Tres monuments de València i Vila-real entren en la Llista Roja en risc de desaparéixer
El patrimoni de la Comunitat Valenciana és interminable i s'estén a l'ample i llarg del seu territori, pel qual han passat infinitat de cultures, des dels àrabs als romans passant pels fenicis o els ibers.
Un patrimoni extens que no sempre està en les millors condicions. A això es dedica l'associació Hispània Nostra, creadora de la Llista Roja del Patrimoni, que recull més d'un miler de monuments en tota Espanya que es troben sotmesos a risc de desaparició, destrucció o alteració essencial dels seus valors.
Ara, l'associació suma tres nous edificis en perill i saca a un altre, que ho inclou en la llista verda en millorar les seues condicions, com és el cas de l'imponent Palacio dels Vescomtes de Chelva, que està sent rehabilitat.
En canvi, sí han sigut inclosos altres tres elements arquitectònics de la Comunitat Valenciana distants en el temps i molt diferents entre que els uneix l'estat de ruïna i abandó en el qual es troben i que s'uneixen als altres nou que han engrossit la Llista Roja des que va arrancar 2023.
Petxines església del Convent del Carmen de Vila-real (Castelló)
L'orde carmelita va ser la primera propietària del convent des de la seua fundació en 1592 fins a l'època de l'exclaustración. Més tard es va comprar l'edifici i va ser cedit a l'orde franciscà, actual propietària. Les pintures murals de les petxines del tempo, realitzades al fresc, representen diversos episodis relacionats amb l'orde carmelita. En les seues petxines de disseny triangular es representen l'aparició de Jesús a santa Teresa, la transverberació, sant Josep amb el xiquet i l'ascensió al cel de sant Elías. Han sigut atribuïdes per Joan Damià Bautista a Vicente Gosalbo i probablement es van fer entre 1660 i 1680, una vegada acabada l'església.
El temple és obra de l'arquitecte vila-realense Joan Ibáñez, qui va deixar la seua empremta en diverses construccions de Vila-real, Castelló, Nules i Tortosa. En la seua ornamentació van intervindre diversos artistes, entre els quals es trobaria Vicente Gosalbo, el millor representant de la pintura barroca en terres del nord de la Comunitat Valenciana i les pintures de la qual han sigut confoses amb les de Francisco Ribalta i, més recentment, amb les d'Urbano Fos.
Les pintures de les petxines no gaudeixen de cap protecció legal específica i el seu estat de conservació és molt deficient. S'han perdut per despreniment diverses zones de pintura i la resta corre el mateix perill de desaparició definitiva.
Teatre Escalante (València)
Malgrat tractar-se d'un Bé de Rellevància Local (BRL), presenta problemes estructurals greus, per la qual cosa ha tancat el seu accés al públic. Està situat en un palau tarde-renaixentista; va ser adaptat l'any 1920 i és llavors quan obté la seua aparença actual. Alguns habitatges contigus al palau van ser annexionades i això és el que li dona la seua curiosa distribució.
Forma part d'un projecte lúdic i educatiu creat en 1985 per la Diputació Provincial de València per a potenciar el teatre entre els xiquets. Deu el seu nom al dramaturg Eduardo Escalante. En 1995 passa a ser el «Centre Teatral Escalante» i, a l'octubre de 2017 a causa dels problemes estructurals de l'edifici, s'abandona.
Té elements modernistes propis de l'època en la qual es construeix; destaquen les garlandes que adornen les llotges i la boca de l'escenari. La façana conserva una entrada amb llinda de pedra i escut heràldic de la família dels barons de Corts i Ruaya, els seus primers propietaris.
El pati central se sustenta en dos arcs rebaixats. Encara es conserven un arc i una columna originals en el pis superior, així com una xicoteta capella. El pati era l'entrada de carruatges i les cavallerisses estaven situades en el que hui és el pati de butaques. Destaquen els colors cridaners que recobreixen la sala i les columnes de ferro vist procedents d'un vaixell afonat en la guerra del 1914-1918.
Molí de la Roqueta (Vila-real, Castelló)
Es tracta d'un molí fariner medieval l'origen del qual es remunta a 1360. Apareix en «el primer padró de Riquesa» que data del segle XIV, el qual esmenta els molins d'aquest tipus en la zona, sota el nom de «Pegueroles» fent esment al seu llavors propietari, situat en la Séquia major en la Partida Carinyena (Major Jussana). En 1525, canvia el seu nom per «de la Roqueta», la seua denominació actual.
Edifici de planta rectangular amb un porxo d'arc rebaixat fet de carreus en la façana. Teulades a doble vessant de teules àrabs sobre bigues de fusta. A l'interior destaquen alguns arcs ogivals de cadirat que donarien pas a l'antic pati, a fi de facilitar la càrrega i descàrrega de productes.
El seu estat de conservació és molt defectuós. Els danys per abandó s'observen per tota la superfície de l'immoble.
