El Centre del Carme explora els límits de la cibernètica en la mostra ‘Zoextropía. Lo bello posthumano’

El director del Centre del Carme, José Luis Pérez Pont, acompanyat per la comissària de la mostra, María Morata, i l’artista Pinar Yoldas, ha presentat aquest matí l’exposició ‘Zoextropía. Lo bello posthumano’ resultat de la convocatòria V.O. de comissariat del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana.

‘Zoextropía’, que es podrà visitar fins al 22 de setembre, proposa una selecció de pràctiques artístiques que es troben en la frontera entre ciència i tecnologia, i que aborden els límits entre l’humà i el no humà, entre la bellesa i la sinistralitat.

L’exposició reuneix les obres de Marco Donnarumma (Nàpols, 1984), Renaud Marchand, Yvonne Roeb (Frankfurt, 1976), Suzanne Treister (Londres, 1958) Lu Yang (Xina, 1979), Pinar Yoldas (Turquia, 1979) i Alan Warburton (Escòcia, 1980).

‘Zoextropía’ estudia noves maneres de pensar les categories estètiques de la bellesa i la sinistralitat a través de la producció artística contemporània i des del context de les filosofies recents de pensament que qüestionen l’antropocentrisme.

El director del Centre del Carme, José Luis Pérez Pont, ha manifestat que “contínuament rebem notícies sobre l’augment de les temperatures, els riscos associats al desgel dels pols, les emissions de CO2 o els efectes de l’activitat industrial en la salut humana. En un moment en què la contaminació és una preocupació actual, aquesta exposició ens presenta diferents manifestacions artístiques que exploren els límits entre ciència i tecnologia per a acostar-nos a noves corrents de pensament que imperen en la comunitat artística internacional i les formes de poder de la humanitat sobre la resta de la naturalesa”.

Segons María Morata “aquest projecte investiga aquesta nova forma de pensament, segons la qual el poder i la intel·ligència pertanyen a tota la matèria i no sols als humans, de manera que se supera així l’antropocentrisme i la centralitat del subjecte del pensament occidental. Segons aquesta teoria, tots estem connectats amb una vitalitat independentment de la nostra forma biològica”.

Rosi Braidotti entén el concepte de l’aspecte posthumà dins de la pràctica de la hibridació, i disloca les diferències entre humans, animals, plantes, bacteris i altres espècies. Al mateix temps, Eugenio Tries en el seu llibre ‘Lo bello i lo siniestro’ (1982) proposa un entrellaçament de les categories estètiques dels aspectes bell, sublime i sinistre, en la qual aquest últim és condició i límit del primer. L’harmonia serena i equilibrada de la bellesa dialoga amb l’estranyesa inquietant que apareix quan el que hauria d’estar ocult es manifesta i mostra sobtadament la cara intranquil·litzadora del que fins ara percebut com a familiar, amable i estable.

L’exposició transforma l’espai de la sala d’exposicions en una mescla entre laboratori científic o museu de ciències naturals les obres de la qual s’aproximen a la ciència-ficció, al món de la cibernètica per a crear elements híbrids, peces que exploren noves formes de vida futures per a qüestionar la manera en què la humanitat es relaciona amb el seu entorn o simplement ajudar-la a conéixer-se a si mateixa.

Suzanne Treister crea per a la seua obra ‘HFT The Gardener’ un personatge de ficció, un operador algorítmic del món de les altes finances, Hillel Fischer Traumberg (HTF), que desenvolupa una obsessió botànica: fondre la seua consciència amb intel·ligència algorítmica amb l’ajuda de substàncies psicoactives a partir de plantes al·lucinògenes per a veure el món des d’una altra perspectiva – la perspectiva algorítmica. El resultat del seu treball són setze aquarel·les de gran bellesa que mostren la taxonomia de plantes verinoses i que reflecteixen la fascinació de Treister per la tradició esotèrica, la cibernètica i l’estètica al·lucinatòria, i les connecta amb les forces de poder i la seua circulació del món real.

Noves espècies animals posseïdores d’òrgans per a detectar i metabolitzar plàstics són imaginades per Pinar Yoldas com a formes de vida posthumanes en la instal·lació ‘An ecosystem of Excess’. Amb aquest objectiu, desenvolupa un diccionari que descriu les funcions dels nous òrgans i els canvis en criatures existents.

Lu Yang explora la tecnologia digital 3D i la neurociència per a crear un avatar asexual de si mateixa i sotmet el seu cos a intervencions físiques i mentals en el seu vídeo ‘Delusional Mandala’. Lu Yang s’interessa pels processos de pensament i les seues connexions amb el misticisme i la religió. Per tal de fer-ho, explora el cervell amb el seu particular estil visual, basant-se en tècniques clíniques existents, com ara el possible lloc on s’assenta la consciència.

Marco Donnarumma mostra en la seua instal·lació ‘Calyx’ les relíquies orgàniques d’un ritual tecnoanimista en peces de pells creades per l’artista que han sigut sotmeses als talls d’un robot protètic d’intel·ligència artificial (AI). L’únic objectiu del robot és aprendre un ritual conegut com a ‘tall de pell’ que es practica en algunes tribus de Papua Nova Guinea, Àfrica i Àsia oriental, i que busca la purificació a través del dolor.

L’obra de Renaud Marchand presenta els cossos químics de dos amants: ‘Daniel i Esther’, col·locats en dos tancs d’aigua i tubs d’assaig que contenen la quantitat exacta d’elements químics, oxigen, hidrogen i nitrogen que fan possible la vida. La peça es basa en la novel·la ‘La possibilitat d’una illa’ (2016) de Michel Houellebecq en què la humanitat supera el procés de la reproducció embrionària natural i l’autor imagina un futur en què els científics podran clonar un ésser humà adult a partir de l’ADN del seu progenitor.

Els artefactes atemporals de Yvonne Roeb apel·len als controvertits debats en el camp d’estudi de l’humà-animal i evoquen els objectes sagrats i el totemisme. Roeb crea éssers de naturalesa i procedència ambigües, rodejats d’una aura mística i religiosa que no responen a cap culte concret i que ens connecten amb un nivell de contemplació quasi extàtic. El conjunt d’escultures de Yvonne Roeb obri un món de interrelacions complexes entre materials que provenen directament de matèries orgàniques o les imiten i, al seu torn, s’entrellacen amb peces sintètiques.

El conegut com el conillet de Standford va ser la primera escultura en 3D feta per ordinador a la Universitat de Standford. Alan Warburton li rendeix homenatge en la seua obra ‘Dust Bunny’. L’obra de Warburton es compon de pols semblant a l’angora (molt tòxic) que s’ha recol·lectat de l’interior de deu estacions de treball d’animació 3D. ‘Dust Bunny’ qüestiona les implicacions de les imatges generades per ordinador (CGI) en l’ús de la tecnologia per a crear espectacle amb la introducció de la presència de pols, brutícia i cèl·lules humanes en la màquina.

En l’última sala, l’exposició disposa d’un espai de reflexió, un laboratori de pensament titulat ‘Osmotic’ fet en col·laboració amb l’alumnat del màster PERMEA de Mediació i Educació del Consorci de Museus i la Universitat de València que es nodrirà progressivament amb les aportacions del públic, amb les qüestions que els evoquen les obres.