Catalans, catalanismes i catalanofobias

Des que tinc ús de raó sempre he viscut amb la sensació, provocada pels missatges llançats per un determinat sector de la societat valenciana, que a Catalunya i en els catalans s'amagava un vertader enemic del nostre poble, la nostra cultura, la nostra llengua… Llengua, que dita siga de pas, els de l'antic règim es van encarregar de desprestigiar-la al màxim, fent que les persones que la parlaven habitualment, es reconvertiren al castellà, evitant parlar als seus fills i filles en valencià, perquè era senyal d'incultura, deixant-nos així a molts i moltes, òrfens d'ella, sense la possibilitat de créixer i pensar en la nostra llengua materna.

Després de créixer en eixe ambient catalanofóbic que sempre ens ha rodejat, em va tocar anar-me'n a viure alguns anys a Barcelona, espantada pel que allí poguera trobar-me, després d'haver sentit mil vegades que em sentiria rebutjada i agredida per eixos catalans amb barretina i quatribarrada. Però no va ser així en absolut. Em vaig trobar en una ciutat oberta, viva, brillant, encantadora i amb unes gents que eren capaços (amb grans dificultats, exactament igual que ací si es parla amb alguna persona major de la Ribera, per exemple) de parlar-me en castellà si era necessari, encara que evidentment en el meu cas no ho va ser, perquè menys en algunes paraules (allò de noi, noia i avi em cridava l'atenció) poca era la diferència amb l'idioma en què parlaven els meus pares i iaios. I vaig trobar grans companys i companyes de treball, sense que ningú em discriminara per ser forastera i parlar valencià. De fet, Catalunya està plena d'emigrants de totes les zones de l'Estat que se senten tan catalans com el que més…

I per descomptat, no vaig trobar a ningú que m'odiara com nosaltres odiem els catalans. Cap català té intenció de robar-nos res, ni l'idioma ni la identitat, ni de bon tros, eixe valencianisme mal entés que no ens porta enlloc.

Els anys han passat, la societat ha evolucionat (o no), però el discurs ranci cap a Catalunya i les seues gents segueix intacte. Pareix que els catalans estan permanentment a l'aguait i esperant poder fer-se amb tot “el nostre”…
Però en realitat què és el nostre? No he trobat res del nostre rancor cap este poble i les seues gents que no servisca més que perquè s'allunyen cada vegada més de nosaltres. Inclús els i les d'ací caminem sempre picats (ja s'encarreguen alguns de crear confusió) amb això que si nosaltres parlem català o valencià, o si la nostra bandera és quatribarrada amb franja o sense blau… I és que, en realitat, els pitjors enemics del valencià som nosaltres mateixos, amb les nostres filies i les nostres fòbies, que ens fan estar sempre pensant en aquells que viuen una miqueta més dalt en el mapa, pendents, quan sorgeix l'oportunitat, de fer boicot als productes que vénen d'allí o, simplement, fent acudits roïns d'aquelles gents.

Estic convençuda que la seua actitud nacionalista i el seu desig independentista es veu reforçat per la nostra, ja que no hi ha res més efectiu per a aconseguir que una situació es done que picar constantment a l'altre, amb discursos catalanofòbics per part d'algunes comunitats així com del Govern central, que en compte de solucionar aquest problema canviant el discurs, ho ha accentuat fins a arribar al punt en què ens trobem ara mateix.

No sé qual serà el resultat de les eleccions del dia 27, però sí que tinc clar qui ho ha provocat i el poc que haguera costat que aquesta realitat haguera sigut una altra.