Els humans van expandir la fascioliasi des del Neolític i en van provocar la variació genètica
Una anàlisi multidisciplinària dirigida per Santiago Mas-Coma, catedràtic emèrit de Parasitologia de la Universitat de València (UV) i publicada en la revista Clinical Microbiology Reviews, revela les estratègies de dos trematodes
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ressalta que la fascioliasi és causa de subdesenvolupament i la inclou en la llista de malalties desateses prioritàries. Es tracta de l’única trematodiasi alimentària que presenta una distribució mundial, amb molts patrons de transmissió diferents i en què els humans s’infecten a través del consum de vegetals dolços aqüícoles i aigua natural de beguda transportant la fase larvària infecciosa alliberada pels cargols vectors.
Segons l’estudi, en què també participen María Adela Valero i María Dolores Bargues, catedràtiques de Parasitologia a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de València, ambdues espècies deriven del fasciòlid que infecta els hipopòtams per especiació en remugants salvatges. Així, Fasciola gigantica es va originar al sud-est d’Àfrica fa tretze milions i mig d’anys, mentre que F. hepatica va aparèixer en àrees temperades i contraforts muntanyosos freds del Pròxim Orient d’Àsia fa entre 6 i 4 milions d’anys.
Per determinar les estratègies d’expansió de Fasciola, s’han utilitzat els últims estudis de paleontologia, paleoclimatologia, paleobiogeografia (distribució geogràfica dels organismes del passat pels seus fòssils), arqueologia i història, i les connexions entre els fasciòlids, caragols, mamífers reservoris i humans de tot arreu, en estudis de camp efectuats en expedicions dels autors a països endèmics de tots els continents.
Així, F. gigantica es va estendre inicialment amb remugants salvatges africans al llarg del Rift africà oriental i del corredor del Llevant mediterrani fins al Pròxim Orient d’Àsia. Els dos fasciòlids van coexistir en el passat i van aprofitar la domesticació animal en el Creixent Fèrtil de Mesopotàmia fa entre 12.000 i 10.000 anys. Mitjançant els moviments dels remugants, equins i camèlids domesticats guiats pels humans, es van expandir subsegüentment per tot el Vell Món, i després van arribar també a Amèrica i Oceania en ser passivament transportats amb animals en vaixells durant els últims 500 anys. “Això explica l’efecte fundacional que s’evidencia en els estudis moleculars efectuats per tot arreu”, anota Mas-Coma.
Per continents
A Europa, es van donar tres vies d’expansió occidental a través de Xipre i illes de l’Egeu en primer lloc; de l’Estret dels Dardanels en segon; i l’altra des del nord del Caucas amb els pastors Iamnaies.
A Àsia, tres rutes més d’expansió oriental van permetre als fasciòlids la utilització posterior de la Ruta de la Seda des d’Iran i Uzbekistan fins a l’extrem oriental de la Xina; la meridional Ruta del Gran Tronc des de l’Afganistan i l’Índia fins a l’actual Bangla Desh; i en tercer lloc la Ruta del Te i Cavall al sud de la Xina fins al Nepal i l’Índia oriental i després el Sud-est d’Àsia. Les connexions terrestres de la Ruta de la Seda Marítima des d’Egipte a través del Mar d’Aràbia i l’Oceà Índic i més enllà fins al Pacífic també van contribuir a aquesta expansió asiàtica.
A Àfrica, F. hepatica va ser introduïda a través de la Península Aràbica i la Banya d’Àfrica, i F. gigantica es va aprofitar de les antigues civilitzacions de Nubia i l’Antic Egipte per expansionar-se cap a l’occident a través del Sàhara, i dels pastors Bantú per assolir el Sud d’Àfrica.
A Amèrica, F. hepatica va ser introduïda pels colonitzadors espanyols a Amèrica del Nord, Amèrica Central i el Carib. A Amèrica del Sud, aquest fasciòlid va ser introduït des de la costa del Pacífic per després expansionar-se cap a orient fins a la costa de l’Atlàntic mitjançant el transport de minerals i mercaderies per animals de càrrega.
A Oceania, F. hepatica va ser introduïda des d’Alemanya i ràpidament va colonitzar Tasmània i Nova Zelanda.
