“Som records i deixem de ser allò que oblidem”: el moncofer Pedro Paradís arriba a la Fira del Llibre amb el thriller rural ‘Olvido’

Diuen que som allò que recordem i que la memòria del que hem viscut modela la nostra personalitat i com concebem el món i a nosaltres mateixos. Una memòria que alhora ens envolta i ens interpel·la en els llocs i moments més inesperats. A vegades amb l’olor familiar d’una magdalena acabada de fer, el xiuxiueig del vent suau en la pell o la visió d’un objecte que simplement consideràvem quotidià.

El castellonenc, natural de Moncofa, Pedro Paradís aprofundeix en aquestes reflexions a través de la seua última novel·la, Olvido, que arranca amb un poble quasi buit, un pont que cau arrasat per una riuada aïllant els seus habitants i els seus silencis i la història d’una veïna que dona nom a la novel·la i que sent en la seua ancianitat que el passat torna a per ella.

Un vertader thriller psicològic inquietant i detectivesc amb el qual Paradís torna a la literatura una dècada després de publicar la seua primera novel·la, Zacarías, ambientada en el món de la pobresa assentat sota els arbres del parc Ribalta de Castelló. En este cas, ens traslladem al poble de Rescoldos, on es desenvolupa la trama.

A elperiòdic.com parlem amb Paradís, nascut a Moncofa i amb un fort vincle amb la Burriana on va estudiar i que el va veure fer els seus primers passos en les lletres, per desgranar la proposta que porta al món literari des de terres castellonenques.

És, de fet, una de les firmes i veus que trobarem en la Fira del Llibre de Castelló, que obri les seues portes enguany, precisament, en el seu estimat parc Ribalta, amb la ‘visita’ d’estreles de la literatura com Manuel Vilas, Santiago Posteguillo, Maxim Huerta, Juan del Val, Elsa Punset, Joana Marcús, Blue Jeans, José Luis Sastre o Eloy Moreno. Pots consultar tota la programació de la fira de 2026 en este enllaç.

El llibre ja es pot trobar a les llibreries, com està sent l’acollida dels lectors?

L’acollida ha sigut molt bona, anem per la segona edició i prompte vindrà la tercera. I els comentaris que estan arribant són molt bons.

El teu últim llibre, Zacarías, estava ambientat en el parc Ribalta. De la ciutat ara ens movem a l’interior, a la història d’un poble, com ha sigut este canvi d’ambient?

El canvi és el que demana la història, però són veus molt paregudes: són dos personatges menuts i molt humils, però que tenen molt a dir. Un personatge i una història com la d’Olvido necessitava un aïllament i este s’havia de trobar en un lloc com Rescoldos, que és on ocorre la trama, un poble quasi abandonat de l’interior.

Quin va ser el germen de la història?

La idea naix d’una història que em van contar de la Guerra Civil a Burriana: algunes cases tenien refugi i estos refugis estaven units entre ells, per la qual cosa, si s’enderrocava una vivenda, es podria eixir per la del costat. Em van explicar que, anys després, estos túnels s’havien tapiat i s’havien col·locat portes en els seus accessos.

D’esta història, que crec que pot ser certa, em va vindre la imatge d’una d’estes portes que donava a un lloc en el qual no havia entrat ningú en moltes dècades i on els artells d’una mà colpejaven des de l’altre costat. Esta és la imatge inicial a partir de la qual naix la història d’‘Olvido’.

D’esta imatge tan suggeridora naix la història i el personatge d’Olvido?

Una porta com eixa, que no s’ha obert en moltes dècades, no pot sinó generar un ambient d’opressió i de suspens. I dels colps en la porta naix el personatge, vulnerable i indefens, que patirà i que a més és una persona major que recordarà alguna cosa que va passar fa molts anys.

Es diu que en les novel·les negres o detectivesques la trama del crim només és una excusa amb la qual l’escriptor vol parlar-nos d’un gran tema social, polític o humà. És el cas d’Olvido?

Olvido és com un thriller i, encara que no hi ha un policia, hi ha una senyora molt major que tracta de resoldre un misteri en un poble. Però sens dubte és l’excusa per parlar de la memòria, de com recordem i de com construïm la nostra identitat amb allò que recordem. En definitiva, de per què som els nostres records i deixem de ser allò que oblidem.

Una història d’oblits, però també del silenci col·lectiu dels pobles...

Sí, perquè el silenci, a vegades pactat, és una forma d’oblit o et porta a l’oblit.

En els últims anys s’ha debatut des de les pàgines literàries sobre el ‘ser’ dels pobles, des de punts de vista nostàlgics i idíl·lics com el de Feria o des de vessants més foscos, com el cas de Tor. Quin tipus de poble ens trobem en Olvido?

Podem ser salomònics i dir que Rescoldos té la vida dura dels pobles menuts d’interior, que per altra part històricament ha portat a la solidaritat entre veïns i a un esperit cooperatiu i comunitari. El preu que es paga, en canvi, és la falta de privacitat. Per a bé i per a mal, és una moneda amb dues cares. En Olvido es mostra el sentiment col·lectiu i la necessitat de sobreviure a la despoblació, però també apareix la contracara.

Parlant de la memòria, et vas iniciar en la lectura en la rebotiga de la carnisseria, com van ser aquells inicis?

Sí, concretament en una antiga carnisseria de l’avinguda València de Burriana, on quedàvem els amics tots els diumenges. Recorde aquella època amb molt d’afecte perquè quasi tots els que estàvem allí escrivíem pel nostre compte i no ho compartíem amb ningú. Que començàrem a escriure setmanalment va ser una eixida de l’armari, un descobriment d’amics de molts anys. Traure el que tenies al calaix i llegir-ho amb altres perquè t’aporten i ho milloren. Va ser una època molt bonica, entre ristras de llonganissa seca i coents.

En les primeres pàgines de la novel·la es fa referència al bloqueig de la pàgina en blanc, que tant patixen els escriptors. L’has patit?

No n’he tingut cap, més bé ha sigut el contrari, he escrit més ràpid que mai, però em va costar tancar la trama, perquè havia escrit per impuls una història de detectius i després calia encaixar moltes peces. Sí que és cert que per a l’exigència d’una novel·la necessite períodes d’aïllament per a bolcar-me en ella.

Utilitzes l’escriptura per impuls?

A diferència de Zacarías, que estava més planificada, esta novel·la està escrita per impuls. Açò vol dir que a partir d’una imatge, que és aquella porta en el refugi de Burriana, vaig començar a escriure i no sabia el que passaria en la pàgina següent. És una manera molt potent d’escriure perquè realment et sorprens a tu mateix, però també és un mètode que t’obliga a revisar, corregir i reorientar perquè arribes a carrerons sense eixida.

A més, en una novel·la de misteri tot ha d’encaixar. És un contrasentit escriure per impuls una novel·la de Sherlock Holmes, perquè si fora una novel·la d’aventures la pots escriure per impuls, però un puzle no el pots dissenyar d’esta manera.

Comentaves que l’aïllament et va vindre molt bé, un bon paral·lelisme amb la novel·la...

M’agrada bolcar-me en l’escriptura aïllat, escrivint sense distraccions. Per a aconseguir-ho em vaig tancar en un alberg dels Ports, en el sanatori de Fontilles, en una caseta d’Albentosa...

Això em funciona i, com a més el llibre parla de l’aïllament, diràs que fins i tot encaixa, no? Fins i tot va de la mà.