75 anys de la carta pastoral “El pan nuestro de cada dia”, pel bisbe Tarancón

Tarancón va iniciar el seu ministeri episcopal a la capital del Solsonès el 14 d’abril de 1946, oferint-se com a “padre, pastor y amigo”. Enguany es complixen 75 anys, que va escriure la carta pastoral, “El pan nuestro de cada dia”.

Tarancón es va comprometre plenament en el seu ministeri i això es va demostrar, al llarg de tota la seua trajectòria sacerdotal. Els escrits del bisbe Tarancón començaren a ser célebres, sobretot, per la seua qualitat i contingut. Però la  explosiva carta pastoral que va alçar una gran polèmica i revol per part de les autoritats governamentals, va ser “El pa nostre de cada dia”, publicada l’any 1950. Un text valent i profètic, on el bisbe de Solsona eixia en defensa de la gent de la zona minera del Llobregat que passava fam: “No podemos callar. No debemos callar por más tiempo...parten nuestro corazón las angustias y estrecheces que sufren nuestros hijos y un deber ineludible pone la pluma en nuestras manos”, deia Tarancón, que denunciava la falta de pa en temps de l’estraperlo. El jove bisbe Tarancón va escriure la pastoral “para defender el derecho de los padres y de los obreros a comer pan en abundancia y cuanto necesiten para llevar una vida digna y humana”.

Acabada la guerra civil hi havia una falta d’aliments, de tal manera que el pa estava racionat per a cada familia. Val a dir que este pa era de mala qualitat, però els forners tenien la clientela assegurada i per això, no s’esforçaven massa en la seua el·laboració. En temps de pobresa i debilitat social, és inevitable que es produïsca el mercat negre; en aquella època s’anomenava estraperlo. Però mentre la ració del pa arribara al seu lloc de destí i alimentara als necessitats, no hi havia gravetat en l’assumpte.

El problema va aparèixer, quan en una determinada zona de la diòcesi, concretament en el sector industrial i miner, va deixar d’arribar pa racionat. Hi havia gent que retenia el blat i no el distribuïa al seu lloc de destí. Els jornalers el podien adquirir en el mercat negre, però a un preu exagerat per a gent de braç treballador. Clarament es podia vore el cas com una gran injusticía social, eixint perjudicats els més pobres, dèbils i marginats. La fam era el gran problema d’aquella societat, marcada per la ferida de la guerra, la divisió i la intransigència. A grans crits, el poble demanava menjar. La discriminació més absoluta, i l’intent d’ofegar les veus del sector, no podien contribuir de cap de les maneres, a la construcció d’una societat basada en valors morals i ètics, negant a l’home l’oportunitat de viure amb dignitat. Es llevava l’essencial per viure, i es desviava la mirada del plor d’aquells xiquets, que no tenien un tros de pa per omplir l’estómac. Els pares d’aquella multitud, demanaven aliment per als seus fills, demanaven justicía, equitat, solidaritat enmig de la fam i la misèria. No podien acceptar que uns feren grans negocis, aprofitant-se del sofriment humà. Tarancón havia intentat diverses vegades possar-se en contacte amb l’Adminstració, per tal de trobar una solució a la fam que patia la gent del seu bisbat. Però davant la falta de solucions i trovar-se les portes tancades, va decidir escriure esta pastoral. En el seu text, Tarancón afirmava: “Para quien tiene dinero abundante, y no son pocos los que se han enriquecido desaforadamente, no existen privaciones. Hay muchas familias que carecen de los alimentos indispensables. Hay muchos padres que no pueden dar pan a sus hijos”.

Tarancón es va avançar moltes dècades a la línia del papa Francesc, que volia pastors amb olor a ovella. Com el Bon Pastor que coneix les ovelles i les crida pel seu nom, el bisbe Tarancón preferia xafar els carrers i les plaçes dels pobles de la diòcesi solsonina, per estar en contacte amb la gent. I per això mateix, pel fet de no quedar-se tancat al Palau Episcopal, va saber descobrir el dolor dels pares que no tenien pa per alimentar els seus fills. El Palau Episcopal de Solsona no era un búnquer ni una torre d’ivori que aïllava el bisbe Tarancon del seu poble. Les parets del Palau Episcopal eren permeables a la situació de pobresa i de fam que vivia la gent del bisbat. D’ací que Tarancón va fer seu el dolor dels hòmens, de les dones i dels infants de la diòcesi solsonina.

La veu del jove bisbe Tarancón clamava al cel, perquè una societat coaccionada, no té llibertat, i allà on no hi ha llibertat, no hi ha justícia. Es va intentar segrestar aquella carta pastoral, encara que sense èxit. S’ha arribat a dir, que la llarga estada del bisbe a Solsona, 18 anys, va estar produida per aquell conflicte. El govern no va digerir aquella denúncia profètica de Tarancón. De fet el nunci Cicognani, alguna vegada li havia comentat a Tarancón, que no podia traslladar-lo a una altra diòcesi per l’oposició del govern: “mientras el gobierno no dijiera el pan (la seua carta pastoral) no es posible cambiar de diócesis al obispo de Solsona”.

Tarancón va ser un home proper i sensible a la problemàtica social. Segurament a la seua taula no devia faltar el pa. Però això no tranquil·litzava la seua consciència, sinó tot el contrari, ja que el bisbe de Solsona no vivia en una bombolla, aïllat de la gent. El fet de tindre pa a la seua taula, el feia patir més encara, ja que la gent del bisbat no tenia a taula el que ell, segurament, sí que tenia. La postura més cómoda i menys compromesa per a Tarancón, hauria estat no embolicar-se en una problemàtica que, com es va veure després, li va portar enemistats i crítiques, fins a ser anomenat molt desacertadament com el “obispo rojo”. La postura més diplomàtica per a ell, hauria estat mirar cap a una altra banda i no buscar-se problemes ni enemics. O tancar els ulls davant el sofriment de la gent. Però el bisbe de Solsona no era un personatge centrat en ell mateix, indiferent als problemes del seu poble, ni tampoc no era un bisbe insensible que desconeixia la situació de precarietat i de pobresa del bisbat, en els durs anys de la postguerra. I això explica esta carta pastoral valenta i profètica i que gràcies al seu text, el bisbe de Solsona va aconseguir el pa que necessitaven les famílies per alimentar els seus fills.

75 anys després de la carta pastoral del bisbe Tarancón, el cardenal de Burriana, se’ns presenta, encara hui, com un referent moral, com un gran personatge històric, com un pare de la pàtria, com un pastor amb olor a ovella, com un bisbe que acollia a tots, sensible a la justícia social i promotor del diàleg, l’entesa educada i respectuosa, adquirint una gran renom i projecció internacional gràcies al seus mèrits i també a la seua persona, basada en un fort arrelament i creença en la consciència cristiana.

Es tracta d’un dels noms que ha sigut transcendental pel transcurs de la nostra història, i que lamentablement no ha segut prou reconegut a casa nostra. Se’ns dubte alguna cosa estem fent malament, i la prova està en el Museu cardenal Tarancón de Burriana, la ciutat que el va vore nàixer, després de anys i anys esperant la seua obertura. Però no tinc el mínim dubte que estem davant d’un personatge extraordinari i que no em cansaré mai de reivindicar la seua figura per honorar a un dels nostres borrianencs i valencians insignes: el cardenal Tarancón.