Arriba a Borriana l'espectacle que viatja als jocs de la infància a través de la dansa

Són huit ballarines. Huit dones, companyes de treball, amigues, amants del mateix art i també una xicoteta gran família. Així es definixen les components de G9Danza, la companyia que arriba este dissabte a Borriana amb el seu espectacle 'Tela, Catola...¡Danza Espanyola! '. És un espectacle fresc, dinàmic i, sobretot, diferent ja que conjuga els jocs de la infància com la corda o el sambori amb la dansa espanyola.

Elperiodic.com ha parlat amb Ana Llopis, una de les ballarines de l'equip, per a què ens compte en què consistix l'espectacle i quin còctel s'obté d'una mescla tan diferent d'estils. Ana Llopis és natural de Borriana encara que porta amb si una motxilla carregada d'experiències ja que hi ha ballat al mig món i viu ara a Madrid encara que el seu somni és poder tornar algun dia a la terra que li va veure nàixer.

Què és 'Tela, Catola...¡Danza Espanyola! '?

És el segon espectacle de la companyia i se centra a recuperar els jocs populars a què tantes i tantes generacions hem jugat. I açò ho fem a través de les modalitats de la dansa espanyola com són el ball flamenc, l'escola pista de birles o la dansa estilitzada.

I com es conjuguen ambdós modalitats tan diferents?

Tot açò és obra de la imaginació i el talent del coreògraf de l'espectacle, Alejandro Moliner, exballarí del ballet nacional d'Espanya. Ell ha tramat un argument en què un grup de xiques va jugant a uns jocs populars. Però clar una cosa és jugar i una altra és ballar: Tot el món sap botar a la corda, jugar al sambori, a l'amagatall inglés... I mantenint la norma del joc del carrer açò es representa a través dels distints moviments de la dansa espanyola.

Com rep el públic este nou estímul?

Sí que és cert que el públic en un primer moment pensa que veurà un joc però després se'n va gratament sorprés perquè es dóna compte que hem aconseguit fer una volta a estos jocs. Agrada moltíssim i a totes les edats perquè són jocs populars que als que tant iaios, pares, fills i nét han jugat.

Un dels vostres lemes és que el nové component siga el públic. Què vol dir açò?

En esta obra el públic és molt important perquè durant tot l'espectacle es van desenrotllant diferents jocs populars. Però no és fins al final quan l'espectador descobrix l'important i és el joc que durant tot l'espectacle s'ha portat amb el públic.

Un final sorprenent i que també fa que la gent se'n vaja a casa amb un missatge clar, ¿no?

Així és. L’espectacle té un missatge social molt important. Actualment ens trobem amb situacions de bullying diàries i que estan, desgraciadament, a l'orde del dia. A través de l'obra volem transmetre, sobretot a les generacions més infantils, la importància de la integració de tots els components d'un grup. Açò ho reforcem a través del rol totalment diferent que té cada una de les ballarines en escena. Perquè cada un dins de la societat té el seu paper i ho pot desenrotllar independentment de les traves que se li vagen posant.

Parlem ara sobre tu, Ana, perquè eres ballarina però també periodista. Compta'ns un poc la teua trajectòria.

Jo vaig començar ballant quan tenia quatre anyets, primer en el Centre municipal Martí de Viciana i després en l'Escola de dansa de Luisa Piquer. Jo compaginava el ball amb les classes fins que als 16 anys vaig decidir que volia dedicar-me al ball. Però per desgràcia en la província de Castelló no comptem amb un conservatori de dansa, esta és una de les reivindicacions de tots els ballarins que hem tingut que "emigrar" per a formar-nos. Vaig continuar compaginant la dansa i vaig estudiar la carrera de periodisme.

I per què periodisme?

M'apassiona la comunicació i de fet per a la meua la dansa és una de les armes més potents de comunicació que existix. Una vegada vaig acabar d'estudiar el grau professional vaig decidir fer les maletes i vindre'm a Madrid. Ací vaig continuar estudiant, ballant, donant classes de dansa i col·laborant amb mitjans locals de Castelló.

Fins que vas decidir dedicar-te en exclusiva al teu pasión...

Sí i va arribar un moment en què les companyes decidim presentar una coreografia per a un certamen de dansa i va resultar ser la guanyadora. Recolzades per algunes professores decidim continuar presentant-la a altres concursos i sempre guanyàvem. Així que amb el muntant econòmic fundem la companyia i creeem el primer espectacle.

És complicat muntar un projecte de tals característiques?

Totalment. És necessari que la gent veja l'esforç que realitzem els artistes que ens movem de forma privada perquè la cultura a Espanya és un dels àmbits més oblidats. La dansa és la germaneta pobra de la cultura i la dansa espanyola ja ni et conte. Requerix una inversió econòmica molt forta per a començar com per exemple tindre una seu en què assajar. Però en qualsevol cas és un esforç físic, anímic i motivacional per a poder mostrar el nostre treball. Per això dic que el ballarí es fa però també es naix.

Quan naix G9Danza?

Al febrer de 2013 i a l'estiu ja presentem el primer espectacle que també va passar per Borriana. En la companyia som un equip de huit ballarines molt enèrgiques. Totes som diferents però ens complementem, som companyes, amigues i també família. En tres anys hem aconseguit portar l'espectacle dins i fora d'Espanya ja que passem també per Venècia.

De ballar en tablaos d'altres països tens precisament prou experiencia...

Sí, personalment he ballat a Mongòlia, a França, a Oman i a Xangai, d'on acabe de tornar.

I com rep el públic estranger un ball tan espanyol com és el flamenc?

La gent estrangera admira i respecta la dansa espanyola i ho fa al 200%. Ací a Espanya no som conscients del valor que té la dansa espanyola i no es respecta ni es difon tot el que es deuria. De fet els trosseges fora d'Espanya multipliquen el sou d'un ballarí ací.

Ana i amb com vas d'embolicada sempre tindràs poc de temps libre...En les teues hores de relax eres de les que s'arranca un ball o preferixes desconnectar i assentar-te a llegir un llibre tranquil·lament?

(Es riu) Partim de la base que tinc molt poc de temps lliure perquè pels matins assagem, a les vesprades faig classe i el cap de setmana tenim les actuacions. Però en el poc de temps lliure que tinc no puc estar assentada perquè sent que estic perdent el temps. Tinc amics que es compten amb els dits de la mà i els cuide moltíssim, a més també ho intente esprémer al màxim amb la meua parella.

Quin és el futur professional d'Ana Llopis a curt i a llarg termini?

A curt termini girar al màxim amb este espectacle i continuar desenrotllant la meua activitat pedagògica en l'escola on actualment done classes. I a llarg termini el meu somni seria poder tornar a la terra que em va veure nàixer, on està la meua família, la meua gent i poder continuar aportant el meu granit d'arena per a poder desenrotllar la dansa espanyola fins el seu màxim exponent.