«La casa sin Bernarda» revisa al Paranimf de l’UJI l’últim text de Lorca per a parlar de l’emancipació feminista
Una revisió irònica i contemporània de l’última obra de teatre de Federico García Lorca introdueix els feminismes en el text original de 1936. La casa sin Bernarda és una adaptació de Paula Errando que arriba al Paranimf de la Universitat Jaume I de Castelló el divendres, 3 de març, a les 19.30 hores.
Davant la vigència innegable de les societats patriarcals, Paula Errando conta la història des del punt de vista de les cinc xiques sense la figura moralitzadora de sa mare. Reflectirà preocupacions contemporànies, com són les pressions socials contra l’experimentació de la sexualitat de les dones, el suïcidi adolescent i la recerca de l’adultesa en l’univers material i simbòlic de la família.
El divendres, l’auditori de la universitat acull les contradiccions sorgides de l’instint per emancipar-se de les relacions ordenades al voltant de la mirada masculina. La directora s’allibera de les seues opinions contra la dominació patriarcal. Per això, torna a omplir de significats –aquesta vegada, actuals– un relat d’opressió, tirania i aïllament representats pel matriarcat de Bernarda.
«Silenci! Menys crits i més obres. Hauries d'haver procurat que tot açò estiguera més net per a rebre al dol», diu la mare autoritària en la primera aparició a l’obra de Lorca. En la versió contemporània, les seues cinc filles es rebel·len contra les normes familiars en la recerca d’una nova identitat a l’entrada de la vida adulta.
Paula Errando pensa que els directors que tornen als clàssics han de trobar per què té sentit tornar a contar una història. Revisió vol dir «tornar a mirar amb uns altres ulls». Aquesta és la proposta. L’obra transcorre en el seu univers de l’adolescència, als anys noranta. La directora recupera els seus referents del passat: «El que significa per a mi l’estiu i la calor».
La casa sin Bernarda és una declaració d’intencions, perquè «no cal posar-se greus per a parlar de coses importants. És una conversa profunda amb el públic, no prepotent, sinó divertida, relaxada, honesta. ‘Jo pense açò, i tu?’ Regalaré la meua visió, però sense imposar-la», completa la directora que revelarà les cinc dones felices i la llibertat que, per fi, els hi pertany.
