L'accident que ho va canviar tot fa ja tretze anys
3 de juliol de 2006. Els rellotges marcaven les 13.03 hores d'un calorós dia d'estiu. Milers de persones tornaven a les seues cases, s'anaven a passar el dia fóra o simplement anaven camí als seus llocs de treball. Estació de metro de Jesús. Un tren descarrila i acaba amb la vida de 43 persones, altres 47 resulten ferides.
Una dura ullada a la història més recent, i possiblement tràgica, viscuda a la ciutat de València. Hui 3 de juliol de 2019 es compleixen tretze anys des de l'accident de Metrovalencia, un succés que continua sense sentència ferma ni responsables sobre l'ocorregut.
“A poc a poc anem reprenent la nostra vides, mentre esperem el final del camí, que arribarà amb el judici contra els directius d'FGV. Per fi s'asseuran en la banqueta les persones amb poder de decisió sobre la seguretat de la circulació” són les paraules que les famílies de les víctimes manen en una jornada marcada en roig en el calendari.
Totes elles porten anys lluitant per aconseguir rebre una resposta a les seues preguntes. Malgrat això, àdhuc hauran de continuar esperant doncs el judici que investiga el cas no se celebrarà fins a principis del 2020, moment en el qual s'asseuran en la banqueta un total de huit persones entre les quals troben directius de l'empresa Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana.
Una cita judicial que arriba després de la insistència de l'Associació de Víctimes del Metre del 3 de Juliol de 2006 (AVM3J) els qui durant més de 150 mesos es van concentrar en la Plaça de la Verge reclamant que es donara veu al que s'estava intentant ocultar. Un altaveu que va arribar, entre moltes altres coses, gràcies a l'aparició del cas en el programa dirigit pel periodista Jordi Évole, ‘Salvados’, que va contribuir al fet que l'opinió pública nacional es fera ressò del que estava ocorrent.
La Plaça va començar a omplir-se cada dia 3 de cada mes durant quatre llargs anys. La consciència social creixia per moments, però no era suficient perquè l'amenaça de donar per arxivat el cas apareixia cada poc temps. No va arribar a ocórrer, encara que es temera que així anava a ser en qualsevol moment.
Hui 3 de juliol de 2019 les famílies de les víctimes guarden silenci, i ho fan vivint el duel en la màxima intimitat. La seua lluita pública es troba en pausa esperant que siga la justícia la que pose en ordre tot el que ocorre aquell dia en els subsòls de la ciutat de València.
El testimoniatge dels supervivents
“Aqueix dia vaig agafar el metre amb una companya del treball en l'estació de la Fe fins a Patraix i va haver-hi un moment en el qual el tren va començar a anar a més velocitat. De sobte es van apagar les llums, les portes van començar a obrir-se i el tren va bolcar. El següent que record és despertar-nos en les vies del tren” així recordava fa uns anys el fatídic dia Ana Espluegues, una de les supervivents de l'accident.
La seua història és una de les moltes que amaguen el dia de l'accident, però estremeix com totes. El relat del viscut demostra que, tal com es va apuntar durant molt de temps, la velocitat va ser un dels factors però no l'únic que va produir el descarrilament.
“Des d'un primer moment, el que es va fer va ser donar el titular que era ‘imprevisible i inevitable’, no obstant això durant la comissió parlamentària es van vetar a molts experts. No es va parlar del llibre d'avaries del qual van desaparéixer les tres còpies que existien o de la caixa negra, entre altres coses” apuntava Espluegues, i ressenyava: “Al llarg de la investigació es van dir moltes mentides i es va ocultar molta informació que haguera ajudat a descobrir les vertaderes causes de l'accident”.
Ara tretze anys després de l'ocorregut Ana, al costat de la resta de supervivents i familiars, esperen per fi rebre una resposta que encara que no vaig canviar la cronologia de l'ocorregut en aquella estació de Jesús – ara canviada de nom com Joaquín Sorolla – els permeta tancar un llarg capítol de les seues vides.
