Les anècdotes que deixen els Goya de València
Sorpreses, problemes tècnics, homenatges… el cinema no és l'únic protagonista
Com sempre, les 6 hores de catifa roja i gal·la han donat per a moltes anècdotes. Una jornada maratoniana per la qual ha passat el més granat del cinema espanyol. El protocol per a aquests actes és rígid i pautat i, no obstant això, sempre hi ha lloc per a la sorpresa.
Micròfons que fallen, discursos que s'allarguen més del compte, premiats nerviosos que no aconsegueixen articular paraula… La gala sempre deixa imatges per al record, més enllà de la llarga llista de premiats i nominats que ja formen part de la història de la cinematografia espanyola.
Un dels moments que l'Acadèmia porta anys intentant evitar però que sempre s'acaba produint és el dels llargs discursos que allarguen la ja de per si soporífera gala. Va succeir en aquest cas amb els premiats al Goya a millor obra d'animació, que van pujar emocionats a l'estrada i no van poder ser parcs en paraules.
Passats diversos minuts, realització va optar per una solució que ja és habitual: va començar pujant la música a poc a poc, com qui no vol la cosa, convidant així “subtilment” a acabar als intervinents, que van arribar a un punt en què havien d'alçar la veu per a fer-se sentir sobre la música.
Un altre dels moments més mítics de la nit va ser l'actuació de Joaquín Sabina acompanyat de Leiva. I és que Sabina, per rar que semble, va pujar per primera vegada en la seua llarga trajectòria a l'escenari dels Goya i ho va fer, a més, en un dia molt especial, el del seu aniversari. Així, l'artista de Jaen va complir 73 anys i ho va fer de la millor manera possible, sota el cel de València.
Una altra situació emocionant es va viure en el típic record als morts durant l'últim any, amb especial èmfasi en la benvolguda ex xica Almodóvar Verónica Forqué o les felicitacions a Antonio Resines per eixir de l'UCI després de més d'un mes ingressat per covid.
Forqué també va ser protagonista d'un sorprenent homenatge que es va viure en la catifa roja, quan Macarena Gómez i el seu marit Aldo Comas van arribar amb el nom de l'actriu brodat a la seua esquena amb un cridaner disseny de Juan Avellaneda. Una forma curiosa d'atraure totes les mirades per a obligar-nos a recordar a la llorejada Forqué.
El del vestuari va ser, sens dubte un altre dels apartats que van directes a l'anecdotari. Des de capells amb forma de conill a vestits que no deixaven res per a la imaginació, passant per tota mena d'estrambòtics vestits (els pots consultar tots ací).
Referent a la catifa roja, també va ser comentada l'emissió en línia que va fer RTVE des que va connectar a les 6 de la vesprada. Un senyal en directe que va sorprendre a molts ja que no anava acompanyada de so. Potser una manera d'evitar que se'ls colaren en el directe paraules malsonants i masclistes com ja va ocórrer en la retransmissió de l'edició anterior dels premis.
En fi, una jornada en la qual centenars de periodistes i fotògrafs estaven a l'aguait. En aquest sentit, la fotografia que tothom buscava era la dels quatre nominats d'Espanya per als pròxims Oscars, que van tindre a bé posar conjuntament. Ells són Javier Bardem i Penélope Cruz per les millors actuacions en Being the Ricardos i Madres Paralelas, Alberto Iglesias per la millor banda sonora (Madres Paralelas) i Alberto Mielgo pel millor curtmetratge d'animació (El limpiaparabrisas).
