Marta Esteve: Una vida entre cavalls

Marta no recorda el primer dia que va muntar a cavall. Des de ben xicoteta, esta amazona de 26 anys va haver d'aprendre a compaginar la seua vida personal i acadèmica amb la gran passió que va anar forjant dia a dia i que encara manté: l'equitació. Però no perquè algú li ho imposara, sinó perquè amb estos animals va trobar des del principi un lloc on passar llargues estones, muntar i també «desconnectar, asseure'm a veure'ls i compartir vesprades de descans gaudint de la seua companyia, sense necessitat d'entrenar».

És cert que nàixer en el si d'una família dedicada a esta professió li va induir a endinsar-se en ella: «Vaig començar pel meu pare, que sempre ha estat en el món... És qui m'ha creat esta vinculació amb els cavalls», explica. Així, encara que al llarg dels anys ha establit relació amb altres professionals que ha anat coneixent en diferents competicions, mai ha rebut periòdicament classes de cap entrenador: «Tot és entre els consells del meu pare, vídeos que puga trobar en Internet i la pràctica del dia a dia».

I no li ha anat malament: Des que va començar a competir fins a l'actualitat ha obtingut múltiples reconeixements, com quatre medalles de bronze a nivell autonòmic en la categoria de Domatge Clàssic (2005, 2012, 2015 i 2019); dos de plata, en Domatge Clàssic i en Enganxaments (ambdues, en 2014) i, a més, en 2013 es va proclamar campiona de la Copa de la Federació Hípica de la Comunitat Valenciana en Domatge Clàssic. Així mateix, Marta ha sigut seleccionada per l'equip de la Universitat de València per a competir en tres edicions del Campionat d'Espanya Universitari (2013, 2015 i 2016), també en la disciplina de Domatge Clàssic, quedant sempre entre els huit primers llocs.

Estudiar, treballar, entrenar

Compaginar esta afició amb els estudis, la vida personal i el treball no sempre ha sigut fàcil. Des que va començar a competir, als 12 anys, la seua rutina ha consistit a estudiar al matí i passar les vesprades en l'hípica. I quan va arribar el moment de triar els seus estudis no va dubtar a optar per una carrera que en el futur li permetera, com ella diu, «mesclar les dues coses que m'agraden».

Així, ha finalitzat recentment el Grau en Dret amb especialització en dret esportiu. Ara, mentre estudia oposicions, treballa en l'Administració Local i, per descomptat, continua passant llargues vesprades en la seua hípica: Racò del Cavall. «En el meu temps lliure m'agrada xarrar i fer plans amb els meus amics i família, a més de practicar altres esports», comenta, però «em costa passar un dia sense visitar als meus cavalls».

Allí, la rutina és sempre la mateixa: Els prepara per a poder traure'ls, la qual cosa implica raspallar-los, posar-los la cadira, la becaina, protectors a les cames… «Em munte i faig l'entrenament que haja planificat». Depén de la meteorologia, però l'habitual és fer tot això i, després, dutxar-ho, tornar a raspallar-ho… «Tot, més l'afecte que li pugues donar». I és que l'entrenament no sempre consisteix a muntar: «També és important eixir a córrer d'altres formes o, fins i tot, deixar-los solts en prats grans perquè es divertisquen», explica Marta: «Ells, com les persones, també necessiten desconnectar moltes vegades».

De Tornado a Campione

Recentment han jubilat a Tornado als seus 26 anys, el cavall amb el qual Marta ha competit des dels 12 i amb el qual sent una vinculació especial que creu que no tornarà a tindre amb cap altre, «perquè són molts anys veient-nos tots els dies; per a mi és com si fora un membre més de la família». Encara que moltes persones creuen que els animals no tenen sentiments com nosaltres, «no és així: Tornado és molt gelós», comenta Marta: «Si em veu acariciar a un altre cavall, es gira, es va i no em deixa tocar-lo durant una estona, encara que insistint un poquet, acaba perdonant-me», bromeja.

Si bé este cavall era prou tranquil, Campione no li ho posa tan fàcil. És el que munta des que Tornado es va jubilar i, «com que és més jove, és nerviós, tafaner… Té més espurna». De fet, en una de les últimes competicions es va atabalar dins del box —la caseta on esperen abans d'eixir a la pista— «i va acabar rebentant el pestell», recorda Marta amb un mig somriure: «Vam haver de cridar a manteniment perquè arreglaren la porta... No va arribar a escapar-se per sort».

Malgrat estos xicotets contratemps, competir li encanta. I amb el pas dels anys ho porta millor: «De xicoteta eres prou innocent, però a poc a poc et vas donant compte d'on estàs, i va arribar una temporada en la qual em posava molt nerviosa», recorda: «Vaig haver d'aprendre a controlar els nervis i no transmetre-li'ls al cavall, que ho sent tot», de manera que ara pot realitzar l'exercici des d'un punt de vista més tècnic i gaudint més de la competició, «la qual cosa garanteix millors resultats». L'amazona assegura que és fins i tot més satisfactori aconseguir premis amb un cavall «que has domat tu mateixa i del qual has pogut veure tota l'evolució».

Un futur incert, però amb cavalls

A més de treballar, estudiar, entrenar i competir, Marta ha sabut traure temps per a formar-se en diferents àmbits, la qual cosa li ha permés exercir de jutge de competició en diverses disciplines, com els galops, i també impartir classes: «Tinc un xicotet equip de xiquetes que competeixen a nivell autonòmic», explica. I tampoc els va res malament! En els últims anys han aconseguit tres medalles de bronze a nivell autonòmic en Domatge Clàssic (dos en 2018 i una en 2019), i altres tres de plata en els nivells de Domatge Clàssic A (2015), B (2016) i AP (2018).

«La meua intenció és continuar formant-me per a ensenyar als altres i per a ajudar-me a mi mateixa, continuar competint i, si el dia de demà tinc fills, poder transmetre-li'l també», explica: «Si volen, clar, de igual manera que els meus pares ens van deixar triar a mi a les meues germanes», comenta. I encara que en el futur no sap si aconseguirà combinar-lo amb l'àmbit jurídic i fer d'esta afició la seua professió, té clara una cosa: «Vull que el món del cavall estiga sempre en la meua vida».