27 de novembre de 2020 27/11/20

Bocairent decreta dol oficial per la mort de Joseph Pérez, premi Príncep d’Astúries i fill adoptiu de la localitat

Bocairent decreta dol oficial per la mort de Joseph Pérez, premi Príncep d’Astúries i fill adoptiu de la localitat - (foto 1)
  • L’historiador francés, descendent de bocairentins, va rebre en el 2014 la distinció en l’àmbit de les ciències socials per les seues aportacions ‘a la investigació i a la divulgació de la història d’Espanya i d’Amèrica’

MÉS FOTOS
Bocairent decreta dol oficial per la mort de Joseph Pérez, premi Príncep d’Astúries i fill adoptiu de la localitat - (foto 2)
Bocairent decreta dol oficial per la mort de Joseph Pérez, premi Príncep d’Astúries i fill adoptiu de la localitat - (foto 3)
Bocairent decreta dol oficial per la mort de Joseph Pérez, premi Príncep d’Astúries i fill adoptiu de la localitat - (foto 4)
Bocairent decreta dol oficial per la mort de Joseph Pérez, premi Príncep d’Astúries i fill adoptiu de la localitat - (foto 5)

Joseph Pérez, historiador francés i premi Príncep d’Astúrias de ciències socials en el 2014, va morir aquest divendres, 9 d’octubre. L’investigador va ser distingit com a fill adoptiu de Bocairent per acord unànime del ple de l’Ajuntament celebrat el 25 de gener del 2007, reconeixement que rebria formalment el 30 de març del mateix any. Per això, el consistori decreta un dia de dol oficial per a aquest dissabte, dia 10, quan les banderes onejaran a mig pal.

L’hispanista d’arrels valencianes va ser guardonat com a premi Príncep d’Astúries de ciències socials “per les seues aportacions a la investigació i a la divulgació de la història d’Espanya i d’Amèrica”. Especialitzat en l’estudi de la monarquia, de la societat i de la cultura hispànica en l’Edat moderna, la seua bibliografia és inabastable amb més de 30 monografies i més de 150 articles en les principals revistes científiques de la matèria a Europa i a Amèrica. Igualment, el seu currículum està farcit de reconeixements i de càrrecs en prestigioses institucions.

La seua obra suposa “una revolució en la forma d’interpretar episodis decisius per a la comprensió de la història d’Occident i la independència d’Hispanoamèrica”, segons el jurat reunit a Oviedo, i ha estat traduïda a l’italià, a l’anglès, a l’alemany i al japonès. De fet, està considerat junt a Bartolomé Benassau com les grans figures de l’hispanisme francès de finals del segle XX, representants ambdós de la generació que va contribuir decisivament a la normalització de la historiografia espanyola després de la Guerra civil i s’enorgulleix “d’haver contribuït a reforçar els llaços entre França i Espanya a l’aclarir idees falses o malintencionades”.

Els lligams amb Bocairent

Encara que nascut a la localitat de Laroque d’Olmes (Ariége, França) el 14 de gener del 1931, els seus progenitors, José Pérez Monerris i Irene Belda Puerto procedien de Bocairent on també van néixer els seus tres germans Joaquín, Matilde i Josefa. No obstant això, la vaga general decretada arran d’un conflicte tèxtil els primers anys de la dècada dels 20 del segle passat va provocar finalment el trasllat del pare al país gal on poc després es mudaria la resta de la família. Aquest fet, però, no va fer mai perdre els lligams amb la localitat d’origen i el Joseph mateix va participar el 1954 en les festes de Moros i cristians. Igualment, l’historiador va començar en valencià la conferència pronunciada en la població el 25 de novembre del 2006 baix el títol “La Reconquesta: clau de la Història d’Espanya”.

Trets biogràfics

El 1956 va iniciar la seua carrera docent a la Universitat de Bordeus III després d’estudiar Lletres a la Universitat de París el 1953 i obtenir-hi el títol de professor d’espanyol el 1955. El 1960 va ser nomenat titular de la càtedra de Civilització espanyola i d’Amèrica Llatina en la mateixa Universitat de Bordeus III de la qual va ser president entre 1978 i 1983. Igualment, va crear el 1979 i dirigir fins el 1988 l’Institut d’estudis ibèrics (La Maison des Pays Iberiques) a la ciutat francesa, un centre hispanista dedicat a promoure les investigacions sobre la Península Ibèrica en tots els àmbits de les ciències humanes.

El 1970 va finalitzar la seua tesina “La revolución de las Comunidades de Castilla (1520-1521)”, publicada en castellà el 1977, que va motivar, en gran mesura, el seu nomenament com a doctor Honoris Causa per la Universitat de Valladolid el 2005.

Des del 1982, és membre de la Reial Acadèmia de la Història d’Espanya al igual que en les de Colòmbia i de Portugal. Així mateix, també pertany a l’Associació francesa d’hispanistes de l’ensenyament superior i a la Reial Acadèmia de Belles arts i de Ciències històriques de Toledo.

Va dirigir la Casa de Velázquez entre 1989 i 1996, un centre depenent del Ministeri francés d’Ensenyament superior i Investigació ubicat a Madrid.

El 1991 va rebre el premi internacional Elio Antonio de Nebrija de la Universitat de Salamanca com a reconeixement per la seua tasca en pro de l’estudi i de la difusió de la llengua i la cultura espanyoles. A més, és oficial de Legió d’honor francesa, Gran Creu de l’Ordre d’Alfons X el Savi i comanador de l’Ordre d’Isabel la Catòlica i de l’Ordre d’Henrique el Navegant de Portugal.

Cita sobre la seua concepció de l’estudi històric

“Per a mi fer història és investigar el que ha passat, aclarir-ho, tractar d’entendre-ho, quan no d’explicar-ho. Solia dir Pierre Vilar que convé examinar un fenomen històric des de tres perspectives successives: com a fet, què ha passat?; com a resultat de circumstàncies anteriors i com a causes de fenòmens posteriors. Però la base de tot és la primera perspectiva: què ha passat? No ‘què haguera passat si?’. Sens dubte, com explicava Engels, la història sol ser moltes vegades el resultat d’intencions inconscients o d’objectius que no es desitjaven, però fins i tot els resultats que ningú voldria es converteixen, després d’analitzats correctament, en quelcom coherent, que té la seua significació i obeeix a certa lògica. El que no li correspon a l’historiador és imaginar el que haguera pogut ser. En cas contrari, deixaria de ser historiador i es convertiria en novel·lista de ciència ficció. Aquesta és, a la meua forma de veure, la diferència entre història i història virtual: la que separa la ciència de la literatura, la no–ficció de la ficció. La utopia mai va ser un sector de la història”.

Pujar