elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Castellano
Per Jordi Bort
Raons i paraules - RSS

La reivindicació històrica de l’obertura Museu Cardenal Tarancón

    Durant tot l’any, però molt concretament per estes dates, la meua memòria sempre es fixa estos dies en la figura del cardenal Tarancón al complir-se l’aniversari del seu traspàs. De molts és ben sabut l’admiració que li professe, que amb treball i esforç, no sense sacrificis i patiments, he dedicat per difondre la seua figura i obra.

    Llargues converses vaig tindre amb el seu nebot, Juanjo Enrique-Tarancón, on vaig descobrir de primera mà entrevistes amb personatges i assumptes que el cardenal va tractar en la més absoluta clandestinitat, per intentar donar llum al llarg procés de Transició que va viure l’Estat Espanyol, ple de dificultats, dubtes, incerteses, tensions i crispacions. Ixes converses que vaig tindre amb el seu nebot, dormiràn en la nit dels temps, però sempre m’ha quedat l’espineta clavada de la NO obertura del Museu Cardenal Tarancón a Borriana.

    Durant anys vaig invertir moltes hores parlant amb uns i altres organitzant col·loquis, presentacions de libres, xarrades o exposicions, tant en Borriana com en altres ciutats. Molts personatges reconeguts van accedir a col·laborar en miscel·lànies o en la miniserie de televisió, “Tarancón, el quinto mandamiento”, emessa en el seu moment per TVE i Canal 9, més tard reconvertida en À Punt. També persones senzilles i anònimes s’involucraven en la causa per mantindre viva la memòria del cardenal. De tot aquell temps vaig quedar gratament satisfet dels resultats i em va ajudar a ser conscient que el cardenal era i és més gran d’allò que jo m’imaginava. Així com vaig comprovar clarament que al cardenal Tarancón no li van faltar adeptes i gent que l’estimava, també vaig ser conscient que tampoc li faltaven ni li falten detractors. Molts d’ells en casa, acusant-lo de descristianitzar Espanya, entre moltes altres coses. Com va dir un destacat eclesiàstic espanyol: “Vamos a desmontar todo lo que ha hecho Monseñor Tarancón”.

    Considere que la figura del cardenal Tarancón, que era home “d’extrem centre”, continua sent en l’actualitat punt de referència i de rellevància destacada enmig d’una societat tan polaritzada per extrems oposats, on la classe política, per exemple, sembla estar condemnada a no entendre’s en res. Ni amb coses fonamentals. És evident que la història de l’Església Catòlica en Espanya del segle XX ha anat paral·lela, com en els 1000 anys anteriors, a la història del mateix país. Totes les crisis del turbulent segle XX tenien un transfons religiós.

    El jove Tarancón sabia ben cert i entenia que la societat estava fraccionada a causa de la Guerra Civil. L’Església va donar legitimitat al colp de 1936 i la institucionalització de la victòria franquista. Però no tota l’Església estava alineada amb la dreta militar. En aquell moment, el progressista més destacat dins de l’Església era l’arquebisbe de Tarragona, el cardenal Francesc Vidal i Barraquer del qual, segons Paul Preston apunta, se li pot atribuir que el cardenal Tarancón va ser el seu successor. Si el cardenal Vidal i Barraquer va ser home de pau durant la guerra, el cardenal Tarancón va ser home de pau durant la dictadura.

    Malgrat la seua enorme popularitat, als inicis de la guerra el cardenal Vidal i Barraquer va ser detingut per milicans anticlericals anarquistes. La Generalitat de Catalunya va poder aconseguir el seu alliberament i per a la seua seguretat personal va ser traslladat a Itàlia on va passar la resta del conflicte bèl·lic, intentant aconseguir mediació internacional per a posar fi a la Guerra Civil. Precissament per això, el govern franquista no el deixava tornar a Espanya, i una situació pareguda va viure el bisbe de Bilbao D. Mateo Múgica. Totes estes similituds dels fets van tornar a Espanya als anys 70 amb els crits de “Tarancón al paredón” i en el cas del bisbe de Bilbao Monsenyor Añoveros.

    La formació del cardenal Tarancón va ser la tradicional de l’època, com en tots els seminaris d’Espanya d’aquell moment, però no està debades destacar, que les reflexions i pensaments d’aquell jove retor Tarancón el van fer formar part d’una Església  més sofisticada i lliberal. Ell era un retor de poble, pastor cristià compromés amb la justicia social, implicat en la missió pels més pobres, preocupat per les aspiracions sociopolítiques dels feligressos i no el legitimador d’una dictadura. Tarancón, en la potsguerra als anys 40, va viure una intensa i fructífera vida parroquial en Vinaròs i Vila-real.

    A partir dels anys 50, malgrat l’integrisme predominant de la jerarquia catòlica, traspuava un cert pluralisme ideològic i teològic. L’Església no era i no és només la jerarquia, sino també és, i molt important, la seua comunitat de creients. Aquell qui va inicar el canvi dins l’Església, sense precedents als anys 60, va ser el papa sant Joan XXIII amb les seues encícliques i la convocatòria del Concili Vaticà II. La seua crida a dialogar amb el món modern va ser després impulsada per sant Pau VI, i la importància de Don  Vicente va quedar manifesta quan se’l va anomenar com “l’home de Pau VI a Espanya”. L’acceleració del canvi en Espanya es va nutrir entre les divisions de les ales liberals i integristes de l’Església, conseqüència dels profundíssims canvis socials i econòmics experimentats en l’Espanya del desenvolupament.

    El cardenal Tarancón es va vore abocat a influir en que l’Església Catòlica ajudara a la construcció de la democràcia, sent el cardenal memòria del nostre canvi històric. En una nova situació de mercat lliure respecte a les eleccions ètiques, el cardenal Tarancón era agent vigilant de l’acció dels conservadors més majors i de les pressions dels radicals més joves. Irònicament, en època del nostre cardenal, l’Església Catòlica va passar de viure un papat lliberal i un règim dictatorial, a un papat conservador i un govern democràtic.

    L’immens mèrit del cardenal Tarancón era l’aguda, astuta i perspicaç sensibilitat davant els canvis complexes als que va ser sotmesa una Església galtejada pels vents de canvi que venien de Roma, i una evolució sociològica d’una Espanya que es modernitzava. Ell i l’Església que representava van fer una constribució crucial a la democràcia. Llàstima que això no se valore i es pose de manifest en més ocasions.

    Els borrianencs, mentre vivia el cardenal i sobretot en la seua època de jubilació, no li van fer massa cas, possiblement per ignorància, malícia o indiferència. Actualment totes les pertenençes del cardenal depositades en la Parròquia Maria Auxiliadora que regenten els Salesians, lamentable i trístament, no se li dona un ús divulgatiu i difussiu de la seua figura i obra tant destacada a nivell esclesiàstic i social. D’allò que va representar el Concili, de com es va gestar la Transició (una època amb llums i ombres de fortes convulsions) o quin paper va tindre l’Església Catòlica en este procés.

    Malauradament se deixa passar massa temps per possar en valor destacats personatges de la nostra història. Ric patrimoni cultural que ens alimenta per saber d’on venim, una de les parts vitals de l’ADN del nostre poble. Una etapa destacada de la nostra història, on el borrianenc més universal que ha infantat este poble, no acabe de vore materialitzada  l’obra que ajudaria a donar a conèixer més el seu llegat.

    Les jornades celebrades en Burriana l’11 de maig de 2007, “El cardenal del cambio”, on van participar els historiadors i catedràtics Paul Preston i Julián Casanova, el doctorat en Història de l’Església i Llicenciat en Filosofia i Lletres D. Jose María Laboa, el monjo benedictí i historiador P. Hilari Raguer, D. Alfonso Álvarez Bolado, un jesuïta dels més destacats intel·lectuals del pensament cristià del segle XX i el sacerdot P. Jose María Martin Patino, deuria de ser l’espill on mirar-se, la línea de treball a seguir d’este espai cultural que és necessari que òbriga les portes. Un lloc amb entitat que reflexara la seua personalitat a l’alçada que mereix la seua contribució pel bé comú, no oblidant mai que un talant com el seu no deuria de ser mai soterrat.

    Lamentablemet, sembla que el Museu cardenal Tarancón de Borriana estiga condemnat al somni etern i no vore la llum.

    Pujar