El dur relat de Vicente, un veí de Gandia que li va guanyar la batalla al coronavirus

La història de superació i de por del gandiense Vicente *Palonés ha estat protagonitzada per “el virus del qual reia la gent al principi i que tant de mal m'ha fet a mi”, tal com ho relata a elperiodic.com.la incertesa per la situació es va apoderar de Palonés, de 49 anys, quan va començar a notar-se els símptomes característics del COVID-19.

Tant va ser així que, per a eixir de dubtes, va acudir a l'Hospital Francesc de Borja per a poder tractar-se a temps. Però res més lluny de la realitat d'aquells primers temps en els quals es va instaurar el coronavirus en la nostra societat. En aquests primers moments els seus símptomes eren molt clars, però, per a la seua sorpresa, ni li van fer el test corresponent a la malaltia ni es va quedar a l'hospital. Li van enviar a la seua casa i la simptomatologia va ser a més, tant que en passar 10 dies des que va acudir i veure que anava trobant-se pitjor dia a dia, Palonés va decidir anar al centre de salut. Des d'aquest moment no va poder tornar a la seua casa fins a passar l'odissea del virus, ja que res més explorar-li en el centre de salut li van habilitar una ambulància d'urgència i va ser directe a la planta COVID-19 de l'hospital.

“Potser vaig tardar massa a tornar al fet que em vera un metge perquè durant aquests 10 dies els meus símptomes van ser a més i, molt possiblement, això agreujava la càrrega viral que el Coronavirus havia instaurat ja en el meu cos”, explica l'infectat fent un repàs als primers dies en què se li va detectar la malaltia. A pesar que no va perdre els sentits de l'olfacte ni del gust, com era habitual en els infectats per COVID-19, Palonés “tenia clar que la malaltia estava en el meu organisme i que anava a més”.

Quan l'ambulància li va portar directe al seu llarg ingrés hospitalari, el gandiense ja era conscient que “havia contagiat a la meua família, ja que també van tindre els símptomes com jo però, per sort, no se'ls va agreujar tant com a mi ni van haver de ser ingressats”.

En aquest punt de la malaltia Palonés encara no podia fer-se una idea del que li esperava. Ni més ni menys, que més de 50 dies ingressat per COVID-19 amb una gravetat alta.El periple hospitalari va passar per una fase crítica en la qual va estar 32 dies ingressat en la Unitat de Vigilància intensiva (UCI), 12 d'ells en coma induït pels greus problemes que estava ocasionant el virus en el seu organisme. Aquests van portar al fet que li hagueren de realitzar una toracotomía i un drenatge del pulmó.

“Quan vaig despertar del coma induït, després de 12 dies, em vaig adonar del molt greu que havia estat i de com m'havia afectat el virus”, relata Palonés a aquest digital, recordant també que “no sabia ni si era de dia o de nit en el xicotet zulo en el qual em trobava en l'UCI, ja que tres setmanes estant conscient ací es fan dures perquè et trobes atrapat en un espai xicotet”.

L'infectat afirma que els metges van arribar a confessar-li quan va despertar del coma induït que “no sabien com havia sobreviscut a la gravetat del virus en el meu interior”. És en aquest moment en el qual *Palonés es va adonar del vertader mal que tenia.

Un duro despertar

Posant el focus en quan va despertar, el seu moment més dur, explica que “no podia moure'm, havia perdut tota la mobilitat i fins i tot no podia ni alçar el braç per a rascar-me el cap”.

Una de les premisses més importants que li van donar els metges i infermeres va ser la de cuidar el seu estat anímic, per la qual cosa li van animar que els seus familiars i amics li enviaren cartes i que les anara llegint per a donar-li força i ànim en la seua lluita. El que no es podien imaginar era que això també ocasionaria un problema al pacient gandiense que, ràpidament, va esmenar el factor humà dels sanitaris. “M'arribaven les cartes de tota la meua família i amics diàriament, però em vaig trobar amb un problema important i inesperat i va anar que no podia llegir-les, no tenia visió com per a veure les lletres clares i saber el que posava en les cartes”, relata Palonés. Va trobar la solució a aquest problema en les infermeres, els qui “se m'asseien a un costat del llit i em llegien les cartes una a una diàriament, per la qual cosa vull destacar que el factor humà de totes aquestes infermeres va ser autènticament increïble amb mi”.

Els problemes de mobilitat anaven en augment i Palonés es va trobar que “no podia ni moure'm ni parlar, així que primer em van haver de donar una pissarra xicoteta perquè escriguera el que necessitava o com em trobava, però no va ser la solució perquè no era capaç ni d'alçar els braços per a escriure en ella”. La inventiva de solucions per part del personal sanitari és tan alta que van trobar una altra via perquè *Palonés poguera comunicar-se.

“Les infermeres m'ensenyaven una fulla gran amb totes les lletres de l'abecedari i jo anava a poc a poc assenyalant cada lletra per a anar formant paraules i frases i que pogueren entendre el que volia demanar-los, encara que aqueix moviment d'alçar el braç per a assenyalar-les em costava bastant però l'aconseguia; era l'única manera de poder expressar-me quan ni podia parlar ni escriure”, detalla emocionat el pacient gandiense.

Després d'aquest cúmul de situacions adverses, Palonés va començar a veure la llum al final del túnel i va rebre l'alta hospitalària més de 50 dies després del seu ingrés. L'alta li va arribar, però les seues sensacions no eren del tot bones amb la malaltia perquè “no podia moure'm quan vaig eixir, no podia posar-me dempeus ni caminar per mi només, de fet vaig ser en cadira de rodes i rebia diàriament a la meua casa la visita de les infermeres per a controlar que tot estiguera anant de manera correcta”.

El gandiense va arribar al seu domicili i es va trobar amb una grata sorpresa, ja que una vintena de veïns i familiars li estaven esperant a les portes per a demostrar-li tot el seu afecte res més baixara de l'ambulància que li va portar des de l'hospital. Les abraçades van ser impossibles de contindre, fins i tot alguna llàgrima entre els presents, encara que el més recurrent de tots els que li esperaven va ser la màscara. Després de veure el que li havia ocorregut al seu veí i familiar, tots estaven i estan més que conscienciats del que pot arribar a afectar contraure el virus.

Les seqüeles

Després d'emocionar-se i gaudir d'una càlida benvinguda a casa, Palonés va anar descobrint amb el pas dels dies les seqüeles que li estava deixant el COVID-19 en el seu cos. “M'han eixit úlceres en la zona del clatell i als peus per haver estat tant de temps a l'hospital en la mateixa posició i sense poder moure'm, però a més d'això he perdut un 40% de massa muscular”, assenyala l'infectat.

“Ara tinc bastant por perquè ja comence a eixir a poc a poc al carrer, però m'ha quedat una seqüela important en els pulmons que fa que em coste fins i tot parlar tres frases seguides perquè em fatigue”, detalla Palonés en l'entrevista amb aquest digital.

Després de tot el que ha hagut de patir el gandiense, vol enviar un missatge a tots aquells que segueixen sense prendre's del tot de debò la malaltia: “El Coronavirus continua sent al carrer i les mesures que es demanen per a evitar nous contagis i brots de la malaltia són molt senzilles, tan sols és que tothom es pose la seua màscara, mantinga les distàncies de seguretat amb la resta de persones i es llaven les mans sovint; és molt senzill previndre'l i la gent segueix sense estar conscienciada del molt greu que pot arribar a ser el COVID-19 com ho va ser en el meu cas”.

Vicente Palonés és, sens dubte, tot un supervivent de la vida després d'haver superat tots i cadascun dels greus problemes que li ha anat ocasionant el Coronavirus. Però, sobretot, s'ha convertit en un exemple per als seus veïns, amics i gandienses que celebren que hui ja es trobe curat i a la seua casa però que són realment conscients de l'exemple de superació que ha donat per a continuar somrient a la vida malgrat un virus que continua estant molt actiu als carrers.