Isabel de Villena, la primera escriptora en valencià
Sor Isabel de Villena (1430-1490), monja clarissa del segle XV, és considerada una de les primeres escriptores en la nostra llengua, que va saber escriure una vida de Crist propera, humana i allunyada de les convencions ortodoxes.
Elionor Manuel de Villena era el seu nom real. Va nàixer a València l'any 1430, fruit dels enamoriscaments del marqués Enrique de Villena i Vega (1384-1434) amb una dona de la qual no coneixem el nom. El seu pare era un poeta pertanyent a l'alta noblesa i estava emparentat amb les cases reials de Castella i Aragó. Era nét d'Enric de Castella, fill de la princesa bastarda Joana, oncle de la reina Maria de Castella, qui posteriorment acolliria en la seua cort a la seua filla. Enric de Villena era també descendent de Jaume II i Pere d'Aragó.
Amb només quatre anys, Elionor va quedar òrfena de pare i, possiblement, també de mare i va ser acollida en la cort de la reina Maria, la seua cosina i esposa d'Alfons el Magnànim d'Aragó en el seu palau de València. La seua condició de bastarda de la casa reial dels Trastàmara no va ser problema per-què la reina, qui no va tenir descendència, la cuidara i la instruïra com si fóra una vertadera princesa. Així, la xiqueta va créixer rebent una bona educació intel·lectual i religiosa.
D'Elionor a Isabel
Quan tenia 15 anys, en 1445, va entrar voluntàriament en el convent de la Santíssima Trinitat de les Clarisses de València, fundat per la reina Maria un poc abans. Va canviar, llavors, el seu nom pel d'Isabel. Es pot especular sobre els motius d'aquesta entrada a la vida religiosa, que podia ser deguda a la se-ua especial situació familiar i patrimonial. També potser hi havia interessos polítics de la reina que volia controlar, amb una persona de la seua confiança, la comunitat religiosa d'un convent que estimava especialment. Però, sobre-tot, cal tenir en compte l'interés de la jove Isabel de tenir una vida que li oferi-ra possibilitats d'estudi i d'aprofundiment cultural. En aquest sentit, Isabel de Villena s'arrenglera amb les dones humanistes i forma part de les protofemi-nistes que dediquen la seua obra a la defensa de la dignitat de les dones en-front de la misogínia dominant. De tota manera, Isabel de Villena, com a es-criptora, és una figura excepcional en el seu context històric i social, malgrat l'esplendor cultural de la València del segle XV. Certament el fet de ser l'aba-dessa de la Santíssima Trinitat des del 1463 fins a la seua mort li va permetre estar en contacte i compartir els cercles intel·lectuals i religiosos on tant ella com la seua obra van tenir una molt bona reputació i popularitat.
No solament es va preocupar d'acabar les obres d'aquell convent fet construir per la seua cosina la reina Maria, sinó que va lluitar pel retorn a la pietat i ri-quesa espiritual de les religioses, segons les normes marcades per Santa Clara.
Una vida de Crist diferent
La Vita Christi és considerada una obra indispensable del Segle d'Or Valencià i es pot dir que és una obra vinculada al món femení per la gènesi, pel tema, per la promoció de l'edició i pel públic, perquè és l'obra d'una dona que parla essencialment de la importància de les dones en la vida de Crist, perquè ens ha arribat gràcies a la intervenció de la seua successora, Sor Aldonça de Montsoriu, atenent la sol·licitud d'Isabel la Catòlica, i perquè les destinatàries, en principi, eren les monges el seu convent i dones illetrades que acudien al convent de la Santíssima Trinitat. Conscient de la falta de cultura de moltes d'aquelles devotes dones, la seua obra dóna una visió més humana i propera de la història sagrada. S'ha dit que l'obra d'Isabel de Villena és feminista per-què defensa la dignitat i la superioritat moral de les dones enfront de la litera-tura misògina medieval que, en el seu cas, era representada per a l'Espill de Jaume Roig, que aleshores exercia de metge al mateix convent.
La Vita Christi pertany a un gènere literari tradicional que comptava amb an-tecedents propers com el d'Eiximenis, el de Pseudo-Bonaventura i el de Lan-dulf de Saxònia, però el tractament que li dóna Isabel de Villena és diferent i original, perquè també té en compte fonts no canòniques com llibres apòcrifs i tradicions. Va tindre l'acceptació de molts homes literats i intel·lectuals.
Els trets distintius precisament estan en el fet de subratllar el protagonisme de les dones, sobretot de la Mare de Déu, Santa Anna i Maria Magdalena, que es presenten com a dones, iaies, mares, que viuen la vida de Crist com a dones normals, amb sentiments humans. També, es caracteritza per la utilització de l'al·legoria i la descripció minuciosa de situacions de la vida quotidiana. És un llibre que ens parla de la relació directa de les dones amb Crist i deixa entre-veure una espiritualitat apassionada que va més enllà de l'ortodòxia i forçosa-ment havia de xocar amb l'autoritat eclesiàstica.
La Vita Christi d'Isabel de Villena va ser publicada en 1497, gràcies a la seua successora, l'abadessa sor Aldonça de Montsoriu. La mare clarissa sor Isabel de Villena havia mort set anys abans.
