17 de novembre de 2019 17/11/19
Per Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Don Camilo i Buris-ana

    El burrianerisme del que parlàvem en l’anterior article es compendia a la perfecció en l’eslògan “Burriana, París i Londres”, que al llarg de tota una època va servir de carta de presentació als nostres conciutadans que viatjaven pel món. Donat que el nostre campanar no es pot parangonar amb aquelles orgulloses torres europees que simbolitzaven la capitalitat mundial, en situar-lo en un plànol d’igualtat dins d’un genial logotip, aconseguiem arrancar uns pocs àtoms del prestigi de la tour Eiffel o del Big Ben, sense perdre l’humor ni el sentit de la realitat. Hui, un desllavassat “Burriana, la teua mar” no es pot comparar a la picardia del “Burriana, París i Londres” (molt més que un lema publicitari), encara que també, cal reconéixer-ho, ja fa pudor a patxolí.

    L’Agrupació Borrianenca de Cultura i el seu butlletí van fer seu aquest eslògan, en reconvertir-lo amb segell propi en “Per una Burriana millor”. L’altra setmana recordàvem el desencontre amb la revista humorística La Codorniz. Buris-ana era una revista “per al poble” però no “de poble”, i prova d’això és que el seu director tractava de prestigiar-la, aparaulant col•laboracions originals d’intel•lectuals coetanis de diverses tendències, com ara José Mª Pemán, J. Mª Gil Robles, Joan Fuster, E. Delgado (guionista de TVE), el ministre Pio Cabanillas, etc. La veritat és que tots li van donar carabasses (“no money, no party”) o simplement el van ningunejar, excepte el cardenal Tarancon, col•laborador prou habitual de la revista, i Ramón Serrano Súñer “el cunyadíssim” (amb vinculació a Borriana com a propietari rural), que participà amb un article aparegut al butlletí 136 de l’any 1973 titolat Mirar a Europa.

    Cas a part fou Camilo José Cela, qui amb Josito Garcia sé que per aquells anys també va tindre correspondència privada en relació a la seua activitat com a fotògraf. És el cas que Don Camilo va rebujar l’oferiment de mon pare, però amb tanta gràcia, que les seues disculpes van resultar més valuoses que una col•laboració ex–profés. Recorde que allò tingué una gran ressonància, que encara perviu en la memòria de molts. Afortunadament conserve alguns documents originals, a més d’una última carta inèdita dirigida a mon pare per part del futur Nobel de literatura que, en exclusiva mundial, publicarem més endavant.

    Primer episodi. Corria l’any 1975. Mon pare envia una carta dirigida a C.J.Cela (de la que no conserve còpia) a La Bonanova (Palma de Mallorca), en què per a guanyar-se la benevolència de l’escriptor com a eventual col•laborador de la revista, i qui sap si suggerint-li fins i tot el tema a tractar, li recordava el seu pas per Borriana l’any 1938 en qualitat de soldat de la 83 Divisió, així com que va estar a punt d’ofegar-se al Port i que va festejar amb una burrianera. Fets que aleshores encara estaven ben vius en els records de molta gent major del poble. Contestació del gallec:


    Mon pare va intuir ràpidament la jugada, i li demanà permís per a publicar l’anterior negativa, a més de la resposta a dita petició de permís, que fou ràpida: un telegrama a volta de correu, que reproduïm tot seguit:


    Segon episodi. Les anteriors missives van ser publicades conjuntament al Buris-ana núm 141 de l’any 1975, en segona i tercera pàgines, dins de la secció “Especial Buris-ana”. En general allò va ser cel•lebrat —justificadament— com un gran èxit editorial, va tindre un gran ressò i a RR li van ploure les felicitacions. Excepte un escrit de mossén Manuel Monferrer que, posseït de santa indignació, convertiria la secció Cartas al Director del butlletí 142 en improvisat púlpit, i va posar a parir la revista, això sí, amb molta educació:


    Tercer episodi i remat. Deduïsc que mon pare li degué fer aplegar els corresponents números de Buris-ana al senyor Cela que, al corrent de tot, li va contestar el següent escrit (el tercer), carta que em pense que mai va ser publicada, imagine que per la discreció de mon pare que no voldria ofendre més susceptibilitats. Llegint-la comprovaran que no conté cap cosa fora de to, però que està en la línia de les anteriors (tot i que algunes afirmacions resulten un poc incomprensibles per falta de referències), fent gala del conegut proteic humor de l’escriptor.


    Més enllà de la condició de figura indiscutible del parnàs literari que és Camilo J. Cela (sobretot el primer Cela), confesse que a mi sempre m’ha resultat un personatge francament antipàtic, per més que quan li llegies certes coses o el senties parlar et pixaves amb les seues parides. Però mon pare no sentia eixa esquizofrènia meua: l’admirava sense reserves com a persona i com a escriptor. I no m’estranya, perquè tot i que en aquella ocasió no va accedir a les seues pretensions, mai he vist ningú negar-se amb tanta gràcia i “bon rotllo”, fent que els noms de l’u i l’altre visquen junts en l’imaginari popular del nostre poble com a conseqüència de tot allò.

    I, casualitats de la vida, un dia després que l’autor de La familia de Pascual Duarte i La Colmena passara a millor vida, mon pare el va seguir en eixe últim viatge al país de Shangri-La o un altre equivalent, on potser s’hagen retrobat i de tant en tant s’ajunten per a berenar fantàstiques llepolies fetes amb mel de l’Alcàrria i flors de tarongers de Borriana.

     

     8 comentaris
    Rotovator
    Rotovator
    20/09/2010 09:09
    De memorias

    Si el padre de Juanito Penelas le hizo alguna vez algún comentario sobre la novia de D. Camilo José Cela, por insignificante que fuera ese comentario, Juanito seguro que se acuerda. Juanito Penelas es una persona que goza de una memoria extraordinaria. Lástima que esa virtud la haya desaprovechado de una manera tan absurda.

    ocultar
    Don Camilo i Buris-ana
    Pujar