El cronista de Castelló, Antonio Gascó, narra en un llibre la biografia, l’obra i el treball del pintor Amat Bellés

Més d'un centenar de castellonencs han assistit dimecres 11 de març de 2020, en el saló de recepcions de la Diputació, a la presentació del llibre «Amat Bellés i Roig. Pintar la crònica i el mite» del qual és autor el cronista de la ciutat i catedràtic d'Art Antonio Gascó, qui ha estat acompanyat en l’acte per l'artista biografiat, la rectora de la Universitat Jaume I, Eva Alcón, i el president de la Diputació, José Martí.

El volum ha estat editat mancomunadament pel Servei de Publicacions de la corporació provincial i Publicacions de la universitat pública en la seua sèrie Maior, i compta amb una cuidada edició profusament il·lustrada de més de 450 pàgines, cobertes plastificades de tapa dura i s'ofereix en castellà i en valencià.

Durant l'acte, l'autor ha explicat que l'obra es divideix en tres parts que inclouen una biografia del pintor, una especialitzada anàlisi raonada i icònic de la seua pintura i un estudi sobre el treball de l'artista com a dissenyador gràfic i molt en particular en la seua tasca professional en l'UJI.

Gascó ha manifestat la seua satisfacció per haver escrit aquest llibre referit a un dels artistes als qui més admira i amb l'amistat dels quals s'honra des de fa mig segle. L'artista, molt emocionat, ha agraït als editors de l'obra i a totes quantes persones han fet possible que el llibre veiés la llum i que han treballat amb intrepidesa i interès, perquè l'obra ofereixi l'extraordinari nivell editorial que té.

En la seua intervenció, la rectora Eva Alcón ha tingut unes emotives paraules per a significar la personalitat de l'artista biografiat i els seus valors pictòrics i de disseny, en els quals aporta «solucions molt imaginatives i amb gran pòsit cultural, així com una enginyosa creativitat».

Per part seua, el president de la Diputació José Martí ha destacat que la sèrie Maior «és fruit d'una col·laboració important de les dues institucions, per a oferir a la província obres especialment significatives en el cultural històric i científic». S'ha sentit especialment satisfet de tenir entre les seues mans una obra de tant nivell editorial com contingut plàstic i de recerca i ha felicitat tant l'autor com al biografiat.

Al final de l'acte de presentació del llibre, els assistents s'han desplaçat al Centre Cultural de Les Aules en el qual les autoritats han inaugurat l'exposició «Els sibil·els» de Amat Bellés, que reuneix dotze pintures realitzades des de 2011 a l'actualitat. L'autor ha assenyalat les accions profètiques de les dotze pitonisas que el cristianisme va fer seues, afegint a les deu originàries de Terencio Varrón dotze més per a aparellar-les en número amb els dotze profetes de l'Antic Testament. Els assistents han pogut admirar la destresa, el dibuix de gran virtuosisme i la imaginació erudita de Amat Bellés en aquesta col·lecció que veia la llum pública per primera vegada i que podrà ser visitada fins al 10 de maig.

Les sibil·les: religió i profecia fashion

La col·lecció de dotze sibil·les d’Amat Bellés exhibides en el Centre Cultural de Les Aules que posseeix el misteri icònic de la nigromància, s’encarna en belles dones d’actitud hieràtica i rostre de top-model, amb sumptuosos vestuaris d’encaix, trenats o drapats, estentòries cabelleres, tocats molt oufit fashion, segle XXI, i fins i tot sobreafegits gore, amén d’una mirada suggeridora i seductora en el seu encobert misteri sibil·lí (i mai millor dit).

De 2011 a 2019 l’artista porta a terme la col·lecció de 12 endevinadores. Terenci Varró va tipificar 10 un segle a. C. L’apologista Lactanci, perquè li venia molt bé a ell i als primers capitostos de l’Església, quan ja la religió gaudia de la llibertat constantiniana en l’Imperi les cristianitzà. Adobat el condiment, 500 anys més tard, l’espavilat monjo Philippus Barbieri les va assimilar a dotze i les va posar en paral·lel amb les tribus d’Israel, les portes de Jerusalem, els apòstols, els profetes de l’Antic Testament, els signes del zodíac, els fruits de l’Esperit Sant i, si hauria calgut, els Dotze homes sense pietat, amb Henry Fonda i tot, encara que ací no podia arribar l’espavilat dominic.

Amat Bellés, les versiona d’aquesta guisa: Càndida i pueril la Cumana, que porta un orbe zodiacal amb anhel de panera; dominadora l’Europea amb la seua feudal vestimenta i l’espasa herodiana, amb molta antiguitat i certa gosadia regicida amb implicació tute; enigmàtica l’Hel·lespòntica amb una polièdrica creu immissa d’aire 3D; indestructible la Tiburtina de cabells Diana Ross, empunyant, a manera de pròtesi, la mà seca que va a Jesús al sanedrí davant d’Annàs i Caifàs; la Líbica, arrogant i agosaradament intimidatòria que llegeix la profecia de l’adveniment del Crist; la Cimèria, impressionada i un punt estupefacta portant un card marià, símbol del sofriment de la maternitat; fervorosa i càndida, amb la corona d’espines a les mans, la Dèlfica; la Frígia es representa amb el cap i cos envoltada per una filactèria que en veritat és un encaix d’entredós recordant la banderola enarborada per Crist en la resurrecció; la Sammienca té el cap envoltat d’estretes branques, que en veritat vull pensar que fa referència als sarments amb els quals es va trenar el bressol de Jesús en el pessebre, junt a ella l’atenenc mussol (ni òbila, ni brúfol) com a signe de la clarividència i perspicàcia; la sibil·la Pèrsica, de nimi cabell, vestida d’encaixos de Raschel, porta un fanal encès com d’al·legoria de la revelació; l’Eritrea es cobreix amb una pell de corder sense desbastar, l’acompanya una rajola del palau dels Santjoans de Cinctorres, en la qual s’ha pintat un corder, icona de l’Agnus Dei, qui tollis peccata mundi; i finalment, l’Agripa, vestida amb cordes de cànem, en una al·legorització de l’ascetisme de la Magdalena, i en la mateixa línia d’ideari, porta a la mà, un flagell que es transfigura en un ram vegetal de fulles, evocador de l’assotament de Jesús.

Totes, totes les pitonisses manifesten un centelleig d’agudesa en la mirada que impel·leix qui les contempla a no perdre de vista els ulls, encara que mai s’arribe a interpretar la seua intenció. Aquesta al·legorització a la mirada,  manifesta tots dos aspectes expressius caracteritzadors de els dos temps que caracteritzen l’acció profètica de les visionàries.