"Un mort al Palau", de Piera i Tonino, torna a les llibreries
El periodista i escriptor Emili Piera compareix en la Fira del Llibre per a presentar Un mort al Palau, una novel·la publicada al 2009 en la desapareguda editorial Cocó que, nou anys després, recupera El Petit Editor dins de la col·lecció Ciutat Oculta. L'acte tindrà lloc a les 18:30 de diumenge.
El relat està escrit a quatre mans per Piera i l’humorista i dramaturg Tonino López-Guitián. La nova edició d'Un mort al Palau ha estat dissenyada pel poeta David Trashumante. La història d’Un mort al Palau és bastant singular començant pel sistema de treball dels dos autors.
“Treballàvem en castellà com a llengua comuna dels dos –evoca Emili Piera–, amb un guió molt elemental i una llibertat completa en l’ordre dels capítols i la seua tonalitat, per això des del principi hi ha situacions que semblen deliris o malsons junt a escenes més convencionals que actuen com articulacions del relat”.
La selecció de personatges –una monja gallega, un constructor totpoderós, una botiguera que trafica amb influències astrals, un transsexual panameny molt ben dotat– pretén crear una atmosfera al·lucinatòria, la que hi havia a València al final del règim quan ens inflàrem com la granota del conte i després tot va rebentar”.
Un mort al Palau és, per tant, la versió valenciana de Asesinato en el Palacio de las Artes, una versió “amb extres i making-of”, diu la nota introductòria. Curiosament, el públic sembla que va atendre el suggeriment dels autors i Un mort al Palau s’esgotà molt abans que la història original en castellà.
“Un mort al Palau –precisa Piera– és una falsa novel·la negra. La investigació policial està al servici de la passarel·la de personatges que són tractats, com correspon a una peça satírica, amb sarcasme i un punt de sadisme o amb tendresa burleta en altres casos, segons el seu grau d’innocència, la sàtira és moral”.
“En aquell moment la societat política valenciana i els seus sectors econòmics adherits son un gra de pus a punt de rebentar. I rebenta de seguida. Amb molta més violència de la que havíem previst. Es va dir crisi, però no havia estat una crisi sinó un saqueig dels recursos públics i privats per part dels que tenien l’obligació de preservar-los”.
Entre cataclismes naturals i escenes d’extrema coentor, només superades per la realitat, la novel·la anuncià una inundació del Palau de les Arts que realment tingué lloc poc després, tot negant els soterranis del palau de l’òpera i deixant inutilitzada la maquinària escènica.
“L’estampa del vestuari de l’òpera que s’havia de representar, llavat i estès a l’aire lliure en uns estenedors comprats a la ferreteria, li donà a València la categoria d’un principat gitano que hauria emocionat fins a les llàgrimes a Prosper Merimée”.
