Requiem pel parany

Quasi sempre per al aficionat, quan es parla del tema del parany, es pensa en els tords, en els arbres, en el paissatge i el seu entorn, i també en la tradició. De vegades i masa vegades, tot açó es mira amb un vidre enterbolit, a hores d’ara enverinat i clevillat ademés per un conflicte que ningú enten massa. Per aixó caldria avui canviar de perspectiva. Deixar els enfervorits clams de justìcia cap un colectiu menyspreat i devaluat, pels interesos obscurs de uns pocs, i la mirada indiferent i apàtica de part de la societat, que viu amb un deler enfollit semblant a un poll decapitat, i encegada per eslògans prefabricats, per aquells que en saben molt de com manipular a la gent i semarla.

M’agradria parlar de l’Home. Del ser humà. De qui amb tota aquesta barretja de incogruències, veu amb llastimosa serenor, com s’esmuny de les seves mans ( o li furten descaradament), tot allò en el que sempre ha cregut des d’infant. I no per ser una bojeria sense sentit, sinó perque forma una part indivisible de la seva existència vital. Es prou grèu tenir que renùnciar a enviscar esparts, sense la convicció de fer mal; ni tan sols convençut, en proves més o menys irrefutables, de que alló que sempre has estat fent a casa, es dolentìssim. Com explicar amb mijana coherència, que aquell mon complexe del parany, mamat desde el bressol per l’avi, el pare, la mare, germans, oncles….ara, és el pijor delicte que te una societat embadalida.

Com pot ésser que els santuaris més preuats que té l’home de bé, com els termes en herència, o siga la terreta; la que ha segut desde sempre una devoció sense esme amb la cura dels seus avantpassats, les costums arrelades, la convivència pacífica entre la gent, etc. ara siga motiu d’escarni pùblic i d’avergonyir-se fins el punt extrem d’anar a un judici, que mou a renegar d’eixa heretat i abandonar els conreus que fins avui, han segut tan sagrats. Conreus per altra banda, son absolutament improductius en el plánol econòmic, però essencials per l’harmònica supervivència del paissatge, i tot alló que l’envolta donant-li vida.

Estic perdent la fe en els polìtics cada vegada més, em sap greu tenir que manifestar aquest sentiment a hores d’ara, i m’agradaria creure, de veritat. Però es un fet absolutament clarivident que les coses les fan els homens, i els homens han de ser més sensibles i valents, en defensar aquelles coses que afecten tant al seu benestar fìsic com al espiritual, perque en els temps que corren, hi ha més problemes de la ment, que els derivats de no poder menjar un plat d’arròs encara en la crisi, i tan sols cal llegir els diaris o les notìcies de la televisió.

Es absolutament paradògic que en un mon civilitzat, on es preten legalitzar l’abortament, (matar xiquets nounats); es programen guerres per interesos duptosos; el botellot deprava l’inocència i la salut de uns adolescents quasi xiquets; la droga mata a la joventut i destrueix les famìlies, i no es fa res; els milionaris robatoris de fina raboseria financiera; els brutals a cases, masos, comerços, etc…formen part de la trista quotidianetat més esgarrifosa….; els atemptats contra la vida humana son pura estadística; la violencia domèstica a l’altza… desnonaments inhumans de familias en l’atur, deixant-les sense sostre. No vaig a continuar, vostés ja saben tot el que está passant…..doncs be, amb tot açó per endavant, que no puga haver-hi una solució regulada per a caçar quatre tords de merda a la passera amb el parany…¿Serem desgraciats?. O hi ha molt de incompetent manant, per no dir una altra cosa i molta mala llet, pels qui volen monopolitzar i controlar les vides de tots.

Com deia una dita hippi en els anys seixanta, alló de: “Pareu el mon, que em vull baixar”….jo dic el mateix, pareu-ho ben de veres, que açó no hi ha qui ho suporte.

Aquest mon esta enfollit, i costa molt el mantenir el seny, conservar el que és de veritat nostre. Quan tot el que és alié a nosaltres ho hagem importat despersonalitzant l’autòcton, quan els estòmecs agraïts facen conferències i amb diapossitives, expliquen als infants el que era un Parany, aleshores es quedaran bocabadats i aniran a veure’l -tot postís i embalsamat- al museu de torn, i es faran tratats amb estudis etnològics i antropològics, que aixó si que mola i dona prestigi als sabuts. ¿No volem mantenir les tradicions cada dia més, i aquesta per qué no?.

A la fi vindran com una maledicció, la decadència i mort dels arbres, de les il-lusions vitals marcides, del sofriment d’uns homens majors honrats i treballats; del menyspreu, abandó, soletat i oblit dels vers paranyers-brodadors de finques-, d’ells, -em sentiu-, d’ells mai ningú dirá res. Aixó si, algú quedará molt bé amb una gloriosa i oportuna publicació, (segurament subvencionada pels qui avui no es mullen), explicant-ho tot. Per qué sempre arribem tard, quan ja hem soterrat al finat?. ¡Qué bona gent era!. ¡ Quina llàstima, quina pérdua!. Jo dic ara…Farisseus!!!.

A burro mort, l’alfalç a la cùa. El meu respecte i admiració als que defensen les seues senyes d’identitat, i lluiten per mantenir-les. (Açó ho és, tant si es vol com si no). I als altres, els covards, els pusilànims, els tebis, i tots els intelectuals que ara deurien d’ajudar a mantenir aquesta tradició tan nostra, -tan dels pobles mediterrànis-, com és la cacera del tord amb parany….a retornar-la a la seva puresa i virginitat; als que ara s’amaguen fent el mussol per que no els convé. Repetir una i mil vegades, que el parany tradicional no acaba cap espècie, mal que els pese a alguns. A tots eixos, dir-los que se’n penediran algun dia de no haver fet res per ajudar a sobreviure el parany. Per què els qui encara no han comprés que la defensa irracional de la natura, va en contra de la mateixa natura. Que no volen entendre que els paranys a les terres valencianes son una pràctica inocua, reliquia de la cultura helènica i llatina que hi ha que canalitzar, i respectar per moltes coses, encara que no més fora per la seva condició de monument arqueològic i històric, en via d’extinció.