L’IVAM programa cine marginal LGTBI dels anys 70 i 80
L’IVAM ha programat una sèrie de projeccions i conferències per a analitzar aquest fenomen, lligat no només al cinema, que és fonamental en la història de la lluita pels drets del col·lectiu LGTBI. Aquest ‘Encuentro de cine y conversaciones’ se celebrarà del 27 al 30 de juny a l’Auditori Carmen Alborch de l’IVAM.
Durant els anys 70 i els inicis dels 80 hi va haver, a Espanya, un espai de creació i experimentació que va tindre el centre dels seus discursos en les sexualitats dissidents; tot, definit per la convergència de tres àmbits de marginalitat (social, política i cinematogràfica).
En aquest clima van cohabitar, entre altres, els directors de cinema Pedro Almodóvar, Esteve Rovira, Pierrot, Carles Comas, Rafael Gassent, Lluís Fernández, Antonio Maenza, José Romero Ahumada, el col·lectiu Els 5 QK’s i Barcelona Súper 8, així com alguns artistes i activistes, com ara José Pérez Ocaña o Rampova.
L’emergència dels cossos dissidents en els espais públics
Des de l’inici de la dècada dels 70, gais, lesbianes i trans van començar a organitzar-se en els primers col·lectius militants. Des del pioner MELH, fundat a Barcelona el 1971, fins als que van arribar després de la mort del dictador, com el basc EHGAM, el català FAGC, el madrileny FLHOC o el valencià MAG-PV, els grups activistes van permetre l’organització de les manifestacions principals, les quals van registrar les càmeres de José Romero (Barcelona, 1977) i Miquel Alamar (València, 1979), i van facilitar la creació de llocs de trobada i d’activitats culturals i d’oci, com les primeres mostres de cinema gai.
Aquesta cultura incipient de l’alliberament sexual prompte es va articular, també, més enllà dels col·lectius, i es va desbordar, potser, a través de revistes, butlletins, pasquins, cartells, llibres, pel·lícules de ficció i fotografies que van circular pels carrers, cos a cos, i van donar testimoni de la revolta i, al mateix temps, la van alimentar d’imatges.
La doble militància marxista/homosexual va ser un fet habitual, de manera que els col·lectius de gais, lesbianes i trans es van sumar a causes proletàries, com el Primer de Maig, i van mantindre complicitat amb altres moviments, com l’ecologista i antinuclear, per exemple. Aquesta tendència es va reproduir amb tota claredat en l’esfera cinematogràfica, en pel·lícules com ‘Orfeo filmado en el campo de batalla’ (1969), de Maenza. Les pel·lícules d’Els 5 QK’s, com ‘Identitat’ (1976), sobre la reconfiguració de les identitats polítiques i sexuals en els temps fugaços de la Transició, en són, també, un bon exemple.
La cinefília va ser un element de resistència comuna, com es pot veure en l’emergència d’una crítica especialitzada o en la realització de festivals i sessions de cinema ‘underground’, però també en els còmics de Rampova i en els films i els cartells de pel·lícules d’Els 5 QK’s, Rafael Gassent o els realitzadors pròxims a Barcelona Súper 8.
El discurs de la sexopolítica va cobrar forma en algunes propostes cinematogràfiques ‘mainstream’ i oficials (Eloy de la Iglesia, Cecilia Bartolomé) o es va entremesclar amb subcultures, com el fantaterror de Pierrot, i actituds experimentals de la mà de Carles Comas, Barcelona S8 i Maenza, i va enllaçar directament amb l’obra de Zulueta, Arrieta o Teo Hernández.
El programa es pot consultar en el web de l’IVAM: https://ivam.es/es/actividades/ivam-diversitat-encuentro-de-cine-y-conversaciones-discursos-espacios-y-extremos-de-la-sexopolitica-de-los-anos-70-y-80/?platform=hootsuite
