Ada Castells: "Hauríem de fer un monument a les mares d'adolescents"

"Hauríem de fer un monument a les mares d'adolescents, sempre tenen el conflicte a casa”, ha declarat l'escriptora i periodista Ada Castells (Barcelona, 1968) aquest matí en la presentació de la seua última novel·la, Mare (La Campana) en la Fira del Llibre de València.

Castells va iniciar la seua trajectòria amb una novel·la sobre els seus avantpassats protestants, El dit de l’àngel (1998). Des de llavors, ha escrit altres novel·les com a Mirada, Tota la vida, Pura, La Primavera pendent, i un llibre il·lustrat sobre els últims pescadors de Barcelona, Mar viva. Al mateix temps, publica col·laboracions periodístiques en diversos mitjans. 

En Mare, l'escriptora narra la història de Sara, un personatge que arran la seua maternitat s'embarca en la cerca del passat de la seua pròpia mare, amb la qual va tindre una relació complicada, amb la intenció de “reconstruir-lo” i, d'aquesta forma, “entendre per què els pares són com són”.

“A l'inici costa empatitzar amb Raquel, la mare, però al final acabes entenent-la”, ha indicat l'autora, qui també ha assenyalat que ella volia “humanitzar-la”, mostrar un món en el qual “no hi ha ni bons ni dolents, sinó molts matisos”. Així, Mare és un llibre sobre les relacions i l'enteniment, amb el qual Castells ha tractat de reivindicar que sempre hi ha “una possibilitat de reconciliació”.

Per a narrar la novel·la, Castells s'ha basat en la relació que va tindre amb la seua pròpia mare, i per aquest motiu ha assenyalat que és la seua novel·la “més personal i intensa”, una història amb la qual s'ha analitzat a si mateixa i amb la qual a més s'ha quedat “descansada”. “Així i tot, la novel·la no és dramàtica, no vol emfatitzar el trauma, i utilitze l'humor per a indicar que sempre es pot entendre a l'altre”, ha destacat Castells.

En aquest llibre, Castells ha tornat a parlar sobre el protestantisme present en la seua família, tema sobre el qual ja va escriure en la seua primera novel·la, i que ella considera com a “estrany”, ja que, segons ha comentat, “d'una banda nosaltres pensem en l'Alemanya de Bach, però per un altre som llatins, molt alegres”.