La masculinitat del revolucionari Francisco de Miranda, revisada des d’una perspectiva de gènere
Francisco de Miranda és conegut com a precursor de la independència veneçolana, de vegades anomenat l’americà universal, va viatjar durant gran part de la seua vida, va viure la Revolució Francesa i l’emancipació dels EUA. I va impulsar la dels territoris hispanoamericans. Un idealista il·lustrat que la historiadora de la Universitat de València (UV) Mónica Bolufer ha estudiat des d’una nova perspectiva en el seu article publicat a Gender & History, una de les més prestigioses revistes internacionals d’història.
“És difícil enquadrar Miranda en una etiqueta única”, indica Bolufer, catedràtica del Departament d’Història Moderna i Contemporània. “Aprofundir en les contradiccions del seu pensament i la seua vida és una forma de comprendre millor i amb més detall l’època de la Il·lustració i les revolucions que va viure”, explica la investigadora.
Les conclusions de l’article, publicat en el marc del projecte europeu CIRGEN (Circulating Gender in the Global Enlightenment: Ideas, Network, Agencies), finançat amb una ajuda Advanced Grant de l’European Research Council (ERC) de 2,5 milions d’euros, no encasellen Miranda, sinó que plantegen les paradoxes de la Il·lustració i les revolucions. Malgrat els avanços en política, els il·lustrats van ser reticents a admetre la igualtat entre homes i dones.
La investigadora ha enfocat aquesta anàlisi històrica en tres plans: la presència i el tractament del gènere en els diaris de viatge de Francisco de Miranda, en les seues relacions amb les dones i en la forma en que va construir la seua pròpia imatge com a home.
La imatge de les dones populars amb qui va tenir trobades sexuals es construeix en els seus escrits des de la seua privilegiada posició com a home atent als seus plaers; quasi mai en diu ni tan sols el nom. No obstant això, tenint en compte el context en què va nàixer i el món en què va viure, cal destacar els seus comentaris favorables a les mares solteres, a les quals defensava de l’ostracisme social, cosa poc habitual en el moment. “Presentar-lo com un Latin lover, com s’ha fet en ocasions, significa donar per bons els rancis estereotips que releguen la vida privada dels ‘grans homes’ al terreny de l’anecdòtic i escabrós. El que cal és analitzar-la en el seu context cultural i polític”, afirma Mónica Bolufer.
Francisco de Miranda mostra en diverses ocasions estima per les converses intel·lectuals amb dones intel·ligents, de vegades des d’una posició paternalista. Presa certa consciència dels rols i exigències que se li atribueixen a cada gènere. En alguna ocasió, admet que s’han de reconèixer drets civils a les dones grans, tot i que aquesta consciència no es va veure reflectida en els seus plans per a la societat postrevolucionària.
“Aquesta anàlisi de la figura de Francisco de Miranda des dels plantejaments de la història de gènere, la biografia i la història de la subjectivitat resulta pioner. Fins ara, se n’havia estudiat la figura com la d’un il·lustrat cosmopolita que va viatjar pel Nou i el Vell món, i un activista i militar que va viure la guerra d’Independència dels EUA. I va participar en la revolució francesa. Les úniques mencions al model de masculinitat que representa i les seues relacions amb les dones eren les referències més bé tòpiques de la seua activa vida sexual”, conclou l’experta de la UV.
