Les plaques de la Memòria Democràtica a Gandia

Des de fa més d’un any, la regidoria de Memòria Democràtica, diversos col·lectius com l’Associació República de la Safor, una comissió tècnica formada per historiadors i tècnics municipals (Salvador Sanchis, Lluís Sevilla, Estela Pellicer, Joan Cardona, Vicent Terol, Antonio Calzado i Jesús Alonso, l’arxiver municipal), amb el suport econòmic de la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica de la Generalitat, han vingut treballant en estudiar, assenyalar i reivindicar els esforços que es van fer durant la II República per tal de modernitzar la ciutat i dotar-la de serveis i infraestructures adients.

Durant la guerra civil, molts dels edificis construïts aleshores, així com alguns de preexistens, foren adaptats per a nous usos. A més a més, es van construir una extensa xarxa de refugis per  a protegir la població dels bombardejos.

Per a recordar-ho, s’hi han instal·lat set “Plaques Memòria Democràtic”, amb una breu ressenya d’algunes de les reformes urbanístiques engegades en els anys 1930 (1); d’alguns edificis per millorar la sanitat i l’ensenyament (2, 3 i 4), així com d’espais amb diferents finalitats a conseqüència de la guerra civil de 1936-1939 (5, 6 i 7).

El regidor delegat de Memòria Democràtica, Nahuel González, acompanyat de l’edil de Serveis Bàsics a la Ciutadania, Miguel Ángel Picornell i el president de l’Associació Republicana de la Safor, Salvador Sanchis, ha presentat les plaques aquest matí.

“El que busquem és dignificar la història de la ciutat, d’una època, la de la II República, que en moltes ocasions s’ha volgut censurar, fins i tot els impulsors dels projectes van ser perseguits, empresonats o assassinats. Per això, volem contribuir a que la ciutadania conega eixa part de la història, prèvia a la guerra civil, i posar-la en valor”. González ha anunciat que l’Ajuntament i l’associació republicana treballen ja en organitzar visites guiades, “aprofitant les plaques per a crear un circuït  i recórrer els espais de modernització de la ciutat per part de la República i posar-los en valor. A més, forma part de l’atractiu turístic de la nostra ciutat que els visitants coneguen qui som els gandians i les gandianes i perquè estem orgullosos de la nostra història”.

Per la seua banda, Picornell ha recordat que hi ha una vuitena placa impossible de col·locar com és la que recorda que tota la xarxa de clavegueram de la ciutat prové d’eixa època: “Hi ha moltes trapes on encara es pot llegir “1936”. Per tant, eixos ajuntaments democràtics van estar molt preocupats en l’ensenyament, la sanitat i les obres públiques. Una llàstima que aquests esforços es vegueren interromputs per un colp d’estat que va donar lloc a una guerra i la posterior dictadura”. 

Finalment, el president de l’associació Republicana de la Safor ha destacat que totes les obres relatades es van fer només en un període de 3-4 anys: “Contracorrent es van aconseguir en molt poc de temps. La gent es pensa que aquest període era un guirigall, però ací va haver tot un moviment que incloïa fins i tot pressupostos participatius; és a dir, es va donar a triar a la població els projectes... Es va començar a dissenyar també la platja; sabien molt bé el que volien fer i com havien de fer-ho, però no van poder. I això és el que pretenem explicar amb aquest projecte municipal; posar en valor les llavors de la II República molt desconegudes per a la gran majoria de la ciutadania. I això és només el principi, perquè volem continuar donant a conèixer moltes més coses”. 

Plaques Memorial Democràtica Gandia

1.  Reformes urbanístiques de la República

El govern republicà de Vicente Palmer va iniciar una important reforma urbanística a Gandia (15.000 h), que patia un endarreriment higiènic per l’existència de més de mil pous negres i pels abocaments d’aigües residuals de particulars i d’indústries a les séquies que encara transitaven per l’entramat urbà. Projecte a desenvolupar en quatre anys, que comprenia la construcció d’un centre d’higiene, un edifici de la Guàrdia Civil, l’Institut de Segon Ensenyament Ausiàs March, el clavegueram i el pavimentat de carrers.

Calia l’aprovació d’un pressupost extraordinari, la creació de contribucions especials i un consens de la majoria dels grups polítics. Es va aconseguir l’estiu de 1934 i es va convocar per al setembre un plebiscit als veïns, que va ser favorable al sí. L’estiu de 1935, s’hi van iniciar les obres que la insurrecció militar i la Guerra Civil van paralitzar. Actualment, es conserven alguns edificis i vestigis del clavegueram, als carrers L. Bernabeu, Pellers o la plaça del Rei En Jaume, que trobem a les tapes datades en 1935 i 1936.

Amb el model francés com a referència, els consistoris republicans eren conscients del potencial turístic i preveien urbanitzar la platja nord i els accessos “on pogueren trobar descans els pobles de la conca del Serpis... un lloc per al descans dels que viuen sacrificats pel treball”. L’arquitecte municipal Joaquín Aracil contemplava en el projecte cases “dignes i higièniques”, un hotel, zona comercial, servei d’aigua potable i depuració d’aigües negres. El nou arquitecte municipal, Vicente Valls Gadea, va elaborar un nou projecte i, en 1935, van començar les obres del passeig marítim, finalment interrompudes per la guerra.

2.  Col·legi Joaquín Costa (Actualment, Sant Francesc de Borja

Arquitecte: José Pedrós. Edifici d’estil racionalista. Centre educatiu pensat per a 12 graus i 2 parvularis, que té una gran escalinata a l’entrada i grans finestrals que donen lluminositat i ventilació a les aules, per tal de seguir els criteris dels moviments de renovació pedagògica. La façana té trets neoclàssics (decoració, simetria i planta), però l’edifici és racionalista en els materials utilitzats i la funcionalitat. Exemple del projecte educatiu i de l’impuls modernitzador i reformista dels governs republicans en l’ensenyament públic.

S’inicià en octubre de 1931 i s’inaugurà el 14 d’abril de 1934, quan era alcalde Vicente Palmer. Aquesta escola va ser impulsada, entre d’altres, pel metge gandià Fernando Pérez Martí, compromés en la defensa de l’escola pública i laica, contra l’analfabetisme i l’abandonament escolar. Membre del Consell Local de Primer Ensenyament des de 1932. Militant d’Izquierda Republicana, va ser detingut pels falangistes, condemnat a mort en un Consell de Guerra i executat el 19 de desembre de 1939.

3.  Institut de segon ensenyament Ausiàs March (Actualment IES Ausiàs March)

Arquitecte: Vicente Valls Gadea. Edifici racionalista, de dues altures en planta de C. La façana principal, al xamfrà de la plaça, té forma convexa i consta de tres cossos, amb escalonament en alçada racionalista. Quatre columnes prismàtiques travessen les dues altures i sostenen el remat de l’edifici. Les finestres són grans i quadrades, per possibilitar l’entrada de llum i ventilació a les aules. La combinació de colors i materials destaca l’arquitectura, sense cap afegit ornamental.

Exemple de l’impuls que els governs municipals republicans van fer per l’ensenyament públic, amb l’alcalde Miguel Oltra va arribar l’ordre ministerial per a la creació d’un Institut de Segon Ensenyament públic, mixt i laic a Gandia (1932). Es va contemplar en el pressupost extraordinari de 1934, amb l’alcaldia de Vicente Palmer. Les obres van començar a finals de 1935, però l’esclat de la guerra en va retardar la finalització. L’edifici va estar acabat el 1938, tot i que, durant el curs 1937-1938, ja va obrir les aules a l’alumnat, quan era alcalde Francisco Julio Roig (PSOE).

Després de la Guerra Civil, l’Institut va deixar de funcionar i l’edifici va servir per a altres usos fins a 1950. Aleshores, l’arquitecte Pablo Soler va fer algunes modificacions i es va recuperar l’activitat docent com a Institut Laboral.

4.  Centre d’Higiene Rural  (Actualment, dependències sanitàries de la Generalitat Valenciana).

Arquitecte: Vicente Valls Gadea. Façana racionalista, amb alçada escalonada simètrica, on destaca el cos més elevat de tres altures al centre. Els grans finestrals, la corba del xamfrà i el sòcol escalonat de la part inferior (hui perdut al centre) doten la façana de dinamisme. Els únics elements decoratius que hi trobem són el bicromat, el sòcol esmentat i les fines cornises planes que rematen l’edifici. El lloc elegit va ser el solar on abans hi era el Teatre Principal. El racionalisme en arquitectura cerca la funcionalitat; per tant, situar l’edifici en un xamfrà era idoni per il·luminar i ventilar les consultes mèdiques.

Amb l’Alcaldia de Vicente Palmer, s’impulsà aquest centre en 1935, dins del projecte de reformes urbanístiques de 1934. El govern republicà prioritzava solucionar els problemes d’higiene i de sanitat. La finalitat era universalitzar els serveis sanitaris bàsics i controlar certes malalties greus de l’època. Les principals tasques que desenvolupà el centre foren el control de malalties de transmissió sexual i la vacunació, revisió i control dels infants.

5.  Escola Pia (Actualment, Escolapis. CPFPA Jaume I. Sala Coll Alas. Ajuntament de Gandia)

Edifici renaixentista de la Universitat de Gandia, fundada pel duc Francesc de Borja en 1547. Encara que cronològicament s’ha mantingut quasi sempre com a centre educatiu (Escola Pia des de 1806), ha tingut diferents usos al llarg del temps. Al segle XX, en el període de la guerra civil i l’immediat franquisme, l’edifici esdevindrà l’espai d’uns fets que marcaran per sempre la història de la ciutat.

El govern legítim i democràtic de la República va patir un colp d’estat en 1936. Per a defensar-se’n i a causa del buit de poder sobrevingut, es va crear, a Gandia, el Comité Executiu Antifeixista (CEA), que va transformar l’edifici de l’Escola Pia en Presó del Partit Judicial de Gandia i en el Cuartel General de Milicias-UHP (Unión de Hermanos Proletarios), les forces armades del Comité (250 homes i dones). Ací es va empresonar un centenar de detinguts, sospitosos de col·laboració amb la revolta militar. Dels 53 assassinats en la rereguarda gandiana, 8 corresponen a “saques” de detinguts en aquest edifici. A finals d’agost de 1936, deixà de ser presó i, fins al final de la guerra, va ser Centre de preparació militar i dipòsit de presoners de guerra núm. 1, des de 1938.

En acabar la guerra, la repressió franquista aplicà el Codi de Justícia Militar tramitat per Procediment Sumaríssim d’Urgència, a càrrec de la Columna de Orden y Policía de Ocupación, que va instal·lar una presó i un Tribunal Militar en aquest edifici. Les primeres detencions daten del 29 de març de 1939 i, a finals d’any, ja s’hi documenten 1.974 detinguts. Ací es van fer nombrosos Sumaríssims d’Urgència i es van executar condemnes a mort. A més a més, cal afegir-hi les morts documentades per les deficients condicions de vida (insalubritat, fam), les tortures i els assassinats. En total, almenys 75 víctimes mortals, 47 de les quals són de la Safor, entre elles una dona. El 8 d’agost de 1942, el Ministeri traslladà els presos i clausurà la presó. El curs 42-43, els escolapis hi van reprendre l’activitat docent.

6.  Casa de “Xeriu” (Benipiexcar)

Va ser una de les cases que van donar refugi a xiquets madrilenys que fugien dels bombardejos. Construïda a Benipeixcar, en 1937, per Salvador Femenia Esteve, secretari d’Unió Republicana.

Gandia, Benipeixcar i altres pobles de la comarca van ser llocs d’acollida durant la guerra. Els primers contingents de refugiats van arribar entre agost i setembre de 1936, per mediació del Socors Roig Internacional. L’acollida es va desenvolupar amb famílies, en xalets, cases abandonades, edificis confiscats i segones residències. Hi ha documentades una sèrie de cases on es van allotjar els refugiats, com ara: la casa núm. 10 de l’avinguda Wilson; la casa núm. 7 del carrer Santiago Garcia, hui Arquebisbe Polou; els xalets dels Molins i de Gras, a la carretera del Grau; de Moya al Grau, de Morell, dels Lombards i de Guillermo Domingo.

En 1938, la població de Gandia s’havia més que duplicat amb l’arribada dels refugiats que fugien de la repressió franquista, però malgrat les complicacions i les dificultats d’organització, d’abastiment d’aliments i de cohesió social, les institucions, les associacions i gran part de la població van fer un colossal esforç de solidaritat.

7.   El Port de Gandia

Concessió britànica des de 1890. Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited. Als anys trenta del s. XX, el port de Gandia era el principal exportador de productes agrícoles de les Comarques Centrals Valencianes i, alhora, el principal importador de fusta i carbó. El barri obrer del Grau (2.500 hab.) acollia els treballadors del port, agrupats en dues societats: “Progreso Obrero” i “Obrera Marítima”. D’ací va nàixer l’anarcosindicalisme del Grau, encapçalat per Marcel·lí Pérez, que seria alcalde de Gandia entre març i juliol de 1936, i el primer alcalde anarcosindicalista d’una ciutat important, abans de la Guerra Civil. Cal recordar el seu lema: “Cultiveu el vostre esperit, estudieu, formeu-vos culturalment i no sereu fanàtics d’allò que no coneixeu”

Durant la guerra, el port es va convertir en un important centre econòmic per a la República, gràcies a l’exportació de cítrics i a la importació d’armament i queviures. Per això, va ser objectiu bèl·lic de l’aviació feixista italiana i de l’Alemanya nazi, que lluitaven amb els franquistes, ja que l’exportació de taronja suposava importants divises per a la República (31,7M de dòlars per a la temporada 1936-37). Els bombardejos van començar en 1937 i es van intensificar l’estiu de 1938 fins al punt d’evacuar el Grau. No van cessar fins al final de la guerra. De fet, encara el 28 de març de 1939, va morir la darrera víctima. S’han documentat almenys 58 bombardejos aeris i marítims contra el Port i la ciutat. A més de les víctimes mortals, els bombardejos van arrasar el Grau i el Port.

Paradoxalment, aquest port va ser un espai humanitari que va servir per al bescanvi de persones que s’havien refugiat a les ambaixades de Madrid (principalment, la xilena) o de presoners de guerra, com ara els italians del CTV. També va ser destacat escenari del dramàtic final de la Guerra Civil, que va significar, alhora, la fi de les esperances democràtiques i reformistes dels anys republicans i el drama de l’exili. Molts republicans que havien estat esperant embarcar al Port de Gandia van ser enganyats perquè baixaren fins a Alacant, on milers de republicans s’amuntegaven esperant els vaixells promesos, ja que “només” el personal de Casado havia d’eixir d’ací. Hi ha documentats episodis de gran tensió entre autoritats portuàries i tropes que no volien dirigir-se a Alacant. De fet, l’últim vaixell ple de refugiats que va eixir del port d’Alacant -abans que l’Armada franquista el tancara- va ser l’Stanbrook, el 28 de març. El port de Gandia, doncs, es convertia en el darrer reducte en mans d’autoritats republicanes, ja que l’últim vaixell va salpar d’ací el 30 de març.

Amb naus de guerra franceses, van poder eixir, des d’ací, alguns gandians com Francisco Julio Roig (PSOE-UGT), alcalde de Gandia entre el 31 d’octubre de 1936 i el 25 de novembre de 1938. Des de l’HMS Galatea, vaixell de la Marina britànica ancorat al port de Gandia, eixiren 194 persones, entre les quals hi havia el ministre d’Obres Públiques del govern de Largo Caballero (PSOE), Juli Just (Esquerra Valenciana); o el coronel Segismundo Casado, president del Consell Nacional de Defensa, últim govern de la República, després del colp de Casado contra Negrín. L’operació es va desenvolupar entre el 29 i el 30 de març de 1939, quan Madrid, València, Barcelona i Gandia ja eren en mans de Franco.