20 de novembre de 2019 20/11/19
Per Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Mitjans d’incomunicació

    El psiquiatra Castilla del Pino, que era una autoritat en el tema de la incomunicació, advertia que els prejudicis poden condicionar fortament les relacions entre les persones. I he comprovat al llarg de ma vida que, efectivament, eixa és una veritat catedralícia, i que allò de “la bellesa està a l’interior” és una moral de conte que no practica ningú, i menys encara en estos temps.

    Imagineu que ens presenten una persona desconeguda, que per algun motiu no ens agrada inicialment (perquè fa pudor a Varon Dandy, perquè té cara de misa diària —o pel contrari: de no saber-se ni el Parenostre—, o bé perquè et recorda algun lider polític, o du un piercing i un mocadoret palestí sospitosos, etc.) Si les formes de dirigir-te al desconegut es deixen influir per eixos prejudicis, la persona que tens davant ho notarà i en justa correspondència acabarà per enviar-te un mal gest o una mala paraula; la qual cosa et confirmarà que les teues sospites inicials eren certes, i així, poc a poc, anireu rodolant per una rampa de més i més agressivitat. Tu i el desconegut acabareu per detestar-vos, sense que hi haja hagut motiu ni saber per què!!

    Si vos fixeu, quasi sempre els sentiments entre persones són recíprocs, conseqüència lògica del funcionament del principi que adés referiem. Si Pepito t’agrada o bé t’és repel·lent, pots esperar d’ell un sentiment recíproc, idèntic. No sol fallar.

    Aquest “feed-back” val a dir que també funciona en positiu. De fet ho he experimentat amb algun d’eixos antipàtics amb què la rutina diària t’obliga a relacionar-te (te’ls topetes al portal de casa, a l’oficina, etc.) Habitualment tracte de canviar-li l’expressió de rot avinagrat al malcarat, a força de somriure-li sistemàticament, reprimint el vòmit que em produeix sa cara d’imbècil, fent com que ignores el seu incivisme social amb una actitud cortés. Malgrat que cada volta que actues així t’enrecordes de sa mare en sordina, al cap dels anys —sí, he dit anys—, don/nya vinagre/ta acaba per dibuixar una carassa més amable, i fins i tot aplega a contestar-te alguna cosa pareguda a la de Felipito el de Mafalda quan s’alçava de dormir:

    -Mnnnññssdíasssggf.

    En les relacions humanes és determinant la presència física. N’hi ha mil detalls formals però ben significatius per a l’interlocutor (indumentària, aspecte de les mans, del cabell, gestualitat, espontaneïtat, olors, la veu, el contacte físic, etc.) que li permeten fer-se una idea més exacta sobre què i qui som. Amb els personatges públics, dels quals es té una idea estereotipada a partir de notícies retroalimentades diàriament per una sèrie de prejudicis, sol ocòrrer que milloren al natural, en la distància curta. Què podria passar si Miguel Bataller s’entrevistara mitja horeta en privat amb el president ZP? No crec que li passara com a Moisés en baixar del Sinaí, però qui podria descartar que l’aura batalladora no se li haguera transformat un poc en pacificadora, i que isquera dient coses com:

    - Nooo, si en realitat ZP no és tan mala persona, ni és tan ignorant com pareix a simple vista. M’ha dit que li han parlat molt bé del meu germà, i m’ha demanat que si l’hivern que ve puc enviar-li a Moncloa un basquet de tarongetes de Carcaixent …

     

    Tots aquestos elements no estan presents a internet, i per tant li resten qualitat a les possibilitats de comunicació entre desconeguts, la qual deshumanitzen i fins i tot resulta impossible. Recentment m’he donat de baixa d’un fòrum on participava esporàdicament (amb seudònim i ocultant el meu perfil als internautes). Resulta frustrant no poder xarrar en profunditat de res, si al mateix temps pretens preservar la teua intimitat: els malentesos i els prejudicis s’amunteguen i formen una capa de gel que impedeix vore i que et vegen.

    Quan pense que els nostres fills basen una bona part de la seua sociabilitat servint-se d’un medi tan limitat per a les relacions interpersonals, em fique a tremolar. Què s’ha fet d’aquella època en què les faltes d’ortografia eren mal vistes socialment, i la gent escrivia llargues epístoles perfumades d’amor i d’amistat? Què s’ha fet d’aquells jocs de carrer, del guà, del sambori, etc.? Però no cal anar tan lluny: què s’ha fet dels “Juegos Reunidos Geyper” que omplien de felicitat aquelles vesprades plujoses en casa amb els pares o algun amic, jugant al joc de la Oca, al parxís, ruleta o a la Loteria —ara es diu Bingo—? No vull pecar de “iaio cebolleta”, però se’ns està fent cara de pantalleta, a mi el primer.

    Internet també és sociabilitzador, però d’una altra forma. S’hi deixa opinar a qualsevol “Pep l’Anonimat”, i els resultats són lamentables: la socialització del fem opinàtic. Pels fòrums d’opinió circula massa impunement l’agressivitat, la vulgaritat, l’absència d’intel·ligència i dels formats de cortesia. Però no sé si cal parlar de prohibir res, perquè últimament la dreta de seguida veu estalinistes pertot.

    Si no vius massa lluny —dins d’un radi de 60 kilòmetres—, les bones relacions humanes i les bones xarrades s’hauran de fonamentar sempre al voltant d’un café, d’una birra fresqueta o d’una bona paella, cara a cara, dins del món reial. Tot el que no siga això, és la caverna (tant se’m fot que siga la de Plató com la de l’orso Yogui) o els molins de don Quixot, novel·la que ben pocs reconeixen no haver-la llegida sencera, però que tothom sap com acaba.

     

     12 comentaris
    JP
    JP
    06/08/2010 08:08
    M´agradaria, m´agradaria

    M´agradaria una entrevista priva o publica entre ZP i Bataller. No crec que acabaren tan amics pero el dos riurien del acudits de Miguel i possiblemente a partir d´eixe dia els adjetius de Miguel serien mes suaus. Tinc clar que la distancia de l´altre crea aillament i a mes aillament mes distancia, Pense que tots tenim de bo i de roin. Cal descubrir lo bo i pensar que lo roin esta per tot arreu dins de cada u de nosaltes.

    ocultar
    Mitjans d’incomunicació
    Pujar