El Centre del Carme analitza la iconografia pública franquista

El Centre del Carme Cultura Contemporània presenta la mostra ‘Fantasma ‘77. Iconoclàstia espanyola’ que explora els fenòmens de la iconodulia (veneració) i la iconoclàstia cap a les representacions de Franco en el marc de les polítiques patrimonials de l’Estat (mitjançant l’acció de governs, parlaments i tribunals) respecte a l’herència de la iconografia pública franquista en la nova monarquia parlamentària sorgida a Espanya en 1978.

El director del Centre del Carme, José Luis Pérez Pont, ha presentat aquest matí la mostra acompanyat per Matteo Guidi, Jorge Luis Marzo (GREDITS, Grup de Recerca en Disseny i Transformació Social) i els fotògrafs valencians, autors de les imatges de l’exposició, José Aleixandre i Manuel Molines.

El director del Centre del Carme ha manifestat que “aquesta exposició contribueix a la recuperació de la memòria històrica de la mateixa manera que ho han fet altres projectes que han passat pel Centre del Carme o que poden veure’s actualment, com la mostra d’Art al Quadrat ‘De cors, danses i desmemòria’, però des d’un altre punt de vista. Es tracta d’una exposició que convida, des de l’art, a desmitificar certs símbols que han sigut objecte d’enfrontament entre la ciutadania”.

Pérez Pont ha reconegut així mateix la importància del fotoperiodisme, ja que “les imatges de José Aleixandre i Manuel Molines són la crònica d’una època que ens permeten reconstruir un moment històric i el significat d’aquest per al desenvolupament de la nostra democràcia, ara que aquestes escultures es troben emmagatzemades”.

“Aquesta exposició que completa la programació expositiva del Centre del Carme per a aquest estiu és una col·laboració amb el grup d’investigació GREDITS. Així, ens sumem en una xarxa de centres d’art pels quals itinerarà la mostra, alhora que impulsem des del Centre del Carme nous estudis basats en l’art i la cultura”, ha assenyalat Pérez Pont.

La investigació analitza els efectes produïts per la Llei d’amnistia, aprovada al Congrés dels Diputats el 15 d’octubre de 1977, que establia l’extinció de tota responsabilitat criminal de la dictadura franquista, la qual quedava fora de l’abast de la justícia.

No obstant això, la llei va projectar un problema que no ha sigut a penes abordat: si la llei impedeix demanar comptes a Franco, què ocorre amb la seua imatge?, en quin estat queda la seua representació?, com ha de gestionar-se aquesta herència, absolta ja jurídicament? La Llei d’amnistia no estableix cap límit de temps anterior al 15 de desembre de 1976. Queda, així, exonerada no només la dictadura, sinó tota la història d’Espanya, de manera que es dissolen quaranta anys de terror i penúria en l’oceà del passat, convertint el franquisme en un asèptic patrimoni nacional. Franco, per efecte d’aquella llei, encara vigent, es va convertir en una imatge sostreta a la realitat, buidada, fantasmatitzada, en la qual els efectes d’una ‘memòria de la hipocresia’ es manifesten amb especial claredat.

‘Fantasma ‘77’ posa el focus en les nou grans estàtues eqüestres de Franco emplaçades en llocs públics. La primera va ser a Madrid en 1942, tres anys després de la victòria franquista en la Guerra Civil. L’última, a Melilla, en 1978, tres anys després de la mort del dictador. La primera a ser retirada de la via pública, ja en democràcia, va ser la de València en 1983, i les últimes en 2010, a Melilla i Toledo. Cada vegada que es toca l’estàtua de Franco sobre el  cavall pareix cobrar vida, pareix reanimar-se.

L’exposició és un projecte de Matteo Guidi, Jorge Luis Marzo i Rebecca Mutell (GREDITS), coproduït pel Centre del Carme Cultura Contemporània, Tecla Sala, Centre d’Art de l’Hospitalet, Roca Umbert Fàbrica de les Arts de Granollers i el Casal Solleric de Palma.

Segons els autors, “l’exposició és la biografia del fantasma de Franco. És una reflexió amb moltes capes. Comprendre quina ha sigut la relació de l’Estat espanyol, entre la dictadura i la democràcia en relació amb la figura de Franco. La figura de Franco primer és una persona real i després és una imatge i, en aquest sentit, a partir de l’amnistia de l’any 77, Franco queda exonerat, ja no és culpable d’una dictadura, la democràcia el perdona, llavors cal preguntar-se què ocorre amb la seua imatge”, i han afegit que “per a saber-ho, hem fet una investigació amb les imatges més potents des d’un punt de vista públic que van ser les nou escultures eqüestres que estaven a les ciutats espanyoles”.

Una línia cronològica marca el periple d’aquestes escultures que després de ser retirades de la via pública es van col·locar en museus o altres institucions encara a l’abast dels visitants, com a València al convent de Sant Doménec, per a acabar guardades en els magatzems d’institucions públiques o de l’exèrcit “com si aquest tinguera l’obligació de custodiar-les perquè no es moguen d’allí”, indica Jorge Luis Marzo.

La investigació inclou una anàlisi de les diverses lleis que es redacten sobre la memòria històrica i les catorze vegades que l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i els diferents tribunals de justícia de les comunitats autònomes han negat la possibilitat d’exercir la memòria històrica d’alçament dels morts, perquè contradiu la Llei d’amnistia que encara està vigent.

Els seus autors han assenyalat que “el debat que es planteja en aquest estudi és que estem començant a abandonar unes disciplines que ens imposaven una determinada manera de veure el món. Al mateix temps, considerem que els museus han de desdisciplinar-se i han d’intentar contar a la gent que és important deixar d’estar domesticats per una única mirada estètica”.