Dijous 22 de Juny de 2017

-La faula del baladre :: Camins de l´Alcora :: elperiodic.com

Versió Clàsica
Edició
Camins de l´Alcora
Camins de l´Alcora
Por Vicent Albaro

La faula del baladre

20/06/2017
a mis favoritos
disminuir letra
aumentar letra
comentar

Amb l’èxtasi  d’un estiu primerenc, de calor xofugant i sol enfurit, el baladre ha esclatat amb una simfonia de colors exhuberants.  Fins al més remot racó del terme, tot s’ha omplit en poques setmanes de flors rosades en totes les seues varietats cromàtiques. Rambles, rius i barrancs pinzellen vivor entre els ocres terrosos i el verd monàstic de la garriga mediterrànea.

No hi ha altra varietat silvestre que done tanta força al paisatge com el baladre. Potser l’argelaga al febrer, després de l’hivern nu i gelat, escampa una grogiscor primicera pels herms i muntanyes, com preludi primaveral. Però res a vore amb la voluptuositat encesa de la flor del baladre. Un color que enlluerna i acarona els sentits, ja que res millor que el color viu i lluidor, per a trencar la monòtona visió del nostre paisatge mes bé adust i eixut.

El baladre ve a ésser a la nostra terra com les hortències del nord del país, que resten a les voreres de camins i carreteres. Floreixen a qualsevol lloc, salvatges i amb opulencia, mentre a la nostra terreta, per cultivar una hortència com cal, tens que fer un master en jardineria. A aquesta orgia de color, s’afegeix el baladre cultivat i instal.lat a autovies, carreteres, viles, jardins i parcs, amb altres colors més sofisticats que van del blanc impolut al groc, passant per un vermell aclaparador. Un regal per als sentits sense cap mena de dupte. El baladre ens ompli l’esperit de sensacions cromátiques, tant al gust del temps d’estiu que socarra la brossa i quan les flors del maig, ja son marcides.

Però com tot en la vida, lluny del color que atrau i embalida, el baladre és una planta tòxica. La meua neta Ángela, que li agrada tot el que siga rosat, el rosa és el seu color preferit, volia fer-se un ram l’altre dia i jo, intentant explicar.li, que no podía fer-ho de cap manera. Que aquella planta atractiva i rosada, que semblava inofensiva i amatent, era tòxica.

-I qué vol dir tòxica? Preguntava insistentment aquella xiqueta de apenes cinc anys. I jo, com volent dir-li ho fácil, pensant la resposta per no tindre una altra pregunta afegida, li vaig dir que era verinosa, que si la tocava o menjava, podia morir-se. Així de clar. Ho va entendre a la primera. I a força de mirar i remirar el baladre florit, cabria fer-se la seguent pregunta de: Quants baladres, hi han en la nostra vida? És a dir, quantes persones com eixes flors ens regalen vistositat, amabilitat, colorit, franquesa,  etc. i a la fi, resulten com el baladre, toxiques i verinoses? I no tan sols persones, també activitats, actituts, events, situacions i perquè no dir-ho, costums a la moda dels temps.  

Quan venia l’estiu  i nosaltres erem xiquets, els pares et feien una llista de perills que t’amenaçaven de sobte i podien fer-te mal. La digestió, dos hores abans de pendre el bany, els aliacrans, els vidres soterrats,  les avespes, les serps,  el baladre, les canyes seques i el rual. Tot un manual de supervivència al us, de un mon rural que sembla perdut, però que tanmateix, seguix están present. Hi han banys, aliacrans, vidres, avespes, serps, baladres, canyes, ruals, taves  i fins i tot, el mosquit tigre.. I algú diu alguna cosa als xiquets d’ara?

No ho se, però em sembla que deuria fer clases particulars a la meua neta, de tota la fauna tòxica que rula per ahí, la animal i la humana, encara que parlar de la segona, tal vegada siga massa prompte. Tot arrivarà.

Vull rescatar en positiu del baladre eixa flor magnìfica, i recordar les cortines de canutet que cantaven com un xilòfon acatarrat, a la porta de la casa dels iaios, quan l’airet de mar s’endinsava pel poble i tremolaven geranis i clavellineres. També em porta el baladre, l’evocació de les perxes del parany, fetes de tall a destral i somniadores d’un bon dia de passera de tords.

I a la meua neta vaig a fer-me el pesat, i dir.li que ha de fugir de les flors lluidores, o al menys anar amb molt de compter. Perquè no totes seran tòxiques, però amb elles, és més fácil caure embobada davant de l‘èxtasi verinós del colorit i la presencia atraient que tenen.   I li ficaré un exemple, com una faula, que el baladre amb la flor tan enlluernant és verinós i no es pot ni tocar, mentre que la regalìsia, seca, somorta i invisible, es un plaer nutritiu i un deler xuclar.la. 

  • Currently 3.33/5
  • 1
  • 2
  • 3
  • 4
  • 5
Puntuación: 3.3/5

Actualmente está en la versión en Valenciano de "elperiodic.com".
Si desea cambiar a la versión en Castellano, puede hacerlo pulsando en la bandera.

Actualment està en la versió en valencià de "elperiodic.com".
Si desitja canviar a la versió en Castellà, pot fer-ho fent click a la bandera.



No mostrar de nuevo este mensaje
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para ofrecerle una mejor experiencia y servicio. Si continua navegando estará aceptando su uso.
OK
Versión Móvil