20 de novembre de 2019 20/11/19
Per Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

El carrer, espècie en extinció

    Només hi ha dos classes d’escriptors —o de gent que escriu—, a saber: els que inventen històries i aquells que des d’un plànol de protagonisme ens fan partíceps de les seues memòries i records. Algún avesat podria objectar que en realitat els primers fan el mateix que els altres, tot i que d’una forma implícita i més imaginativa.

    El cas és que quan em pose a cavil·lar sobre què tractaré en cada proper article, després de descartar els temes d’opinió política només en venen al cap temes retro. De manera que sóc un escrivent —més que no escriptor— del grup B. Em pregunte també si des d’un punt de vista periodístic cabria altra cosa diferent, atés que per regla general, el lector de periòdic busca opinió, actualitat i informació, i no precisament artefactes literaris, per als quals ja s’han inventat els llibres.

    N’hi ha un tema molt volgut per mi, sobre el qual he reflexionat freqüentment: el carrer. Que per què m’interessa? Per dos motius: primerament perquè la gent de la meua generació ens hi hem forjat, en una època en què el carrer encara era la prolongació natural de cada casa. Prova que era viscut com una dependència més de la vivenda és que les portes de les cases no es tancaven quasi mai: es deixaven obertes, perquè allò que hi havia a l’altre costat no era considerat un espai hostil. En realitat, el terme era també la prolongació natural dels carrers. Tot era un mateix cos orgànic, amb fronteres difuminades.

    En segon lloc, perquè a la Borriana actual el carrer és una espècie pràcticament extingida. El carrer com a espai de convivència ha desaparegut fa anys, éssent substituït per les vies públiques —del carrer ja només conserven el nom— de les quals els vehicles són els amos i senyors. Els carrers d’ara són els parcs i jardins públics i internet. Ens hem de ressignar a creure que és una conseqüència inevitable del progrés, o n’hi ha altres formes de desenvolupament urbanístic possibles?

    A la vellea hem descobert que sempre haviem viscut “en adossats”, sense saber-ho. L’augment de població i l’especulació del sòl són els responsables de l’edificació en altura, dels blocs de vivendes que han canviat el skyline de Borriana. Per culpa d’aquest model de desenvolupament vertical on el carrer ja no és important, hem anat construint-nos una mentalitat gelosa de la privacitat, hem passat d’una concepció horitzontal de la vida a una vertical, més apartada de les relacions socials directes, ja que no han crescut a la mateixa velocitat els espais habitats i els espais públics. La tele primer i l’internet després, han consolidat definitivament aquest model de vida actual: els parcs públics i els jardins valen per a poc més que per als iaios i els seus xiquets, perquè els més jóvens (les detestables colles motoritzades) busquen les àrees perifèriques urbanes on se senten menys vigilats per a poder fumar Cannabis. Els altres suplim el porro per una calòrica cervesa, criem panxorra i fem vida social penjats d’internet, a les xàrcies socials com ara facebook, o al puntocom com vostés i jo, amics lectors, ara mateix i ací, per si no se n’havien adonat!

     Respecte de les places (com ara el Pla al nostre poble) podriem dir alguna cosa pareguda. La plaça no és el punt d’on naixen els carrers: és el punt on convergeixen, síntesi de la vida ciutadana, àgora d’encontre i senya d’identitat on ens trobem i reconeixem la gent de cada poble, una espècie de carrer de carrers, de forma rodona o rectangular. A la plaça està l’arbre totèmic davall l’ombra del qual raonen els vells, la casa consistorial o “casa de tots” i l’església, hui substituida en funcions pel Corte Inglés, espècie de catedral del consumisme on ens trobem tant els pobletans com els capitalins molts diumenges i festes de guardar. Però la plaça, a diferència dels carrers, és reversible, i encara recupera el seu protagonisme ancestral els dies de festa. Si vols trobar-te cara a cara amb gent de Borriana que fa temps que no veus potser ja només serà possible al Pla la vespra de Nadal, per Falles o festes de la Misericòrdia.

    Enmig de totes aquestes tensions centrífugues, socialment esgarradores, em pregunte si no viviem millor abans. De fet, la gent amb recursos econòmics que pot aspirar a una segona vivenda, repeteix el model horitzontal dels pobles a les urbanitzacions de les afores, però viuen tancats a pany i clau dins de les seues “mansardes”. Ací, per tant, tampoc són vertaders carrers el que hi ha: tot just són vies d’accés d’ús privat.

    Pel que a mi respecta, encara que visc a un lloc privilegiat davant de la mar (una espècie de Falcon Crest al qual no podria renunciar), no puc més que sentir nostàlgia per aquells carrers, pel meu carrer, santa Bàrbara 46, on vaig passar alguns dels anys més feliços de la meua existència.

     4 comentaris
    Rotovator
    Rotovator
    22/04/2010 05:04
    El meu carrer

    Gracias por este artículo, es perfecto y reconfortante. Yo añadiría que los que hemos tenido la suerte de vivir en un "carrer" a los vecinos de entonces, años después aún se les tiene en aprecio y consideración, como si formaran parte de nuestra familia. Los niños de antaño aunque no los hayamos visto en miles de años, si nos encontramos con ellos aún los consideramos amigos. A los que entonces ya eran mayores hoy los consideramos como una prolongación de nuestra propia familia. A todos, niños y mayores, cuando nos encontramos con ellos nos produce esa especie de placer que sólo tienes cuando vuelves a casa después de muchos años de ausencia. Gracias de nuevo

    ocultar
    El carrer, espècie en extinció
    Pujar