Més que un disc, més que un concert, més que una diva

Hi ha discos que són molt més que un grapat de cançons. El mateix que hi ha artistes que són molt més que cantants i públics que traspassen la simple categoria d'espectadors. Anit van confluir tots els factors perquè Pur *Minage fóra molt més que un concert.

Fa vint anys, en plena efervescència d'èxit i vendes, s'esperava que Mónica Naranjo continuara omplint pistes i acaparant minuts de ràdio. Però un incident aeri ens va robar a la Mónica comercial i ens va regalar, especialment als seus fans més acèrrims, una modalitat més íntima i personal d'estrela musical. Aqueixa que va lluitar, es va imposar i va aconseguir fer el que de veritat volia i no el producte esperat per la discogràfica. Així i tot, va haver de cedir, incloure temes que trencaven la màgia del conjunt, però als quals també va saber transmetre l'essència Taronger. Així va nàixer Minage, un homenatge a la gran artista italiana Mina, que prompte es va convertir en el disc més emblemàtic per als seus seguidors. Les seues cançons es van convertir en la banda sonora de la lluita de milers de persones, dels seus moments més íntims, de l'esquinçament i de l'esperança. No, no és un simple disc. És molt més. És Minage.

I després d'aqueixos vint anys, Mónica Naranjo ha decidit traure's l'espina, tindre el seu autèntic Minage, en el qual ignora les cançons imposades i afig les de la seua pròpia elecció. No es pot dir que no li ho haja guanyat.

El disc encara no ha vist la llum, el farà a la fi de novembre, però la gira ja està en marxa. Després d'una presa de contacte a Toledo, anit es va estrenar a València el primer recital a piano i veu de Puro Minage. I no podia ser en un lloc qualsevol. El Palau de les Arts Reina Sofia, tan abarrotat com les circumstàncies sanitàries ho permetien, va rebre a Mónica Naranjo amb el públic en peus durant tants minuts com l'artista va necessitar per a respirar, assimilar l'emoció i poder començar a cantar.

Durant quasi dues hores màgiques, i acompanyada al piano pel mestre Pepe Herrero, l'artista de Figueres va escampar el seu talent mentre intentava, sense massa èxit, amagar la seua vella faceta de diva. Fa temps que Mónica es debat entre la força sensual de la pantera i la fragilitat sensible de la papallona. I embolicada pel millor d'aqueixos dos mons, la seua veu va convertir les cançons és molt més que música.

El resultat va ser un recital que sí, va anar molt més que un concert. El públic, entregat com mai, la va acompanyar, va aplaudir sense descans i va acabar rendit en una ovació interminable a la qual la pròpia artista va haver de posar fi.

Ara Puro Minage continua per altres destins. Però, recorden, també València és molt més que una ciutat.