Tono Boscà i la cursa per la vida

Ser corredor popular és una forma de vida, i de vegades també una lliçó de vida. Al gandià Tono Boscà, de 48 anys, li van diagnosticar fa 20 anys una insuficiència renal crònica, que s’ha anat agreujant amb el pas del temps, amb pèrdua de pes, de massa muscular i, en definitiva, de resistència física. "En aquella època vaig passar una mala ratxa, jo corria i jugava al futbol, però arran del diagnòstic vaig deixar l’esport", confessa.

Apuntar-se al Club d’Atletisme Safor Teika, fa cinc anys, li va servir per a córrer amb supervisió, en companyia, i des d’aleshores va vore les coses d’una altra manera. Els seus germans María (menor que ell, també sòcia del club ‘groguet’ i habitual en diversos podis), i Josep, així com una amiga en comú, Amparo Villar, el van animar a entrar en el club. Entre setmana resideix a València, on treballa per a una empresa de serveis urbans contractista de l'Ajuntament, però cada cap de setmana torna a la seua estimada Gandia. És casat i té una filla de 15 anys.

Tot anava bé, amb entrenaments diaris al riu Túria, seguint pautes del seu entrenador en el Safor, i competicions cada cap de setmana, recorrent els pobles de la comarca al Circuit de Curses Populars de la Safor -Valldigna o en carreres emblemàtiques com la del Raval de Gandia, o el 10K Nocturn de la Platja de Gandia, llevat del parèntesi de la pandèmia. “Sembla que córrer és una ximpleria però no, gràcies a això sóc una persona més optimista, més lluitadora, mentalment més forta”.

Però l’estiu passat va rebre una mala notícia de la seua metgessa. "Has de parar de córrer, no és recomanable, la malaltia ha avançat i de seguir així, en un periode relativament curt, rebràs diàlisi i t'inclouran en la llista d'espera per a rebre un trasplantament de ronyó". Així és que va prendre una decisió: aparcar, almenys durant una llarga temporada, la seua passió per córrer.

Durant este any Tono està gaudint cada quilòmetre, però amb un sabor agredolç. Es va preparar a consciència la mitja marató de Gandia de diumenge passat, que va córrer per primera vegada. I amb molt d'esforç, va poder completar els 21 quilòmetres en dues hores i cinc minuts.

Els seus companys del club li tenien preparada una sorpresa en arribar a la meta: el president del Safor, Vicent Boscà, el va cridar i el va conduir fins a un passadís que feren en honor seu. “Va ser tota una sorpresa, no m'ho esperava, la meua germana, a qui vull moltíssim, ho havia preparat tot, per a mi va significar molt”, explica.

Ara, la malaltia l'aparta de calçar-se les sabatilles, però la seua il·lusió, i sobretot el seu afecte pel club, continuen intactes: “Seguiré com a voluntari, o ajudant en allò que calga, estic súper orgullós de pertànyer a este club, m'han demostrat una gran qualitat humana, i segur que, després d'un trasplantament, tornaré a córrer”.