Javier Palao recupera la figura de Francisco Murillo, impulsor dels estudis de Ciència Política i Sociologia a Espanya
Francisco Murillo (Granada, 1918) va ser catedràtic de Dret Polític en la Universitat de València des del seu accés a la càtedra, el 1952, fins a la seua marxa a la Universitat de Granada el 1961. Va ser, a més, el primer titular estable que va tindre aquesta càtedra des de l'any 1932. Posteriorment, ocupà una càtedra a la Universitat Autònoma de Madrid, va ser membre de l'Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, i rebé el premi Nacional de Sociologia i Ciència Política en 2003.
"Murillo és el mestre reconegut de la major part dels sociòlegs de prestigi a Espanya (des de Carlos Moya a Julio Iglesias de Ussel o Amando de Miguel) i de bona part dels politòlegs (Fernando Vallespín, per exemple)", destaca Javier Palao, qui comenta que l'estada del catedràtic de Dret Polític a València "va ser transcendental en l'evolució personal des d'un franquisme còmode a una aposta decidida per la democràcia liberal. Si la Universitat l'haguera pogut retindre, segurament hauríem començat els estudis de Sociologia i Ciència Política molt abans".
Javier Palao destaca que Francisco Murillo va participar activament en la vida acadèmica de la Facultat de Dret, va impulsar un seminari interdisciplinari de ciències socials centrat en la sociologia i en la ciència política, i amb el qual va introduir els principals corrents de pensament d'Europa i Amèrica. També va crear una gran biblioteca sobre aquestes matèries i creà un primer grup de deixebles, entre els quals destaquen José Jiménez Blanco, Carlos Moya Valgañón, Francisco Tomás y Valiente, Joaquín Tomás Villarroya, Juan Ferrando Badía o Josep Vicent Marqués.
Segons destaca Palao al seu article, Murillo va aconseguir estabilitzar i recuperar el prestigi per a una càtedra que, si bé no va deixar de fer classes, no duia a terme tasques d'investigació des de 1932, i que va tindre tres titulars que a penes la varen ocupar de manera efectiva (Carlos Sanz Cid, Tomás Elorrieta y Artaza i Manuel Fraga Iribarne) i diversos auxiliars i professors substituts fins a 1953.
