Juan Antonio Ríos publica el seu llibre libro Ofendidos y censores. La lucha por la libertad de expresión (1975-1984)

El catedràtic de Literatura Espanyola de la Universitat d'Alacant Juan Antonio Ríos Carratalá presenta la publicació del seu últim llibre que, amb el títol d'Ofendidos y censores. La lucha por la libertad de expresión (1975-1984) i coeditat per Publicacions de la Universitat d'Alacant i l'editorial Renacimiento, pretén llançar llum sobre aquells capítols i personatges que van contribuir a l'assoliment de la llibertat d'expressió en la democràcia actual espanyola.

A grans trets, el professor ha desgranat «un conjunt d'històries els protagonistes de les quals són variats, des d'editors esquerrans o grups procedents del teatre independent fins a promotors de la pornografia passant per joves descorbatats amb ganes de festa», explica.

Per a fer-ho, Ríos Carratalá ha investigat històries conegudes popularment «com són els casos Teledeum d’Els Joglars, el procés a Pilar Miró, els judicis a Susana Estrada o les bombes col·locades en la redacció d’El Papus o en un cinema d'Alcoi perquè es projectava una pel·lícula polèmica sobre sant Vicent Ferrer dirigida per Carles Mira i protagonitzada per Albert Boadella», entre d’altres, però també s'ha endinsat en casos menys coneguts que «en definitiva, també van contribuir a crear un clima de llibertat d'expressió».

En concret, el professor recorda també alguns episodis menys populars, els més determinants, com «unes festes patronals d'un poble de Sòria on uns joves van assistir a un acte sense corbata quan els obligaven a això i, en el forcejament amb la Guàrdia Civil, un d'aquells descorbatats va acabar morint» i altres passatges de joves que «per a fer coses normals avui dia, com besar-se en públic o anar mig nus en una festa popular, van ser fortament reprimits i processats judicialment fins al punt, en alguns casos, de portar-los al suïcidi».

Per a situar el context en el qual es desenvolupen les històries que inclou el llibre, Ríos Carratalá comenta que «cal recordar que la Constitució espanyola, des de 1978, reflecteix la llibertat d'expressió». «El problema era que la legislació vigent era encara heretada del franquisme i, per això, si les forces de l'ordre actuaven, els jutges jutjaven amb una repressió major que la que socialment es reclamava. Això no es va canviar fins a final dels vuitanta i d'eixe desequilibri van sorgir tants perseguits», afig.

«A partir del rigor de la investigació i la mirada comprensiva de l'humor, quan cal utilitzar-lo, els casos del llibre apareixen recreats per a la memòria d'aquella època. Convé recuperar-la per a entendre les dificultats d'una llibertat d'expressió basada en la tolerància de l'altre, encara que les seues manifestacions resulten molestes o deslliguen les ires dels ofesos amb voluntat de censors», matisa Ríos Carratalá, i afig que «la llibertat d'expressió es va guanyar pam a pam en un clima d'intolerància heretat del franquisme».

Amb un total de 25 capítols, el que és el setè llibre de Ríos Carratalá sobre la cultura del franquisme i la Transició analitza el context social de l'època amb un índex dividit en tres parts generals: “Desnudos, bombas y corbatas”, “Episodios de la lucha por la libertad de expresión” i “Ofendidos por doquier”.

Juan Antonio Ríos Carratalá   

Catedràtic de Literatura Espanyola en la Universitat d'Alacant, premi de la Crítica Valenciana en la modalitat d'assaig (2013), Juan Antonio Ríos Carratalá és especialista en temes relacionats amb l'humor, la memòria històrica i el paper de la ficció en aquesta. Sobre la cultura del franquisme, ha publicat Usted puede ser feliz. La felicidad en tiempos del franquismo (2013), Nos vemos en Chicote. Imágenes del cinismo y el silencio en la cultura franquista (2015), Contemos cómo pasó. Imágenes y reflexiones de una cotidianidad, 1958-1975 (2016), Un franquismo con franquistas (2019), De mentiras y franquistas (2020) y Petróleo, monjas y poetas. Otras historias de 1964 (2021). Amb aquest assaig sobre la llibertat d'expressió, l'autor fa el salt a la Transició, que ja havia abordat en la seua cara més oculta amb Quinquis, maderos y picoletos (2014).