El Centre del Carme reflexiona en el seu cicle de cinema sobre ‘la cura’ des del fet públic

El cicle de cinema del Centre del Carme ‘Cuidados, entre el capitalismo y el patriarcado’, emprén la seua última setmana amb una taula redona sobre estratègies feministes per a reorganitzar el treball de cures, i amb cinc títols que reflexionen sobre la seua invisibilitat i sobre ‘la cura’ des del públic.

Arranca una nova setmana de cinema al Centre del Carme amb la taula redona: ‘Redistribuir, revaloritzar, posar en el centre: estratègies feministes per a reorganitzar el treball de cures’.

En relació amb les projeccions, s’obrirà un debat que permetrà abordar, amb més profunditat i diversitat de punts de vista, les diferents estratègies feministes actuals entorn de la cura, les maternitats i les condicions socials de la criança, les noves paternitats, la divisió sexual del treball, l’atenció a la tercera edat o a la dependència.

Es tracta d’establir un diàleg entre diferents perspectives dins del mateix moviment feminista per al qual es comptarà amb María Llopis, escriptora i artista feminista, autora del llibre d’entrevistes ‘Maternidades subversivas’, i Carmen Castro, economista i especialista en polítiques públiques de gènere, membre de l’equip de direcció de la Càtedra d’Economia Feminista de la Universitat de València. Moderarà la taula l’investigador cinematogràfic, Pablo Hernández, coordinador del cicle.

Inclosa sovint en les llistes de millors pel·lícules de tots els temps, ‘El último’ (Alemanya, 1924), que es projectarà aquest dimecres, constitueix un dels títols més innovadors de F. W. Murnau, director de d’altres obres mestres com ‘Nosferatu’, ‘El vampiro’, ‘Amanecer’ o ‘Tabú’.

En aquesta, el porter d’un hotel luxós, un ancià orgullós del seu treball i respectat per tots, és bruscament degradat a mosso dels lavabos. Privat del seu antic treball i de l’uniforme que l’identifica, intenta ocultar la seua nova condició, però la seua vida es va desintegrant lentament.

‘El último’ destaca per la concepció d’una càmera en constant moviment, ‘desencadenada’, que a penes necessita recórrer a intertítols per a fer comprensible el seu argument i demostra l’enlluernadora expressivitat visual aconseguida pel cinema al final de la seua etapa silent.

Dijous 19, arriba ‘Passion Fish’ de John Sayles (EUA, 1992). Aquest celebrat títol del cinema independent americà dels noranta aconsegueix transcendir elements de partida ‘a priori’ convencionals.

Una actriu de televisió queda paraplègica a causa d’un accident de cotxe. El seu mal humor empitjora cada dia que passa, i es converteix en una insuportable pacient per a totes les professionals que acudeixen a cuidar-la. Un dia apareix Chantelle, una infermera que també té els seus propis problemes.

Evitant la impostada amabilitat i dosi de sensibleria habituals en el gènere, John Sayles aconsegueix extraure una profunda anàlisi de personatges a partir d’aquesta senzilla història de superació de dues dones condemnades a entendre’s.

‘Antes del anochecer’ (EUA i Grècia, 2013) és una (impossible) comèdia romàntica que parla sobre la criança. El film de Richard Linklater que es projectarà el divendres, és l’última entrega, fins hui, de la sèrie iniciada en 1995 per Richard Linklater, Julie Delpy i Ethan Hawke amb ‘Antes del amanecer’, seguida en 2004 amb ‘Antes del atardecer’, trilogia imprevista, dedicada a investigar i prendre acta de l’empremta que imprimeix el pas del temps sobre la vida en parella. La més profunda revisió de la comèdia romàntica realitzada en el cinema contemporani pren un inesperat desviament en aquesta tercera part cap a terrenys més dramàtics, forçada precisament per la presència de les càrregues familiars.

Tancant el cicle arriben dues propostes per al dissabte, ‘La infancia desnuda’ (Maurice Pialat, França, 1968) i, el diumenge, ‘Ser y tener’ (Nicolas Philibert, França, 2002), les quals assenyalen l’Estat davant de l’abandó i reflexionen sobre la cura des del públic.

En ‘La infancia desnuda’, François, un xiquet de nou anys que va ser abandonat pels seus pares, és acollit per una família obrera. Prompte s’adonen que el xiquet té greus problemes de comportament i es converteix en una càrrega per a ells. Els serveis socials li busquen una nova família, una vella parella que cuida un altre xiquet desemparat.

Aquest film és el punyent debut en el llargmetratge de Maurice Pialat, una de les referències essencials del cinema francés modern, que en aquesta variació aspra de ‘Los cuatrocientos golpes’ ofereix un retrat menys nostàlgic i benèvol de la infància abandonada mentre es pregunta què fer amb aquestes vides que li sobren al sistema, de les quals ningú vol fer-se càrrec.

Clausura el cicle ‘Ser y tener’ de Nicolas Philibert, un dels directors més atents al paper de les administracions en la prestació i redistribució de les cures que ens obri les portes d’un col·legi particular i un professor entregat. El resultat, que es va alçar amb el Premi del Cinema Europeu al millor documental, aconsegueix ampliar la nostra idea de l’educació, que desborda la mera transmissió de coneixements acadèmics, i permet imaginar el rol que podria jugar l’escola pública com un agent compromés en la criança.

El director del Centre del Carme, José Luis Pérez Pont ha recordat que “amb aquest cicle acomiadem un any en què hem vingut reivindicant des dels diferents àmbits de la cultura, a través de les arts visuals, escèniques o des de la poesia, tant la lluita contra la violència de gènere com la crítica a la societat patriarcal. Aquest cicle ens obri una nova reflexió entorn del paper que ocupen les cures en la societat actual”.

Cures, entre el capitalisme i el patriarcat

Invisible, infravalorat, desigualment repartit, exercit sense drets, mai ben pagat o, en molts casos, ni remunerat ni reconegut. Així és quasi sempre el treball de cuidar, no per casualitat la principal ocupació encomanada pel patriarcat al conjunt de les dones.

El cicle ‘Cuidados, entre el capitalismo y el patriarcado’ s’ofereix cada vesprada a les 18 hores, de dimarts a diumenge amb entrada gratuïta fins al 22 de desembre.

En total són 19 títols amb els quals reflexionar sobre aquestes tasques que no importen massa o ni tan sols computen per al capitalisme, aquest sistema obsessionat amb el creixement productiu i gens interessat, pel que sembla, a permetre que disposem, si més no, de temps per a una cosa tan bàsica com és reproduir i sostindre la vida.