Lluna Muñoz recorda l'atac homòfob que va sofrir a Borriana: “Vaig salvar la meva vida perquè em vaig enfrontar”
Transportista de professió, recorda el bullying que va sofrir durant la seva infància però també el suport incondicional dels seus pares
La història de Lluna Muñoz, una veïna de Borriana que amb 18 anys va sofrir un atac homòfob que a punt va estar de costar-li la vida, estremeix. Aquesta setmana, aquesta burrianense va participar en el programa First Datis, de Quatre, on va contar la seva història.
Transportista de professió, encara que ara es troba en el seu any sabàtic, porta 25 anys al volant d'un trailer.
elperiodic.com ha parlat amb aquesta dona que, als seus 47 anys, s'ha fet a si mateixa i en la seva actitud front la vida demostra que les experiències l'han adobat i fet molt fort. Li encanta l'esport, les arts marcials, nedar i fer màquines en el gimnàs.
Com vas començar a treballar en un món d'homes?
Els meus inicis van ser mal. Tenia totes les portes tancades, arribava tots els dies plorant a casa perquè em deien coses discriminatòries. He plorat sang. Però al final, després de tanta lluita, i com el que la segueix l'aconsegueix, Óscar Rubert, de Vila-real, em va donar l'oportunitat. De petita ja m'agradaven els motors, vaig començar a treballar de missatgera amb una furgoneta de transport, fins que em vaig treure més permisos.
Com recordes la teva infància?
En el col·legi vaig patir bullying i amb només sis anys se'm va passar pel cap tirar-me al tren. Era una nena diferent, més entremaliada i sempre plorava fins que al final vaig tenir aquest mal pensament, però alguna cosa em va dir que m'havia d'enfrontar.
Vaig canviar el xip i em vaig fer més revoltosa. Li vaig escriure una carta a una professora de la qual em vaig enamorar, la hi vaig donar i em vaig anar corrent (riu). No se'm va aquesta imatge.
I a la teva casa com van acceptar la teva homosexualitat?
A la meva casa encara estan esperant que digui quina és la meva condició. Em dono per privilegiada i mira que la meva mare és catòlica, d'anar a missa, estar amb les monges, però mai ha dit res. Si volia jugar amb pilota, posar-me pantalons, la qual cosa volgués… sempre he tingut el suport total de la meva mare i del meu pare.
Fa un pari d'anys la meva mare em va contar que quan jo era petita es va posar en el meu lloc i em va reivindicar, es va posar pantalons per a posar-se en la meva pell.
Com recordes l'atac homòfob?
Em vaig enamorar d'una noia, la meva primera núvia, però la seva mare en assabentar-se ens va separar i se la va emportar amb el seu oncle fora de Borriana. I jo em vaig fer el pèl com Mónica Naranjo perquè és com si així la tingués amb mi. Temps després ella va tornar a Borriana i estàvem en el super comprant, quan va entrar un home i em va apunyalar amb un ganivet jamonero. Tas la primera punyalada, em va insultar, però em vaig armar de valor i en el forcejament va continuar apunyalant-me. Però no em diguis com ni d'on vaig treure les forces, però li vaig llevar el ganivet i el vaig apunyalar.
Vaig estar ingressada 9 dies en l'UCI de l'hospital La Fe 9 de València. Els dos detinguts fins al judici i però ell va acabar en la presó. Vaig viure molts anys amb por perquè em va amenaçar de mort. Allò va ser un sense viure.
Com ha estat la teva vida a partir de llavors?
Em vaig fer fort, la vida m'ha adobat molt i m'ha tocat lluitar molt. Només tinc por a les abelles i a les agulles (riu).
