27 de novembre de 2020 27/11/20
REPORTATGE

Guillermo Piquer, relator de la història de Burriana a través d'una càmera

Guillermo Piquer, relator de la història de Burriana a través d'una càmera - (foto 1)
  • Ell és un comptador d'històries sense necessitat d'utilitzar una sola paraula: les imatges parlen per si mateixes

  • Guillermo Piquer, veí de Burriana i apassionat de la fotografia des de fa més de 50 anys, ens compta com ha recollit tota la seua vida a través d'una càmera

MÉS FOTOS
Guillermo Piquer, relator de la història de Burriana a través d'una càmera - (foto 2)
Guillermo Piquer, relator de la història de Burriana a través d'una càmera - (foto 3)
Guillermo Piquer, relator de la història de Burriana a través d'una càmera - (foto 4)
Guillermo Piquer, relator de la història de Burriana a través d'una càmera - (foto 5)
Guillermo Piquer, relator de la història de Burriana a través d'una càmera - (foto 6)
Guillermo Piquer, relator de la història de Burriana a través d'una càmera - (foto 7)
Guillermo Piquer, relator de la història de Burriana a través d'una càmera - (foto 8)
Guillermo Piquer, relator de la història de Burriana a través d'una càmera - (foto 9)

Hi ha moltes formes de contar un relat: amb paraules, amb textos o amb poemes, amb sons, música o cançons, també es conten bones llegendes en paper i d'altres es transmeten amb la veu. Però hi ha qui prefereix contar la història amb imatges, detalls captats a través d'una fotografia i expressions que amaguen una aventura personal darrere.

Hui contarem la història d'un comptador d'històries. Ell és Guillermo Piquer, un veí de Burriana que, mestre de professió, ha passat gran part de la seua vida cambra en mà contant tot el que veia, sentia i sentia a través d'imatges. Els cinc sentits recollits en un només, el de la vista, però suficient per a reviure tota una història en imatges.

Mig segle dedicat a la fotografia es diu prompte. Ara, amb anys de jubilat a la seua esquena, tira la vista arrere i recorda com va nàixer la seua gran passió: "El meu pare tenia i m'ensenyava una cambra de baquelita seua, del primer que es començava a fer en aquest país en aquells temps esquarterats, i que anys després em va regalar com a record seu i que conserve, naturalment. Tenía jo potser 14 o 15 anys quant em vaig trobar atrapat per aqueix món de màgia en el qual la llum i una emulsió química són capaces de reproduir la imatge d'allò que acabes de veure, donant-me motiu a interessar-me per com actuen les lleis físiques i químiques que governen des de l'òptica fins a la transformació química".

Un món separa a la fotografia d'ahir amb la de hui: "Allò era una altra cosa diferent al que hui coneix el gran públic com a fotografia. La imatge positiva, la foto, es podia fer per contacte perquè els negatius presos per les cambres eren molt grans, normalment de 6x9 cm i, per descomptat, en blanc i negre solament. A partir d'ací vaig començar a iniciar-me, a utilitzar un flexo de llum per a impressionar el paper, plats com a cubetes per als líquids i a poc a poc, i amb ja un laboratori autèntic i amb l'afició que espentava amb força, van començar a estar els meus reportatges al carrer. Comptava en aquells dies amb 19 anys".

També el treball abans, durant i després, era ben diferent. Hui dispares la càmera i tot seguit mires en la pantalla com ha quedat, però amb la fotografia analògica un podia passar-se tota la nit treballant per a veure els resultats i traure un bon reportatge, ens compta: "Revelaves, llavaves, assecaves... si per exemple fotografiava un acte a les set de la vesprada, podia acabar el treball a les cinc del matí perfectament. Ah i per descomptat efectes de postproducció ni un, no eren possibles!".

Tampoc la forma de fotografiar era igual fa cinquanta anys. Per posar un exemple, amb els actes fallers: "Ens dedicàvem a "metrallar" fotogràficament a les falleres amb mil plans amb aquelles cambres sense automatisme cap. La meua dona s'acostava a les mares de les falleretes i els demanava la direcció de casa. Al matí següent, ja amb les fotos revelades i posades les de cadascuna en un sobre, anava ella, la meua dona, casa per casa a oferir-los el reportatge", relata Guillermo.

Un treball pacient i del qual té molt que agrair a la seua dona, Mercedes, perquè ella era qui es quedava amb els noms i cares de tots: "Jo tinc molt mala memòria per a les persones, a vegades em dóna fins a dificultat. No obstant això, em quede amb les cares de totes les persones que he fotografiat i on ho vaig fer", relata Guillermo.

Però tot va canviar quan va eixir la fotografia en color: "Vaig decidir deixar-ho professionalment llavors perquè el procés a seguir, tant de revelat com de dedicació, em complicava de manera excessiva en les meues dedicacions diàries. Havíem de portar els rotllos de pel·lícules a algun dels laboratoris de color que a València ja s'havien instal·lat, i al final em resultava inviable".

Però com a bon comptador d'històries en imatges, per a Guillermo la fotografia no ha sigut l'única forma d'expressar-se. Part de la seua vida està vinculada al cinema d'afeccionat, en aquells dies el Super 8 mm, i molts anys després, amb el naixement de la imatge digital, a la càmera de vídeo. De fet, un dels seus reportatges en cinema, 'Foc de poble', va ser presentat a l'IV Certamen Nacional de Cinema i I Iberoamericà en 1983 quedant com primer premi en la categoria Falles i segona en la categoria general, i que les tècniques actuals li han permés copiar en format digital.

'Foc de poble' relata una de les marques essencials de Burriana, les seues falles: "És un dels dos treballs en cinema que més petjada m'han deixat, al costat d'una primera comunió que vaig gravar per a una família de Vila-real". Però Guillermo no estava sol en aquesta empresa. Li acompanyaven Pepe Esteve -qui va ser alcalde de Burriana i mestre de la poesia- i Vicente Cardet –privilegiada veu, cobejat orador i veu en off dels reportatges-. "Formàvem realment un equip i treballàvem amb passió, criticant imatge i text, escena per escena, per a millorar i cuidant per aprendre de cada treball".

Elogi a la dona de Burriana i amor pel seu poble

Mig segle contant la història de Burriana, la de la província de Castelló i de quants llocs ha visitat, a través d'imatges. Però si hi ha alguna cosa que caracteritza el treball de Guillermo és l'elogi a la dona de Burriana: "Pense que la dona valenciana, i la de Burriana en particular, és el resultat de la mescla de tantes races i cultures dels pobles que ens van visitar i que ens van colonitzar -púnics, romans, visigots, bizantins, àrabs- que van donar origen a una dona sense igual en el món, a una dona amb unes característiques que la fan bella com cap. És una mediterrània única, amb una mirada i un somriure especials, que la distingeixen de qualsevol altra dona mediterrània o de més enllà. I això, això és el que, a més d'admirar, volguera ser capaç d'immortalitzar".

D'altra banda, Guillermo Piquer ha recorregut gran part d'Espanya en la seua vida motera i tot això ha quedat recollit en les seues cambres. Una visió panoràmica de la història però amb una conclusió que recull en acabar aquesta entrevista: "M'encanta el meu poble. Tracte de ser crític per a ajudar a millorar-ho però la veritat és que estic enamorat de Burriana i cada vegada que passege pels seus llocs emblemàtics m'enamore més d'ella".

Enamorat de Burriana i així ho podem veure en les seues imatges: les d'ahir i les de hui. Perquè Guillermo continua eixint al carrer per a immortalitzar el que veu i a explicar-nos-ho a través de belles fotografies.

Pots seguir-li en Facebook i en Youtube i reviure la història que ens conta a través de les seues imatges i vídeos. Una vida dedicada a la fotografia o, millor dit, a immortalitzar escenes, transmetre sentiments, ensenyar cultures i, sobretot, contar històries. Tot això a través d'imatges que valen molt, per la qual cosa transmeten, i -servidora afig- s'aprecien més, pel valor personal de qui les immortalitza. Totes elles parlen per si mateixes.

 2 comentaris
Laura Herreras
Laura Herreras
18/02/2019 05:02
Guillermo Piquer

Laura, además de todas las virtudes que has exaltado de mi primo Guillermo, hay una que no nombras, que le define como un gran burrianero; qué es el cocinar la paella valenciana haciendo una obra de arte de cada una de sus actuaciones. Un abrazo, Pedro.

Pujar