El TSJCV confirma la pena de 35 anys de presó per a un professor per abusar de huit menors a València
El docent va realitzar tocaments a alumnes entre 13 i 16 anys
La Sala penal ha confirmat la condemna a 35 anys de presó a un professor d'una acadèmia per abusos sexuals continuats, amb l'agreujant de prevalimiento, a huit menors a les quals va realitzar tocaments durant les classes a València.
El tribunal no aplica la Llei 10/2022 de garantia integral de la llibertat sexual a aquest cas concret de delictes d'abusos sexuals en considerar que la nova regulació no resulta més beneficiosa per al condemnat.
Segons els fets provats, el professor va realitzar diversos tocaments a les alumnes, que tenien entre 13 i 16 anys, sense el consentiment d'aquestes i sense que mediara violència o intimidació, quan s'acostaven a aclarir algun dubte relacionat amb els deures que havien de fer o amb els quals ell els posava com a reforç.
La Sala desestima el recurs de cassació interposat pel condemnat contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que, igual que l'Audiència Provincial de València, li va considerar autor de 6 delictes continuats d'abús sexual a menor de 16 anys, amb l'agreujant de prevalimiento, (5 anys de presó per cadascun d'ells) i de 2 delictes de la mateixa modalitat a majors d'edat (2 anys i 6 mesos de presó en cada cas).
En la seua sentència, ponència de la magistrada Ana Ferrer, el tribunal explica que la sentència d'instància va determinar la pena de presó en el mínim legal concretat en 5 anys de presó per als 6 delictes d'abusos sexuals continuats a menor de 16 anys. De la mateixa manera, es va decantar també pel mínim legal establit en 2 anys i sis mesos de presó per als altres dos delictes sobre les alumnes majors d'aqueixa edat després d'aplicar l'elevació penológica derivada de la continuïtat delictiva benvolguda.
La Sala constata que els fets declarats provats, en el que a les menors de 16 anys es refereix, encaixen en el nou article 181.1 i 4 e) del Codi Penal, amb una penalitat que oscil·la entre els 4 i 6 anys de presó. En aplicar l'agreujament penológica derivada de la continuïtat de l'article 74 del Codi Penal, - aclareix - “ens col·loca davant una pena mínima de 5 anys, coincident amb la imposada, per la qual cosa la nova legislació no es perfila com més favorable”.
Però també precisa que, aplicada la continuïtat delictiva, la pena mínima seria de 7 anys i 6 mesos de presó si l'article 181.4e) actual es vera substituït per l'abús de superioritat previst en l'article 181.2 per remissió al 178.
Pel que fa als derogats abusos a majors de 16 anys, actualment constitutius d'un delicte d'agressió sexual de l'article 178.1 i 2, la Sala indica que la pena mínima, una vegada aplicada la continuïtat delictiva, coincidiria amb la imposada al condemnat (2 anys i 6 mesos de presó).
La Sala rebutja tots els motius del recurs i descarta l'al·legada vulneració del dret a la presumpció d'innocència i la inexistència de prevalimiento, subratllant que la tipicitat aplicada flueix amb naturalitat del relat de fets provats.
“L'asimetria entre acusat i les víctimes és clara, no sols per la diferència d'edat, sinó per una superioritat basada en el respecte cap a qui actua com el seu professor, la qual cosa ens col·loca extramurs d'un consentiment vàlid. I a partir d'ací resulta un aprofitament de circumstàncies que faciliten l'execució dels abusos. Els tocaments es produeixen, precisament, durant les classes, en el propi aula i aprofitant les explicacions que l'acusat, com a professor, dona a les seues alumnes. I és precisament el seu estatus de professor el que li permet acostar-se per darrere i, amb l'excusa del dubte de l'alumna o el pretext de retirar-li el mòbil, realitzar els tocaments. Comportaments davant els quals les joves, segons un patró normalitzat de comportament, van mancar de capacitat de reacció”, afirma la Sala.
La sentència recull que es tracta d'un consentiment viciat com a obtingut precisament amb prevalença d'aqueixa superioritat moral que va minar la capacitat de resposta dels qui estaven en ple procés de maduració i sotmeses a la disciplina acadèmica de l'acusat.
Recorda que el tribunal d'instància no sols va atorgar credibilitat a les víctimes, sinó que a més va considerar el seu testimoniatge fiable, com a recolzat per elements externs, i que la declaració d'aquestes ha sigut persistent.
En aquest sentit, assenyala que totes les testimonis-víctimes eren menors alumnes de l'acusat, “que li apreciaven com a docent, amb qui no existia problema o cap picabaralla. Entre la major part d'elles no hi havia cap relació o no es coneixien. No hi ha cap rastre que suggerisca un concert entre elles per a interposar les denúncies i atestar en el sentit que el van fer. No hi ha explicació alternativa a la plasmada en les sentències per al fet que diferents menors en aquestes condicions decidisquen posar en coneixement de les autoritats uns fets d'aquestes característiques. Ni tan sols el recurs identifica un ànim tort que poguera operar com a causa d'incredibilitat subjectiva”.
