"Un mort al Palau", de Piera i Tonino, torna a les llibreries
El periodista i escriptor Emili Piera compareix en la Fira del Llibre per a presentar Un mort al Palau, una novel·la publicada al 2009 en la desapareguda editorial Cocó que, nou anys després, recupera El Petit Editor dins de la col·lecció Ciutat Oculta. L'acte tindrà lloc a les 18:30 de diumenge.
El relat està escrit a quatre mans per Piera i lâhumorista i dramaturg Tonino López-Guitián. La nova edició d'Un mort al Palau ha estat dissenyada pel poeta David Trashumante. La història dâUn mort al Palau és bastant singular començant pel sistema de treball dels dos autors.
âTreballà vem en castellà com a llengua comuna dels dos âevoca Emili Pieraâ, amb un guió molt elemental i una llibertat completa en lâordre dels capÃtols i la seua tonalitat, per això des del principi hi ha situacions que semblen deliris o malsons junt a escenes més convencionals que actuen com articulacions del relatâ.
La selecció de personatges âuna monja gallega, un constructor totpoderós, una botiguera que trafica amb influències astrals, un transsexual panameny molt ben dotatâ pretén crear una atmosfera al·lucinatòria, la que hi havia a València al final del règim quan ens inflà rem com la granota del conte i després tot va rebentarâ.
Un mort al Palau és, per tant, la versió valenciana de Asesinato en el Palacio de las Artes, una versió âamb extres i making-ofâ, diu la nota introductòria. Curiosament, el públic sembla que va atendre el suggeriment dels autors i Un mort al Palau sâesgotà molt abans que la història original en castellà .
âUn mort al Palau âprecisa Pieraâ és una falsa novel·la negra. La investigació policial està al servici de la passarel·la de personatges que són tractats, com correspon a una peça satÃrica, amb sarcasme i un punt de sadisme o amb tendresa burleta en altres casos, segons el seu grau dâinnocència, la sà tira és moralâ.
âEn aquell moment la societat polÃtica valenciana i els seus sectors econòmics adherits son un gra de pus a punt de rebentar. I rebenta de seguida. Amb molta més violència de la que havÃem previst. Es va dir crisi, però no havia estat una crisi sinó un saqueig dels recursos públics i privats per part dels que tenien lâobligació de preservar-losâ.
Entre cataclismes naturals i escenes dâextrema coentor, només superades per la realitat, la novel·la anuncià una inundació del Palau de les Arts que realment tingué lloc poc després, tot negant els soterranis del palau de lâòpera i deixant inutilitzada la maquinà ria escènica.
âLâestampa del vestuari de lâòpera que sâhavia de representar, llavat i estès a lâaire lliure en uns estenedors comprats a la ferreteria, li donà a València la categoria dâun principat gitano que hauria emocionat fins a les llà grimes a Prosper Meriméeâ.