El Museu d'Art Contemporani d'Alacant repassa el naixement de l'art cinètic

La qüestió del moviment, de la llum i de la seua representació travessa la història de l'art. En 1955, se celebra a la galeria Denise René de París l'exposició 'Le Mouvement', per iniciativa de Pontus Hulten i Victor Vasarely, amb obres que es mouen o són mogudes de Yaacov Agam, Pol Bury, Alexander Calder, Marcel Duchamp, Jesús Rafael Soto, Jean Tinguely, Robert Jacobsen i Victor Vasarely, un esdeveniment que serà considerat com l'acte inaugural de l'art cinètic.

Precisament en 1955, a París, en el X Salon des Réalités Nouvelles, Eusebio Sempere presenta els relleus lluminosos, objectes que integren la llum i el temps en un moviment intermitent. 'Llum i moviment', en aquestes noves obres, irromp com una força viva, materialitzada i ja no només representada.

El Museu d'Art Contemporani d'Alacant, amb el suport de l'Ajuntament d'Alacant i del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, obri aquest dijous, 14 de febrer, l'exposició 'Llum i moviment. L'avantguarda cinètica a París (1955-1975)', comissariada per Marianna Gelussi i Jordi Ballart.

L'exposició reuneix més de 20 peces d'artistes representatius de l'art cinètic, moviment sorgit a París en 1955. 'Llum i moviment' obri una perspectiva sobre la rica vivacitat d'aquesta tendència internacional en l'actiu context parisenc, la influència de la qual alimentarà també el debat artístic espanyol, centrant-se en el període entre 1955 i 1975 durant el qual el moviment conquista el seu apogeu creatiu i el seu més alt reconeixement.

La mostra ha sigut presentada pel director del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, José Luis Pérez Pont, la regidora de cultura de l'Ajuntament d'Alacant, María Dolores Padilla, la conservadora del MACA Rosa Castells i els comissaris, Marianna Gelussi i Jordi Ballart.

Pérez Pont ha assenyalat que "aquesta exposició ens remet als orígens de la col·lecció del Museu d'Art Contemporani d'Alacant, amb una contextualització de l'obra d'Eusebio Sempere i una ampliació del nostre coneixement sobre les avantguardes històriques que, d'una manera o una altra, han influït en el desenvolupament de l'art contemporani com el coneixem hui en dia, no només en l'àmbit estètic sinó també en l'ideològic".

"De tal manera que l'afany de canvi d'aquests artistes, el seu inconformisme i el seu desig de transformació, trencant amb la idea de l'art com a objecte de culte, destinat per a una elit, està vinculat amb el nostre compromís actual d'aproximació de la creació artística, i el suport a projectes que fomenten la participació de la ciutadania", ha explicat Pérez Pont.

El director del Consorci de Museus ha destacat el moment excepcional que travessa el MACA i s'ha referit a l'últim informe de l'Observatori de la Cultura (elaborat per la Fundació Contemporània), que situa el museu alacantí en el rànquing de les 100 institucions culturals millor valorades a l'Estat espanyol, concretament en el lloc 35 a escala nacional; així mateix, ocupa el quart lloc en el territori valencià, per davant de centres culturals importants.

Pérez Pont ha explicat que "la importància d'un museu no està només en les seues col·leccions sinó en el seu projecte cultural" i en aquest sentit ha lloat el treball desenvolupat per l'equip del museu, amb Rosa Castells al front, i ha recordat "l'aposta del Consorci de Museus pel MACA en els últims anys, en els quals estem donant suport tant a les seues exposicions com al seu programa d'educació i mediació".

L'exposició és una oportunitat per a reconéixer alguns dels protagonistes d'aquesta avantguarda com ara Marina Apollonio, Pol Bury, Alexander Calder, Carlos Cruz-Diez, Ángel Duarte, Marcel Duchamp, Horacio García Rossi, Julio Le Parc, François Morellet, Jordi Pericot, Nicolas Schöffer, Francisco Sobrino, Jesús Rafael Soto, Joël Stein, Takis i Victor Vasarely. Les seues obres, provinents de col·leccions privades, galeries i institucions parisenques, ressonaran i s'enriquiran en diàleg amb l'excepcional col·lecció d'obres cinètiques del MACA, donació d'Eusebio Sempere.

La 'mouvance' cinètica es desenvoluparà a Europa com una espècie de constel·lació internacional formada per una nova generació d'artistes que, a partir dels anys cinquanta, treballen de manera independent o en grups entorn de les mateixes problemàtiques: en reacció amb l'informalisme i el 'tachisme', decideixen transformar radicalment l'art oposant-se al mite de l'obra d'art, objecte únic definit i totèmic destinat a una elit, expressió personal de l'artista, geni creador reclòs en la seua torre de marfil.

Aquests artistes de nou encuny volen modernitzar l'objecte artístic, obrir-lo a la realitat integrant nous materials i tècniques industrials; en una perspectiva social, produir art per a un públic més ampli, un art participatiu, i modelar així un nou rol, actiu, per a l'artista i l'espectador. Disseminats per tot Europa, els uneix una acció intensa de difusió i divulgació: escriuen, participen i organitzen nombroses manifestacions internacionals, funden revistes, galeries i espais expositius.

Dins d'aquesta constel·lació, París brilla com un centre particularment actiu animat per la presència de nombrosos artistes de diferents països europeus i d'ultramar. En l'efervescència d'aquests anys, la galeria Denise René constitueix el punt de referència sòlid d'aquesta avantguarda, lloc de trobada, guia i sosteniment. A París, i sovint a Denise René, estarà vinculat el destí d'alguns dels principals exponents cinètics espanyols: Equipo 57, Jordi Pericot, Eusebio Sempere i Francisco Sobrino.

Rere els passos de pioners com Naum Gabo, Antoine Pevsner i László Moholy-Nagy, Marcel Duchamp i Alexander Calder, integrant el moviment i la llum, els artistes proposen una nova visió de la realitat en la qual res és fix i definitiu i tot és indeterminat i inestable, en moviment constant: les obres viuen el present, canvien, mai s'esgoten. Aquesta espurna vital es manifesta sota diverses formes, en un moviment real o virtual (és a dir, que ocorre únicament en els nostres ulls) o en una metamorfosi que segueix el desplaçament i la interacció de l'espectador.

El moviment encarna la nova relació mútua, física i emotiva, entre espectador i obra, és un 'mouvement émouvant', com el descriu Vasarely en 1955: les obres són cossos vius que es reflecteixen en el cos en moviment de l'espectador i entren en relació amb aquest, el converteixen en actiu, conscient.