ENTREVISTES

Javier Alandes: “Vull que els valencians descobrisquen que ací van ocórrer capítols històrics apassionants”

ESMERALDA SERNA - 28/05/2022

Entrevistem l'autor dels guardians del Prat, una apassionant novel·la ambientada a la València de 1936

Javier Alandes ens trasllada fins a la València de 1936 a través de les pàgines dels guardians del Prat. Aquesta novel·la carregada d'històries i aventures descobreix un emocionant succés històric: el trasllat dels quadres més importants del Museu del Prado a València.

En elperiodic.com hem entrevistat l'autor perquè ens compte els secrets de la seua tercera novel·la.

A partir d'un fet històric tan destacat com el trasllat de les grans obres d'art del Prat a València, has creat una història plena d'aventures, què et va portar a contar aquesta història?

Partint del fet històric, objectiu i absolutament real que va ser el traslladat de les obres d'art del Museu del Prado a València, el que jo realitze és un exercici de ficció en el qual relate un complot per a robar Les Meninas a València i entregar-les a l'Alemanya d'Hitler, a l'ésser una de les condicions que han posat per a enviar tropes a la Guerra Civil Espanyola per a col·laborar amb el bàndol nacional.

Hi ha fets reals i ficcionados, com ha sigut el procés d'escriptura per a filar tots aqueixos moments?

No soc historiador ni divulgador polític, només soc un novel·lista. M'agrada molt jugar partint de dades reals aplicar-li una història de ficció, però la història és el que va ser i no està entre els meus objectius canviar-la. En un primer moment el que vaig fer va ser documentar-me amplíssimament sobre aqueix procés del trasllat dels quadres a València, les decisions polítiques que es van prendre. Amb tota aqueixa documentació vaig anar agafant aquells fragments que eren interessants per a la novel·la i a partir ací aplicar-los la meua història de ficció, que fora prou versemblant i emocionant per als lectors.

És una novel·la d'aventures on personatges, que tenen treballs comuns, es troben amb un fet que els supera i en comptes de girar la cara decideixen actuar. És combinar la realitat amb la ficció sense tergiversar el que va passar, és un exercici molt complicat però molt satisfactori i divertit.

Poses en valor el paper de tota aqueixa gent valenta que va lluitar per protegir el patrimoni artístic, per què has decidit escriure sobre aquestes persones?

Soc valencià i porte tota la vida vivint ací i soc un enamorat de la ciutat, dels seus carrers, dels seus monuments, i des de fa molt temps tinc en el meu libretita determinats esdeveniments a la ciutat sobre els quals m'agradaria escriure. Per exemple, en la meua anterior novel·la Les tres vides del pintor de la llum, a partir d'un fet de ficció que és l'aparició d'un quadre de Sorolla en l'actualitat, que es dubta de la seua autenticitat és una excusa per a aprofundir en la joventut de Joaquín Sorolla i en el seu procés de cerca d'estil.

I el trasllat dels quadres del Prat a València era un altre d'aqueixos capítols que tenia en la meua llibreta i que algun dia volia escriure sobre això. Molts de nosaltres passem per les Torres de Serrano o per l'església del Patriarca, on van estar emmagatzemades les grans obres del Prat, que són un patrimoni de la humanitat, i em va semblar una cosa molt atractiva per a comptar.

A través de les teues paraules dones vida a molts personatges històrics, com va ser per a tu recrear a aqueixes persones reals a través de la ficció?

El procés de documentació ha sigut molt ampli, i quant als personatges reals que apareixen en la novel·la he intentat respectar els llocs i dates on van estar perquè la part de no ficció siga el més fidedigna possible.

Els historiadors ens compten els fets tal com van ocórrer i podem nodrir-nos d'això. Quan Franco apareix en una escena, o Josep Renau, el famós cartellista valencià, durant aquella època era el director general de Belles arts i qui va orquestrar tot aqueix trasllat cap a València, em pregunte com van ser les seues converses, les seues emocions, si sentien por, incertesa, si pensaven que estaven fent el correcte. Tot això és el que tracte de dotar-li a una novel·la. Els novel·listes podem imaginar que és el que passava pel cap de totes aquelles persones.

Quin és el personatge amb el qual més has gaudit escriure en aquesta novel·la?

Aquesta és una novel·la de personatges, no és de bàndols dolents o bons. Hi ha personatges que tenen una ambició desmesurada per ocupar llocs de poder o per diners, i són capaços de cometre els majors abusos, com oferir les Meninas a Alemanya, i altres personatges que es veuran embolicats en aquesta conspiració i decideixen fer el correcte.

Però entre aqueixos personatges amb ambició desmesurada i els que fan el correcte, i després està Félix Santurce, un empresari valencià, que es dedica al comerç de taronges que recorre tota aqueixa Espanya de l'inici de la guerra tancant tractes comercials, i és un personatge que ha de saber nadar entre aigües, perquè al final ha d'arribar a acords tant amb la República com amb els revoltats.

És un personatge amb molts clarobscurs, molt autoconscient de si mateix, sabent que una part del que està fent no és del tot correcta. Félix Santurce és el fil d'unió amb l'altra trama de la novel·la que transcorre en 1980, quan Fernando Poveda, un periodista en hores baixes perquè ha patit una tràgica pèrdua familiar, li encarreguen fer un reportatge sobre Félix Santurce, que en l'imaginari de la novel·la diu que va ser un empresari valencià que va acudir a Alemanya a negociar la neutralitat del país en la guerra, una història difusa. I l'Ajuntament li farà un homenatge per ser un dels primers màrtirs republicans i el periodista, a través d'aqueixa figura anirà descobrint el complot que va haver-hi per a robar Les Meninas i que personatges van estar implicats. Així que, per a mi, Félix Santurce és el personatge amb el qual més he gaudit.

En la novel·la es tracten diversos temes, ja no sols la valentia, sinó també l'amor, el paper de la dona en la república, la guerra, el dolor per la pèrdua… com ha sigut donar-los forma perquè confluïsquen en una mateixa història?

Sota la meua opinió els anys de la República van ser uns anys de creixement per a la figura de la dona, estava incorporant-se plenament a la vida cultural, empresarial universitària, intel·lectual, a la vida política, es va iniciar un procés d'incorporació de la figura femenina a tots els àmbits de la societat i aqueix procés es va detindre quan els revoltats van aconseguir la victòria i es va instaurar una dictadura.

M'abellia fer un homenatge a aqueixa figura femenina que estava emergint, per això les protagonistes femenines de la novel·la són una estudiant de dret a la València de 1936 i la propietària d'un hostal. Dones valentes, poderoses, i que demostraven que podien actuar en qualsevol àmbit de la vida social.

D'altra banda, també m'ha agradat molt relatar com són les relacions patern-filials. Fernando Poveda, el periodista, ha de bregar amb la defunció del seu únic fill, per això es troba en aqueixos moments d'hores baixes, mentre que en la trama de 1936 un dels protagonistes, Alejandro Santoro, és l'arquitecte que s'encarrega de custodiar els quadres a València i qui també té aqueixa relació especial amb el seu pare, que sap que s'està jugant la vida, però no el deté perquè sap que està fent el correcte. Tots aqueixos temes formen part del fons de la novel·la en tot moment.

Fas un recorregut molt especial i detallat per la València d'aquells anys, com ha sigut el procés de documentació per a recrear en el paper espais tan importants de la ciutat?

La València de 1936, sobretot el centre històric que és el que jo recree, és molt semblant a la de hui dia. En la Plaça de la Verge pots trepitjar el mateix paviment que trepitjaven les persones en 1936. A part, hi ha una gran quantitat de documentació fotogràfica i una hemeroteca molt àmplia sobre la València d'aquells anys.

El que sí que és cert i m'abellia reflectir és que el Govern Republicà quan abandona Madrid, decideix vindre a València per diversos motius: primer perquè València és una ciutat on els ressons de la guerra no han arribat. És una ciutat on encara es respira una certa normalitat, a més, el patrimoni arquitectònic de València és tan ampli que el Govern s'adona que té els edificis suficients per a albergar tota la maquinària d'Estat, perquè el país havia de continuar funcionant.

Llavors, el Palau de Benicarló, que hui són Les Corts Valencianes, el Palau de la Generalitat, l'edifici de correus, són ocupats pel Govern i m'abellia reflectir aqueixa València. M'agradaria que els lectors valencians descobrisquen que ací van ocórrer capítols apassionants, però que els lectors d'altres punts d'Espanya, descobrisquen aqueixa València amb altres ulls i els abellisca vindre a visitar-nos i a conéixer aqueixa ciutat que va albergar els quadres del Prat.

Què li diries als nostres lectors perquè se sumen a l'aventura dels Guardians del Prat?

Que tots som persones que sabem que en determinats moments, encara que totes les cartes estiguen en contra, hem de fer el correcte i és el que fan els guardians del Prat.

És una novel·la amb la qual ens identificarem amb els personatges, patirem, a riure, plorar, veure com perilla la seua vida...és una novel·la per a descobrir una part de la història d'Espanya, però sobretot és una novel·la d'aventures, d'emocions, per als lectors que ens agraden les novel·les de Pérez Reverte, de María Dueñas...aqueixes novel·les històriques on a través d'un fet real coneixem personatges que els van viure i com van sentir i com van actuar.