Els salaris dels joves són un 35% inferiors a la mitjana i creixen menys amb l'edat que en generacions anteriors
La joventut espanyola dista de gaudir unes condicions de vida homogènies, però bona part de la mateixa accedix al mercat de treball amb dificultats i el seu pes en la població parada és el doble que en l'ocupada. Eixa estesa precarietat laboral explica que la renda per unitat de consum (és a dir, tenint en compte la composició de la llar) de les llars que els seus sustentadors principals són joves d'entre 16 i 29 anys siga un 15% inferior a la mitjana.
Amb les últimes dades de l'Enquesta de Condicions de Vida de l'INE, el 53,2% de les persones en eixa franja d'edat té dificultats per a arribar a final de mes, 5,4 punts percentuals per damunt de la mitjana de la població. Això succeïx a pesar que la joventut actual gaudix de més oportunitats educatives, encara que no tots els joves han aconseguit els mateixos resultats. La meitat de les persones entre 25 i 29 anys posseïx estudis superiors, universitaris o de formació professional superior, quatre vegades més que en 1980. Però un 25% dels joves d'eixe grup d'edat només té estudis obligatoris.
Encara que els joves espanyols d'edats compreses entre els 16 i els 29 anys tenen trets generacionals comuns, els factors socioeconòmics d'origen i, molt especialment, la formació aconseguida, marquen importants diferències entre estos. Ho fan principalment en les seues possibilitats d'inserció laboral, però també en altres importants àmbits de les seues trajectòries vitals. La diversitat de situacions personals és molt notable i, per eixa raó, considerar que els membres d'una mateixa generació gaudixen o patixen les mateixes condicions de vida i s'enfronten als mateixos escenaris futurs és un error.
La monografia Present i futur de la joventut espanyola, publicada per la Fundació BBVA i l'Ivie, descriu quatre perfils de joves que es diferencien per la seua situació i oportunitats. En el grup més desfavorable, format per quasi un milió de ninis, es troba el 14% de joves que ni estudia ni treballa. En el costat oposat, se situa el grup dels qui han comptat amb un entorn familiar o escolar favorable han aconseguit estudis universitaris i gaudixen de treballs qualificats, contractes estables i salaris elevats. Entre estos dos extrems, figuren els joves que treballen, però de manera irregular i amb baixos salaris, i aquells que han acabat formació postobligatòria i tenen ocupacions que els permeten gaudir d'una certa estabilitat laboral.
L'estudi, elaborat per un equip d'investigadors de l'Ivie i la Universitat de València, dirigits per Francisco Pérez, director d'investigació de l'Ivie i catedràtic emèrit de la Universitat de València, troba una rellevant diversitat de posicions, però també trets comuns. En general, les persones joves estan més exposades als vaivens del cicle econòmic i la qualitat mitjana de les seues ocupacions és pitjor. El 25,4% de joves treballa amb contractes a temps parcial, 12 punts per damunt de la mitjana del conjunt de la població, i la taxa de temporalitat de la joventut ocupada també doblega la mitjana. Una tercera dimensió de la seua major precarietat laboral és la salarial: els salaris dels joves d'entre 16 i 29 anys són un 35% inferiors a la mitjana i el progrés dels seus ingressos al llarg de la vida laboral està sent més lent, perquè mentre les cohorts anteriors aconseguien una base de cotització similar a la mitjana abans dels 27 anys, actualment, els adults joves als 34 anys encara no l'han aconseguida.
No obstant això, entorn d'eixes mitjanes existixen diferències entre diferents grups: els joves menys formats tenen menys possibilitats d'aconseguir bones ocupacions i progressar, tant en estabilitat laboral com en salari, i els majors avantatges les aconseguixen els que tenen estudis superiors. Descomptat l'efecte d'altres variables diferents del nivell d'estudis, els joves que posseïxen Formació Professional de grau superior aconseguixen salaris mitjans un 11,3% majors que els joves amb solo fins a educació obligatòria i els universitaris aconseguixen ocupacions un 33,8% més ben remunerats.
Part dels avantatges salarials dels joves més qualificats es deriven de la seua preparació per a ocupar llocs de treball que requerixen coneixements avançats en competències que els majors no van poder adquirir. Gràcies a això, en l'ocupació jove de 25 a 29 anys pesen més els llocs més qualificats (38,7%) que en el conjunt dels ocupats (35,6%).
L'aprofitament de les oportunitats d'accés a l'educació que han gaudit les generacions joves s'ha convertit en un factor de mobilitat social fonamental. Prova d'això és que el nivell d'estudis completat és un predictor molt rellevant de les diferències en les trajectòries vitals i laborals i l'estrat socioeconòmic aconseguit. El 59,2% dels joves entre 25 a 29 que procedixen d'un estrat socioeconòmic baix, però han completat estudis superiors, aconseguixen ascendir a l'estrat alt. En canvi, només aconseguixen eixa meta el 13,4% dels quals únicament compten amb formació obligatòria. Però l'educació també és rellevant per a desplaçar-se socialment cap avall i condiciona la probabilitat de conservar la posició dels joves que partixen d'un entorn socioeconòmic favorable: un 38,5% dels quals procedixen d'un estrat alt, però només finalitzen estudis obligatoris, descendixen fins a l'estrat socioeconòmic baix, mentre que este percentatge cau al 19,7% en el cas que hagen aconseguit estudis secundaris postobligatoris i només aconseguix el 8,5% dels quals posseïxen estudis superiors. La mobilitat social descendent també contribuïx a l'augment de la desigualtat social quan aquelles persones que partixen de condicions de partida favorables no aprofiten els avantatges de l'educació.
Els avanços educatius a Espanya han impulsat la mobilitat social, ja que han permés que la meitat dels joves entre 25 i 29 anys tinga estudis superiors, universitaris o de formació professional, quatre vegades més que en 1980. No obstant això, com les importants millores no han arribat a tota la joventut per igual, eixe ascensor social té els seus límits. Es deriven en part que el sistema educatiu no ha prioritzat en l'assignació dels seus recursos la compensació de les mancances de l'alumnat desfavorit. Els factors socioeconòmics d'origen i els antecedents familiars són els determinants més rellevants del fracàs o l'èxit educatiu. Els entorns desfavorables es traduïxen en escolarització infantil tardana i menys suports per a millorar el rendiment escolar en els nivells obligatoris. La conseqüència és que l'origen social continua condicionant els resultats educatius.
Estes limitacions en la igualtat real d'oportunitats educatives deixen cicatrius duradores perquè marquen el futur laboral i socioeconòmic de la joventut. Encara que la situació de les persones joves és heterogènia des de diferents perspectives, la precarietat laboral és un dels principals problemes que afronta bona part de la joventut espanyola. La precarietat es traduïx en menors ingressos, a causa de les baixes taxes d'ocupació i de salaris, i en retard en l'emancipació i la natalitat.
La renda mitjana per unitat de consum de les llars en els quals el sustentador principal és una persona entre 16 i 29 anys (es calcula segons el número i característiques dels membres de la llar) se situa entorn de 16.000 euros anuals, un 15% menys que la mitjana de les llars. Eixa menor renda és fins a un 40% per davall de la mitjana en el cas de les llars que el seu sustentador principal és un jove sense formació superior (11.000 euros anuals). La joventut emancipada viu majoritàriament de lloguer i ha de dedicar un elevat percentatge del seu pressupost a l'allotjament, quasi la meitat dels ingressos de la llar. A més, tarda més que les generacions anteriors a aconseguir el nivell salarial mig típic de qualsevol professió. Mentre la cohort nascuda en 1955 va aconseguir la base de cotització mitjana als 27 anys, els nascuts en 1985 encara no la van aconseguir amb 34 anys.
Esta pitjor trajectòria laboral, caracteritzada per a molts joves per la dificultat duradora de trobar ocupació i la lenta millora dels seus salaris, té conseqüències sobre les cotitzacions socials que van acumulant i les tindrà probablement en la jubilació. Atés que el nostre sistema de pensions és contributiu, l'heterogeneïtat en l'etapa laboral activa tendix a traslladar-se a l'etapa de pensionista. Així doncs, els factors que afavorixen una vida laboral de major qualitat també afavorixen una jubilació amb millor qualitat de vida. Els joves amb carreres laborals llargues obtindran pensions adequades als seus salaris, la qual cosa els permetrà mantindre el seu nivell de vida després de la jubilació, la qual cosa no exclou la necessitat d'estalvi si els salaris han sigut alts, donada la limitació de la pensió màxima. En l'altre extrem, si la carrera laboral ha sigut curta, el nivell de la pensió serà insuficient per a mantindre el nivell de vida previ, en els casos de baixos salaris el sistema inclou la garantia de complement a mínims, però en la resta de casos el possible complement ha de procedir de l'estalvi privat.
És a dir, si els desavantatges inicials es prolonguen en el temps i no es compensen al llarg de la vida laboral afectaran els seus drets de pensió futurs, reduint-los. A més, si no s'amplia l'edat de jubilació, les possibles reformes futures en el sistema de pensions per a garantir la seua sostenibilitat financera faran que la quantia de les pensions dels quals hui són joves siguen més baixes en relació a l'últim salari percebut que les que estan rebent els actuals pensionistes.
Pèrdua de pes demogràfic
Per a abordar les millores necessàries en els diversos àmbits que afecten la joventut són precises polítiques específiques. No obstant això, segons els autors de l'estudi, la pèrdua de pes demogràfic de la joventut en l'últim quart de segle pot reduir la seua influència en l'atenció als seus problemes i en el disseny de les polítiques per a respondre a estos. El col·lectiu de joves entre 16 i 29 anys representa actualment el 14,8% de la població, 9 punts percentuals menys que en 1995, enfront del pes d'altres franges d'edat com els majors de 65 anys que ha crescut fins al 20,2%.
El document proposa una sèrie d'iniciatives per a millorar la situació dels joves, tant en l'àmbit públic com en el privat. En el públic, subratllen la necessitat de combatre la desigualtat d'oportunitats i resultats educatius i laborals. En primer lloc, destaca la necessitat d'impulsar polítiques educatives que assignen recursos a recuperar als estudiants que es retarden en primària i secundària obligatòria, a ampliar les taxes d'escolarització en secundària postobligatòria i formació professional, especialment la dual, i a generalitzar la formació de qualitat en idiomes i competències digitals.
En el terreny de les polítiques laborals, reclamen un desplegament més precís i enèrgic de les polítiques d'ocupació dirigides a formar als ninis per a rescatar-los de la inactivitat i l'atur. A més, reclamen el foment de l'habitatge públic en lloguer, l'escassetat afecta del qual especialment a la joventut en procés d'emancipació i interessada a desplaçar-se per a trobar ocupació.
Quant a les actuacions en l'àmbit privat, els autors subratllen la importància que les famílies paren atenció a l'educació des de molt prompte, així com a la selecció més adequada de la formació postobligatòria a cursar, perquè triar els estudis que oferixen una major ocupabilitat és molt rellevant per a millorar les oportunitats laborals posteriors. Des d'esta perspectiva, també assenyalen la importància que els centres educatius milloren els seus servicis d'orientació, més rellevants com menys favorable és l'entorn familiar dels joves.
