El Ple de l'Ajuntament de Sagunt acorda no recórrer la sentència del procediment interposat per Lafarge Cementos SAU
La Corporació, després de conéixer la sentència del Jutjat Contenciós Administratiu núm. 6 de València i el dictamen tècnic, acorda per majoria absoluta no interposar recurs d'apel·lació
L'Ajuntament de Sagunt ha estimat oportú no recórrer la sentència favorable al procediment interposat per Lafarge Cementos SAU. Així ho ha acordat esta vesprada el Ple en la sessió ordinària de juny, que continua sent de manera telemàtica, en la qual s'ha donat compte de la sentència dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu núm. 6 de València. Els vots de PSOE, PP, IP, Vox i Cs han sigut favorables a la proposta de no presentar recurs d'apel·lació, mentre que Compromís i Esquerra Unida han votat en contra.
Esta sentència resol el procediment Ordinari núm. 460/17, interposat per l'entitat Lafarge Cementos SAU contra l'acord de Ple de 30 de maig de 2017, que va declarar l'incompliment molt greu del contingut de la concessió demanial adjudicada el 7 d'agost de 1988 a la citada mercantil, per realitzar labors extractives en la pedrera Salt del Llop per davall de la cota màxima a què es comprometia l'empresa en la memòria que acompanyava a la seua oferta econòmica, i se li requeria perquè fera un estricte compliment d'esta concessió demanial i que havia d'abstindre's de realitzar extracció d'àrids allí on s'haja sobrepassat la cota de 160 metres o de 150 metres.
La sentència, d'una banda, desestima la falta de legitimació activa al·legada per la defensa de l'Ajuntament, per falta d'acord societari per a impugnar, ja que l'entitat recurrent va aportar l'acord per a recórrer del seu Consell d'Administració.
D'altra banda, quant al fons, estima el recurs de Lafarge, per considerar que l'Ajuntament va decidir possibilitar que en estos terrenys s'efectuara una activitat d'extracció, que es troba sotmesa al control exclusiu no compartit de l'administració autonòmica. A més argumenta la sentència que el suposat desenteniment o passivitat d'esta, no possibilita a l'ajuntament realitzar una activitat subsidiària, ja que l'extralimitació en la cota màxima a excavar no implica una major ocupació del perímetre, ja que el contracte de concessió demanial no és d'uns concrets metres cúbics d'àrids, sinó sobre una extensió determinada, i la inspecció de l'execució d'esta activitat no és competència de l'Administració municipal. Només seria competent l'Ajuntament, segons la sentència, si s'infringix la normativa urbanística o es produix una extralimitació en l'ocupació dels terrenys, però no sobre la manera i forma en què, dins dels límits de l'activitat desenvolupada, s'efectua l'actuació pel concessionari, diu textualment.
D'altra banda, la sentència indica que encara que abans de la finalització del període concessional s'haguera produït una extralimitació en la cota màxima a excavar, això no implica una major ocupació del perímetre, i eixa possible infracció hauria de ser inspeccionada o sancionada a posteriori, ja que, no cal declarar un incompliment a prevenció.
A més, quant a la memòria que acompanyava a l'oferta de l'entitat recurrent, la sentència recull que, malgrat haver-se formulat quatre peticions de complement de l'expedient, no s'ha aportat. Encara que, d'haver-ho fet, els termes de la memòria no són clars i no es podria imputar un incompliment abans que haja transcorregut el termini de finalització del període d'aprofitament.
Per tots estos motius, després d'estudiar la viabilitat de presentar recurs d'apel·lació el despatx jurídic encarregat de la defensa de l'Ajuntament de Sagunt, la Prefectura de la Secció d'Urbanisme i la Prefectura del Servei Jurídic, han realitzat una sèrie de consideracions que finalment han aconsellat no interposar recurs d'apel·lació contra esta sentència. Malgrat això consideren que l'Ajuntament va establir el seu propi règim concessional amb la finalitat de preservar la muntanya declarada d'utilitat pública, de manera que, malgrat l'indicat en la sentència, existixen competències concurrents entre l'Administració autonòmica i la local.
A més, assegura que resulta contradictori i mancat de congruència que la pròpia sentència establisca que l'Administració local conserva competències quan “es procedisca a una extralimitació en l'ocupació dels terrenys”, que és el que precisament motiva l'acord recorregut, i després no les considere, ja que eixes condicions d'explotació establides per l'Ajuntament, es referien tant al perímetre com a la profunditat, obviant el jutjador tal circumstància, ja que només fa referència al perímetre.
Finalment, quant a la falta de proves que suposa la no presentació de la memòria de 1988 que no s'ha pogut aportar per l'Ajuntament al no trobar-se en la documentació de l'expedient, que contenia els termes a què s'anava a executar l'activitat extractiva des del punt de vista patrimonial i que contenia el compromís de no extraure per davall de la cota 150, al no haver sigut aportada per este Ajuntament, atés que en ella es basa l'acord impugnat, mancada la prova que tal compromís existix i els termes del mateix i que permetria contra argumentar la sentència en eixe sentit.
