

La Sala l’Horta convida als més menuts a ficar les mans en la terra i a reconnectar amb la tradició agrícola valenciana

La Sala l’Horta convida als més menuts a ficar les mans en la terra i a reconnectar amb la tradició agrícola valenciana
  • A través d'un llenguatge senzill i recursos lúdics i sensorials, aquest espectacle ensenya cançons, refranys i paraules relacionades al món de l'horta

MÉS FOTOS
La Sala l’Horta convida als més menuts a ficar les mans en la terra i a reconnectar amb la tradició agrícola valenciana - (foto 2)
La Sala l’Horta convida als més menuts a ficar les mans en la terra i a reconnectar amb la tradició agrícola valenciana - (foto 3)
La Sala l’Horta convida als més menuts a ficar les mans en la terra i a reconnectar amb la tradició agrícola valenciana - (foto 4)
La Sala l’Horta convida als més menuts a ficar les mans en la terra i a reconnectar amb la tradició agrícola valenciana - (foto 5)

L'escenari de la Sala l'Horta es transformarà aquest diumenge 29 de novembre en un paisatge de terra i cavallons en el qual es convidarà als més menuts a familiaritzar-se amb la tradició agrícola valenciana i a conéixer els seus instruments de treball, els seus costums socials i les seues cançons i refranys populars. Reconeguda amb el Premi al Millor Espectacle per a Xiquetes i Xiquets de les Arts Escèniques Valencianes 2019, Horta és una peça de teatre poètica i amb grans valors didàctics, inspirats en l'esperit Montessori d’“Aprendre a través de l'experiència”.

Aquesta producció de la companyia L'Horta Teatre, especialment recomanada per a públic entre 3 a 7 anys, aposta per l'experimentació a través del tacte, l'olfacte, les imatges i les cançons. Els xiquets i xiquetes ocupen l'escenari, on poden manipular la matèria directament i recollir amb les seues mans carlotes, encisams i cebes per a emportar-se a casa la seua “primera collita”.

Les actrius Joana Alfonso i Esther López conduïxen aquesta peça, que entremescla l'antiga història d'amor de dos llauradors amb les aromes, les textures, les paraules pròpies, les cançons populars i els refranys d'un món agrícola que a poc a poc s'esvaïx.

“El meu iaio era llaurador. El meu pare no. Però a través de les seues històries i els records que encara viuen a la meua casa, he aconseguit que la memòria d'una manera de viure associada en el camp no s’extingisca. Ara, pense en els meus fills i no queda ningú que els conte aquestes històries i els ensenye a distingir una favera d'una carxofera, què és un cavalló o per a què servia un cresol -explica Pau Pons, creadora i directora-. Per això, vaig sentir que era necessari un espectacle en el qual fórem capaços d’aturar el pas del temps en un moment en què l'estil de vida moderna, l'extensió de les grans ciutats, els nous perfils professionals i la globalització, en general, estan acabant amb una manera de viure i un paisatge que ens era propi i genuí”.

Pujar