Castelló homenatja a les víctimes del cinema La Pau en el centenari de la tragèdia
«Foc, salve's qui puga!». Després d'aquesta aparent broma, es va derivar la catàstrofe que va commocionar a les veïnes i veïns de Castelló un 17 de novembre de 1918. Han passat cent anys i la tragèdia, que es va cobrar la vida de 20 xiquets i xiquetes -d'entre set i catorze anys- i un soldat, no deixa indiferent a ningú. Com si d'una pel·lícula de terror es tractara, projectem en el nostre imaginari el succés, així com els espectadors en aquell moment contemplaven el film “Els orfes del pont de La nostra Senyora” just abans de deslligar-se un devessall humà a causa de la inocentada.
En record a les víctimes, l'Ajuntament ret homenatge el dijous un de novembre a les 12 hores amb una ofrena floral en el mausoleu. El pas del temps ha deteriorat de tal manera les inscripcions dels morts que a dia d'avui són pràcticament il·legibles. En vista d'açò, el consistori ha restaurat les lapides i ha reparat les parts del monument més danyades.
El mausoleu commemora l'esdevingut en aquell diumenge plujós. El mal temps va convidar als xiquets i xiquetes a acollir-se entre les parets del cinema La Pau, situat en la cantonada entre el carrer Asensi i el carrer Herrero, que minuts després seria testimoni del desastre. La primera sessió del llargmetratge es va desenvolupar amb normalitat, mentre que en canviar el rotllo, va sorgir un problema tècnic per un trencament en la corretja de transmissió del projector, quedant així la sala completament a les fosques. Va ser llavors quan una persona va alarmar als assistents advertint d'un fals perill d'incendi, una gamberrada que va suposar el detonant de la tragèdia.
Una multitud de gent es va dirigir espaordida a l'eixida. De gens servien les indicacions dels acomodadors del cinema, que tractaven de tranquil·litzar al públic que, preses del pànic, fugien desesperats atropellant a tot aquell que es posava en el seu camí. Així doncs, les víctimes van morir a causa de l'asfíxia per la incontrolable massa de gent.
Entre la munió, es trobaven dos soldats que van tractar de reordenar als xicotets cap a les altres eixides habilitades, atès que no se sap per què raó tots es van col·lapsar en una sola eixida, la situada en el carrer Asensi. D'aquesta forma, van poder salvar a molts xiquets i xiquetes però, en un moment donat, un dels soldats va caure d'esquena per les escales amb un xiquet en braços, quedant així sepultat sota la multitud.
Mentrestant, notícies contradictòries corrien com la pólvora entre els castellonencs; uns deien que s'havia incendiat l'edifici, unes altres que s'havia enfonsat la galeria. Els rumors van fer que la ciutadania correguera atemorida al lloc dels fets amb la incertesa de veure a algun familiar entre els damnificats.
Una onada de solidaritat va inundar la ciutat de la Plana al mateix temps que el diluvi banyava els carrers i provocava una apagada elèctrica que va tenyir l'escenari amb la foscor més solemne. Donada la incapacitat de l'Hospital Provincial per a assistir a tots els danyats, els veïns i veïnes van obrir les portes de les seues cases per a acollir als presents segons anaven sent rescatats.
Quan es van assabentar del trasllat dels morts a l'hospital, una peregrinació de castellonenques es va dirigir per l'avinguda Doctor Clará que dies després, es va cobrir de crespons negres. Els agents polítics van cancel·lar els actes previstos per a aqueixos dies i es van rebre nombroses cartes de tots els Ajuntaments de la província, així com d'altres ciutats espanyoles mostrant el seu suport a les víctimes de la tragèdia. L'enterrament es va fixar per a les tres de la vesprada del dia 19 de novembre i la comunitat, estripada de dolor, va anar a retre'ls homenatge.
