Canal Nou. Breu història d’un despropósit

Quan a hores d'ara hom nos'haredreçat del rebomborique l'exabruptede la diputada popularper la circunscripció de Castelló,i -veges tu- circumstancial veïna estival Andrea Fabra ha provocat, no solament a esta terra, sinó arreu de l'estat espanyol, et trobes que la vertiginosa successió d'esdeveniments a les comarques valencianes provoca haver d'establir prioritats.

Dit això, cal reconèixer que l'esposa de l'ex-polític del PP i Eisenhower Fellow, Juan José Güemes,ha aconseguit juntament amb qui és el seu pare i també fins nofa gaire totpoderós virrei de la Plana, que el nom d'aquest tros de terra siga novament assenyalat al bell mig del mapa mundial de les notícies. La nissaga dels Fabra ha fet més que ningú pel turisme castellonenc i algun invident desagraït es nega a més a més areconèixer el mèrit de tan impagable tasca.

Vet ací que el que cal prioritzar avuisón els episodis que s'han viscut, no sols en aquesttrist dilluns de juliol, sinó a la llarga de quasi vint-i-tres anys, per dintre, per fora, i pels voltants de Ràdio Televisió Valenciana.

Els qui habitàvem aquell País Valencià de finals dels anys 80 disposàvem ja d'una televisió en la nostra llengua. Gràcies a l'esforç d'Acció Cultural del País Valencià i de milers de ciutadans que compraren bons a fons perdut, es va crear una xarxa de repetidors arreu del territori que ens permetia gaudir de la TV3. La programació era de qualitat i molts començarem a fer-nos fans de les seves sèries, informatius i retransmissions. Malgrat això, no acabava d'identificar-se amb una bona part de la població, i l'arribada de les emissions de Canal 9 amb una fonètica més nostra i amb una programació més propera al territori, s'albirava com un projecte que despertava una certa expectació entre la població.

Recorde aquells primers informatius que presentaren els aleshores joves periodistes Xelo Miralles i Diego Braguinski, les primeres pellicules doblades al valencià, el show de Joan Monleón i algun partit d'un C.D. Castelló que tot just havia pujat a Primera. L'administració socialista fruïa d'una majoria extensa però les pressions de la dreta blavera i regionalista estaven sempre presents.

Sense estar capaços d'oferir una graella de qualitat, sí que s'havia conformat un grup de joves professionals que treballaven amb illusió, però que aviat començaren a patir tisorades i coaccionstant a l'iniciper partd'un personatge infaust anomenat Amadeu Fabregat, com més endavant per la caterva de càrrecs directius popularsque el va succeïr.

Maltractat, polititzat i saquejat fins al límit de trobar-se en fallida tècnica des de fa més de deu anys; l'ens públic arrossega un deute acumulat de més de 1.200 milions d'euros. Aquella emissora que naixqué amb l'objectiu de portar més pluralitat i més oferta als mitjans, de fomentar la nostra debilitadallengua i d'esdevenir un bon referent lingüistic per als valencians, no va tardar molt en convertir-se en un eina al servei dels qui gaudien del poder, engreujant-se tal circumstància amb l'arribada delsconservadors al poder fa vora a disset anys.

El sectarisme, la manca de transparènciai l'enxufisme passaren a un primer plànol i, mentre augmentaven els contractes amb productores amigues, els professionals dissidents amb les noves polítiques eren destinats a Punt 2 (Nou 2), a Ràdio Nou, o acomodats en llocs on no foren gaire visibles. Fornades senceres d'empleats que arribaren recomanats, començaren a copar absolutament tots els càrrecs de confiança o responsabilitat, alhora que estriplicava la plantilla en molt pocs anys.

Hui l'ERO de dos terços dels treballadors esdevé inevitable per tal de reduir la despesa, però a l'empar de la crisi, i com afons, hi ha també la decisió absolutament políticad'aprofitar per tal de fer una mena de neteja ètnica amb el clarpropòsitde mantenir el control de l'ens amb els 500 adeptes, familiars i amics que hi seguiran treballant.

És la trista història que hi ha al darrerede l'espurna queha desembocat amb la decisió insòlita i valent ld'invadir els platós per part d'un grup de treballadors. Ells no es mereixen el que han hagut de patir. La gran majoria de la població valenciana tampoc.