elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Castellano
Per Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Zacaries, el “zapatero” de Buziana

    El dia següent a la integració d’Espanya en la CEE (1 de gener de 1986), un titolar d’un periòdic britànic carregat de mala bava, deixava caure una destralà: expressava que a partir d’aquella data els europeus seriem “més grans però no millors”. Afirmació que repugnava el nostre sentiment patriòtic però que, sincerament, fa què pensar, atés que planteja amb senzillesa i profunditat les diferències existents entre allò que en una societat anomenem creiximent versus el desenvolupament, conceptes que no tene res a vore l’un amb l’altre.

    El cas és que a Borriana, des que ha desaparegut de les plaques dels automòbils la referència provincial i ja no matriculem els cotxes a Burgos, i que fa més de vint anys que hem superat els 25.000 habitants, resulta que hem perdut dos importants referències identitàries. La curva demogràfica s’ha disparat cap als núvols gràcies a les bones expectativas econòmiques anteriors a la crisi, que van propiciar la immigració, fet indiscutible per històric i inevitable. Altre tema seria valorar si estem encertats a l’hora de planificar políticament la integració social intercultural (la Merkel diu que és impossible), i ens cabria fer-nos la mateixa pregunta que es féu el periodista fill de la pèrfida Albión: ara en som més al poble, sí, però … som millors?

    Donat que la majoria dels immigrants són treballadors de poca qualificació, seria tentador respondre precipitadament l’anterior pregunta amb un “no” rotund. Però em pareix que és una intuició simplista, perquè els clarobscurs del fenòmen immigratori no ens deixen vore les llums de le noves generacions de borrianencs. Oblidem que sense alçar pols ni remolí, els jóvens del poble també han anat madurant i formant-se al temps que venia el tsunami humà, el “tshumani” que dic jo. I entre ells, n’hi ha alguns si més no interessants perquè, treballant a Borriana o fora, actualment ja destaquen en llurs respectives professions, éssent coneguts més enllà de les nostres fronteres. No podia ser d’altra forma, ja que Borriana sempre ha sigut pròdiga en personatges singulars. Això està “en els nostres cromosomes” com diria mon pare, o siga “en el nostre ADN” com resa el tòpic actual.

    A tots ens venen al cap alguns noms de jóvens nascuts ací que de tant en tant apareixen als periòdics provincials o regionals. Però a banda dels més coneguts, crec que és faena periodística donar a conéixer-ne de nous. I en això estic. En haver llegit el títol d’aquest article, algú pot haver pensat que m’he apuntat a la plataforma anti-Zapatero, però no: sent decebre-lo, tot i que tampoc sóc fan del personatge. En realitat volia parlar-vos d’una jove artista, d’uns llibrets escolars i d’una editorial que tenen en comú les seues arrels ací a Borriana, i que són un exemple ben actual d’allò que diem ‘burrianerisme’ de la millor llei.

    L’editorial es diu Dylar, té la seu ací al nostre poble, i és propietat d’un conegut paisà, Juanvi Aguilar. L’empresa edita quaderns escolars de reforçament, que es venen als col•legis dels quatre punts cardinals de la geografia nacional, des de Galícia a Andalusia, des de València a Extremadura.

    L’altre dia fullejava un dels llibrets que és part d’una col•lecció de lectura de Dylar per a escolars (El Abecedario Fantástico). En cada fascicle, aprofitant l’argument i text d’un conte de la valenciana Mercé Viana, es vol familiaritzar el xiquet amb una lletra particular de l’abecedari. En el cas a què em referia (“Las zapatillas danzarinas”, núm. 32), la lletra és la Z.

    La meua sorpresa va ser trobar-me amb unes il•lustracions dirigides al públic infantil d’una gran qualitat, degudes al talent d’una jove artista borrianenca: Ester Gradolí. Jutgen vostés, a partir de les pàgines que reproduïm:

     


    La gràcia de l’assumpte no radica solament en l’autòctona procedència de la il•lustradora i de l’editorial. En vàries ocasions s’ha inspirat en temes borrianencs per a contar la història d’un sabater garxo anomenat Zacarías, “que hacía los zapatos y zapatillas más famosos de Buziana, una ciudad de singular belleza”. El personatge imaginari ignore si és d’inspiració local (no ho crec) però sí el paisatge urbà que apareix en alguns dibuixos. A les pàgines 2 i 3 veem el simpàtic Zacarias a la porta de sa casa, davall d’un balcó amb els nostres típics taulellets ceràmics, i al fons, una personal i lliure interpretació de l’ermita de Sant Blai. A la pàgina 21, trobem que és l’església del Salvador la que ha inspirat Ester el rerefons del dibuix (vegeu les reproduccions que acompanyen l’article).

    Si aquestos dibuixos els haguera vist en un d’eixos díptics que pretenen promocionar turísticament el nostre poble, no m’hauria fet ni miqueta de gràcia. Però, ai amics, això d’exportar el nostre paisatge transformat en carn de pedagogia dins d’un llibret escolar que es llegirà per tot el país, això em resulta francament emocionant. Si no erre, estem davant d’una forma fins ara inèdita de fer poble. O no? Vizca Buziana!

     

    Elperiodic.com ofereix aquest espai perquè els columnistes puguen exercir eficaçment el seu dret a la llibertat d'expressió. En ell es publicaran articles, opinions o crítiques dels quals són responsables els mateixos autors en tant dirigeixen la seua pròpia línia editorial. Des d'Elperiodic.com no podem garantir la veracitat de la informació proporcionada pels autors i no ens fem responsables de les possibles conseqüències derivades de la seua publicació, sent exclusivament responsabilitat dels propis columnistes.
    comentaris 8 comentaris
    PACO VENTURA
    PACO VENTURA
    29/10/2010 03:10
    ¡Quin Plaer!

    ¡Hola, Roberto! Es que en tens per a tots! Es un plaer llegirte. I ficats a "Zetazejar" vull dir-te que jo vaig parlar de MarZelino, no el que varen deixar a la porta del convent, sino del Zabater del carrer Zant Blai ¡Un Zabater de "collónZ" pueZ, entre fillZ i filleZ, en va tindre vuit, a méZ et puc dir, que era una gran perZona! I parlant d'eixe "Zabatero", que tu diuZ que meZ que "remendón" eZ "remandón", eZtime que, com a mi en fa "eruptar", eZ mez bé un "roto", a meZ de un gran "deZcoZío". Difícil Zerá trobar la "repuntadora" que el puga "repuntar" Un fort abraZ.

    Pujar