Erupcions volcàniques, sequeres, inundacions, terratrèmols i altres episodis extrems de la història, en l'últim llibre de Publicacions de la Universitat d'Alacant

Per a què serveix investigar història i clima? Doncs per a aprendre’n i «contribuir a dissenyar les imprescindibles mesures de prevenció i protecció per part dels qui tenen la responsabilitat de vetlar per la seguretat i les vides de tots». El volcà en erupció de La Palma ho evidencia ara.

Aquestes paraules textuals les avançava fa dues setmanes, abans que a les illes Canàries ni s’endevinara la catàstrofe actual, el catedràtic d’Història Moderna i director del Grup d’Investigació en Història i Clima de la Universitat d’Alacant, Armando Alberola Romá. Alberola és també un dels dos investigadors principals del projecte d’investigació «Clima, risc, catàstrofe i crisi a banda i banda de l’Atlàntic durant la petita edat del gel» (HAR2017-82810-P), els resultats del qual veuen ara veu la llum en format de monografia, amb La Pequeña Edad del Hielo a ambos lados del Atlántico. Episodios climáticos extremos, terremotos, erupciones volcánicas y crisis.

Els efectes de l’erupció volcànica del Krakatoa van arribar fins a Europa sobrepassant l’àmbit asiàtic. Aquest tema és estudiat en l’últim capítol del llibre La Pequeña Edad del Hielo a ambos lados del Atlántico, que acaba d’editar Publicacions de la Universitat d’Alacant amb edició d’Armando Alberola i Virginia García Acosta, professora investigadora del Centro de Investigaciones y Estudios Superiores en Antropología Social (CIESAS), a Mèxic. L’article «Cuando “el peligro no es próximo, pero sí evidente”: efectos climáticos y sociales de la erupción del Krakatoa (1883) en el Sureste de la Península Ibérica», està signat per Jorge Olcina, catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional de la UA, i Salvador Gil-Guirado i Alfredo Pérez-Morales, tots dos de la Universitat de Múrcia, i forma part dels resultats del projecte d’investigació «Clima, risc, catàstrofe i crisi a banda i banda de l’Atlàntic durant la petita edat del gel», projecte corresponent al Programa Estatal de Foment de la Investigació Científica i Tècnica d’Excel·lència promogut i finançat pel Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats del Govern d’Espanya i l’Agència Estatal d’Investigació, i del qual són investigadors principals (IP) els catedràtics d’Història Moderna de la UA Armando Alberola i Cayetano Mas Galvañ.  

En l’article liderat per Olcina, els investigadors analitzen els efectes que va tenir l’erupció volcànica del Krakatoa, perquè la gran expulsió de gasos que es va succeir en aquesta erupció va originar, com assenyala Armando Alberola, «una de les catàstrofes més singulars, perquè la gran expulsió de gasos arriba pràcticament a tots els punts de la Terra». L’erupció va tenir conseqüències a Europa. Corria l’any 1883.

Per petita edat del gel (PEH) s’entén el període de temps comprès des del segle XVI fins a l’últim terç del segle XIX, «caracteritzat per una gran variabilitat climàtica i en el qual les temperatures van experimentar una davallada clarament perceptible», explica Alberola. En el llibre, els membres del Grup d’Investigació en Història i Clima, partint d’un estat de la qüestió sobre els avanços historiogràfics referits a la temàtica dels desastres en els àmbits ibèric i llatinoamericà, estudien, de manera comparada i amb perspectiva històrica, els vaivens climàtics i tot el que comporten entre la península Ibèrica i la zona de Mèxic. Així, dotze investigacions donen títol a cadascun dels capítols del volum, que ofereix diferents estudis de cas sobre els alts i baixos climàtics observats en certs moments de la PEH a banda i banda de l’Atlàntic, l’extremisme tèrmic o hidrològic, l’impacte i gestió de les seqüeles provocades a Amèrica i Europa per terratrèmols significats o per l’erupció volcànica del Krakatoa i, igualment, sobre les idees ambientals que circulaven en aquella època. Tot això amb l’objectiu d’incrementar el coneixement referit al període conegut com a petita edat del gel, així com tot el que té relació amb el desencadenament i les conseqüències de desastres associats amb amenaces climàtiques, naturals i biològiques.

Tots aquests episodis extrems d’origen atmosfèric o geològic van tenir conseqüències catastròfiques que van provocar una justificada inquietud i angoixa en els contemporanis, ja que, després de perdre les collites s’havien d’enfrontar, entre altres calamitats, a la crisi, la fam i la mort.

El catedràtic i editor revela com la vigència de la història «demostra la persistència secular d’aquests episodis i els seus efectes, de manera que un coneixement del passat climàtic ajudaria a entendre el perquè d’aquests episodis en l’actualitat i hauria de contribuir a dissenyar les imprescindibles mesures de prevenció i protecció per part dels qui tenen la responsabilitat de vetlar per la seguretat i les vides de tots».

Cadascun dels capítols inclosos en el volum està relacionats amb els objectius del projecte. De vaivens climàtics tracten Armando Alberola i Virginia García Acosta, els quals estudien una seqüència temporal idèntica a Mèxic i a la península Ibèrica per a veure quines similituds hi va haver, «encara que les dinàmiques atmosfèriques, aparentment, van ser diferents», indica l’investigador principal del projecte. Aquestes situacions extremes es noten més encara en diferents moments, com és l’últim quart del segle XVIII, amb l’anomenada «anomalia Maldà» estudiada ací.

Però també hi hauria conseqüències de caràcter econòmic, com és el sorgiment del comerç de la neu, amb la creació dels pous de neu. Les reflexions que es van fer en l’època sobre el comportament del clima estan tractades en el llibre; de la mateixa manera que la premsa del moment i l’important paper que va tenir a l’hora de transmetre els canvis climàtics que s’esdevenien; o la correspondència entre il·lustrats, i sobretot entre personalitats, com és el cas de la correspondència de Carles III amb el seu ministre a Nàpols i, després, amb tota la seua família sobre les percepcions que ell tenia del temps.

Sobre terratrèmols, centrat en l’àrea de les illes Açores, l’investigador portuguès José Damião Rodrigues fa una nova aportació. També inclou la monografia estudis de cas, com la riuada de Sant Patrici a Oriola de 1672; o de quina manera s’enfrontava un terratrèmol, amb el cas de Palerm el 1726, i el del terratrèmol de Quito (Equador), que estudia amb detall Adrián García Torres quan aborda el període de 1640 a 1800.

«Això té una lectura molt actual», assenyala Armando Alberola: «Serveix perquè ens adonem que la realitat en què vivim no difereix excessivament de la que ens mostra la realitat històrica ». No obstant això, afegeix, «hi fem poc cas. L’aigua va per on sempre ha anat i arrasa el que sempre ha arrasat…; i ací, sobretot, a l’est de la Península, les situacions es repeteixen.»