Encara estàs a l´institut?

En general, la gent som poc imaginatius alhora d’abordar una improvisada conversació al voltant d’algunes situacions de la vida quotidiana. Quí no ha esdevingut alguna volta un expert meteoròleg parlant de l’oratge en l’ascensor, o un ocasional metge de família interessat per l’etiologia, diagnòstic, pronòstic i medicació pautada dels alifacs d’algun major?

Un profe que viu al mateix poble on exerceix, es troba amb certa freqüència amb antics alumnes. En general diria que són experiències satisfactòries, amb bon rotllo i sense canya, amb més mirades de mamífer de pèl que no d’estruç o de peix. També notes com la vida ha deixat en aquells rostres d’adolescents les primeres senyals del seu pas implacable. Ara ja són dones i homens, i és millor no pensar com et veuen ells. La conversació en estos casos sol discórrer sempre pels mateixos canals, i després d’unes mútues expresions de sincera alegria sol trencar el gel el profe, en interessar-se paternalment i amigable pels seus estudis, treball, estat civil, etc. Totes eixes coses, tòpiques si voleu, però indefugibles. I és aleshores, en el torn de rèplica, quan l’alumne pot amollar-te la pregunta fatídica:

-I tu què fas? Encara estàs a l’Institut?

Aquesta pregunta, innocent en aparença, és portadora d’una càrrega de profonditat —especialment pel que fa a l’adverbi “encara” —, i en les diferents etapes de la meua vida de professor l’he interpretada i sentida de formes diferents. Al principi em pareixia fins i tot lògica per ineludible: dos persones, excompanys de viatge, es retroben temps després que el més jove decidira separar-se per a buscar sa pròpia drecera. Llei de vida.

Però quan et fan la mateixa interpel•lació a partir dels quinze o vint anys de professor, malgrat que no ha canviat la lletra, sents una altra melodia, una altra … intenció:

-I tu què fas? Encara estàs a l’Institut ?

Aleshores et poses a cavilar, i penses si eixe fava-l’ull no sabrà que s’està referint a la que és i ha sigut sempre la teua professió, una professió com una altra qualsevol, que t’ha costat esforços conseguir. La gent no sol anar preguntant per ahí si “encara” treballes a Centeco o si “encara” treballes de metge. I si és socialment acceptat que un treball de bancari, de gestor administratiu, etc., siga mereixedor de conservar-se fins la jubilació, per què no el de professor?

Mai encertes a valorar eixa pregunta en sa justa intencionalitat, i al final acabes per sospitar si en realitat l’alumne no haurà volgut insinuar que com és que una persona de la qual s’esperaven grans coses, ha esdevingut un conformista que no ha fet res substancial en la vida. L’examinador se sent examinat … i injustament suspés!

Potser pensar així meresca qualificar-se de malaltisa susceptibilitat. Potser no siga menyspreu, i l’alumne, pobret, et veu simplement com veiem els pares i iaios: uns comodins sempre disponibles, aparcats de la vida, suspesos en el limbe d’una edat indefinida i al marge de les lluites i evolució de la vida professional, enganxats al sofà, al commandament a distància de la TV i al festival d’Eurovisión.

Tot açò et passa pel cap com un llamp, i acabes posant una cara d’imbècil que el teu interlocutor nota de seguida :

-He dit alguna cosa que t’haja molestat?

-No, no. És que pensava … en la declaració de la renda.

Aleshores, eixa tòpica interrogació ja haurà crescut com una bola de neu fins esdevindre un artefacte explosiu d’efecte retardat. El “encara estàs a l’Institut?” t’ha provocat una traca de pensaments morbosos. Sobtat et cauen damunt com un allau de trastos vells, tots els tòpics que la nostra hipocritona societat alimenta contra els professors de primària i secundària. L’injust desprestigi del “mestre” de col•legi i institut versus l’axiomàtic prestigi del “professor” universitari, al qual, per cert, mai els seus alumnes li faran la fatídica pregunteta.

Comprens que eixe exalumne, probablement s’haja contaminat de tantes fal•làcies com circulen per ahí, com ara que els professors som uns malfainers que tenim més vacances que ningú. O que qui es dedica a l’ensenyament és perquè no val per a la investigació o per a aprovar unes oposicions a Notaries. O que ensenyar pot fer-ho qualsevol. O allò de « per a què serveix un professor si ja estàn les biblioteques, internet i els llibres de text »; etc. La convicció que Indiana Jones seria inconcebible com a professor de secundària, sincerament, em resulta ben dolorosa, donat el meu esperit mitòman i cinèfil.

He decidit que vaig a encarregar una targeta a Copion, la qual lliuraré com a única resposta als necis que gosen preguntar-me una altra volta si encara treballe a l’Institut. Estic preparant l’esborrany d’eixa targeta. Vegeu què vos sembla: