Castelló als ulls de Pío Baroja: “L'església l'han pintada d'una manera boja”
De València va dir que li semblava "repugnant" i el "poble més antipàtic de tota Espanya"
L'escriptor basc Pío Baroja, referent de la Generació del 98, està tornant a donar que parlar en el segle XXI, però no per un dels seus llibres, sinó per una conversa privada amb un amic.
I és que s'ha viralitzat una carta que el guipuscoà va enviar en 1902 al seu company de professió Azorín en la qual comptava les vivències del seu pas per València i Castelló.
La missiva es troba exposada a la sala de la Fundació Caja Mediterráneo de Monòver. En ella es pot llegir un text en el qual conta que la capital del Túria li semblava "repugnant" i el "poble més antipàtic de tota Espanya".
Cal recordar que Pío Baroja va estudiar medicina en el cap i casal, on va viure alguns anys i va visitar Castelló en diverses ocasions, on el seu pare treballava d'enginyer de mines.
"Vaig trobar València tan repugnant com em semblava quan vaig tenir la desgràcia de patir-la dos anys i mig", explica l'autor de Zalacaín el aventurero o El árbol de la ciencia, que posteriorment es desplaça fins a Castelló de la Plana.
Un viatge “latoso fins a l'exageració” en el qual va estar acompanyat de "una sèrie de converses entre gents de Gandia, Jativa i Bocayrente" on "les dones eren les que portaven la veu cantant” i criticaven als jesuïtes com a “Mala chens, mala gent".
Ja a Castelló, segons s'explica en la seua missiva, s'allotja a la casa d'un amic al carrer Major, 37, "al costat d'un balcó amb molts tests".
Calle Mayor, 37 en la actualidad
Molt prop d'aquest habitatge es troba l'actual cocatedral de Santa María (avui reconstruïda). "Hi ha una església gòtica desbaratada, que l'han pintada d'una manera boja”, fins i tot “totes les columnes i capitells" pel que "no hi ha lloc per a posar en la paret la punta d'una agulla".
"Aquesta meravella la va fer en uns quants anys un pintor valencià", expressa el guipuscoà respecte a l'antiga església de Santa María. I és que el temple original, del segle XVI i estil gòtic, estava tot pintat en el seu interior, a diferència de l'actual, reconstruït en la postguerra i d'estil més sobri, amb la pedra blanca a la vista.
L'antiga Santa María poc abans de l'enderrocament. Foto: Arxiu de la Diputació
En un dels seus llibres, Camí de Perfecció, ja dóna compte de com era la ciutat en aquells dies: “El poble és gran. Quan vaig arribar, els carrers estaven inundats de sol, reverberaven vívida claredat les cases blanques, grogues, blaves, continuades per tàpies i paredasses que limiten hortes i corrals”.
“Se sentia en tot el poble un enorme silenci, interromput solament per l'escataine d'algun gall. El poble està silenciós, les cases, amb les seues persianes verdes i les seues finestres i portes tancades, semblen abstretes en peresoses meditacions. De tant en tant passen alguns coloms, fent brunzir l'aire lleugerament i amb gràcia amb les seues ales”, descriu.
Un poble tranquil, de 3.300 cases en aquell moment dins de les muralles alçades per les guerres carlistes i que, en aquell moment “s'anaven enfonsant lentament”. Avui només queden com a testimoni el traçat que es manté en peus en la plaça de la Muralla Liberal.
Una ciutat, escriu, de “49 carrers, rectes, amples i molt planes, sense empedrar, amb bones voreres de nit il·luminades amb reverberos a l'estil modern”.
