Elisabet Benavent: “Amb els records no sols evoquem sinó que reescrivim les nostres històries"

Pròxima, espontània i riallera, Elisabet Benavent és una de les autores més reeixides del nostre país. Va saltar a la fama gràcies a la seua famosa novel·la “Valeria”, i ara compta amb 24 llibres publicats, on tots tenen com a factor comú la presència de música en les seues pàgines, perquè “l'esquelet d'una novel·la podria ser un pentagrama”. A més, malgrat els quals insisteixen que els escriptors escriuen sobre la seua vida, ella apunta que “no escrivim sobre nosaltres, sinó sobre les emocions de les nostres vivències”. Després de la publicació de la seua pròxima novel·la a l'abril afirma que descansarà una mica perquè “si treballes ràpid deixes de posar-te en dubte a tu mateix”.

Amb "Valeria" et vas convertir en una de les autores més reeixides i volgudes del nostre país. Quin creus que ha sigut la clau per a convertir-te en la veu de diverses generacions?

No veig com a tal i tampoc m'ho he plantejat perquè em sembla un títol molt grandiloqüent. Jo escric per a entretindre i crec que l'entreteniment està molt injuriat ara que es pensa que tot ha de tindre un costat ocult i intel·lectual. Jo pense que l'entreteniment és tan vàlid com qualsevol altra mena de literatura. Aquest és un punt de trobada on la gent pot anar a referenciar-se i a somiar.

La saga de "Valeria" la vas escriure perquè trobaves a faltar a les teues amigues de Madrid i hi ha alguna cosa de cadascuna en les novel·les, continuen sent hui dia les seues aventures fruit de la teua inspiració?

Sens dubte, ja que les seues experiències són increïbles i la realitat a vegades supera a la ficció. Elles són el millor punt de partida, les meues muses i les admire molt. A més, ara que hi ha tants influencers i la societat és tan mitòmana, els meus referents són les dones com les meues amigues, treballadores que han barallat pel seu, bones persones i divertides. Per això, aqueix és el tipus de protagonistes que hi ha en les meues novel·les.

Per què creus que enganxen tant als lectors les teues novel·les?

Crec que gran part de l'èxit resideix en el gènere, és molt directe, parla de tu a tu, per la qual cosa molt prompte tant els escriptors com els lectors ens sentim còmodes i en la nostra zona de confort.

En la teua última novel·la, "Totes aqueixes coses que et diré demà", fas un recorregut a través de les fases del duel en una ruptura. Què et va portar a escriure una història des d'aquesta perspectiva tan original?

Després de 22 novel·les m'abellia posar-me aquest repte per a posar-me a prova. Volia construir una història des del final i que no coincideix amb el final categòric que té aquest tipus de novel·les. Em semblava molt important reflectir que en una societat en la qual tot va tan de pressa intentem fins a saltar-nos fases del duel. D'aquesta manera, em donava l'oportunitat de parlar de moltes coses que plantejades d'una altra manera haurien quedat molt tristes.

Aquest llibre és un exemple de com soltar a temps quan la relació en parella no funciona des del respecte i conservant l'amor que ha existit?

No ho sé, quan la gent em diu que la novel·la acaba malament, jo els dic que acaba com ha d'acabar. Trenquen des del respecte i l'afecte per a quedar-se amb el bo. Crec en la ficció s'embene una ruptura o molt optimista o molt tòxica, no hi ha punt intermedi i la clau és que ha de passar temps perquè cure perquè on va haver-hi foc sempre queden brases. En el llibre apareixen constantment els records, perquè amb ells no sols evoquem, sinó que reescrivim les nostres històries i podem donar-los significats que no es corresponen amb la realitat.

A més, la ficció no té obligació, però si vols ser versemblant ha de posar-se en un punt intermedi.

El personatge d'Iván actua com la consciència de Miranda, és com si diguérem el seu "Pepito Grillo"?

Sí, és com aqueix amic que tenim molt a prop, però també prou lluny com per a donar-nos una opinió realista i els seus canvis de look són una picada d'ullet a aquest efecte papallona, sobre com depenent en el punt en el qual ens trobem canvia el discurs que ens donen.

Què és més difícil escriure sobre l'amor o el desamor?

Sobre el desamor, encara que les dues coses poden ser fàcils o difícils perquè tots dos són sentiments universals. No obstant això, el desamor té un punt de nostàlgia, és més evocador i considere que és més fàcil parlar de desamor en general que d'amor sense ser nyonyo, per a mi aqueixa és la dificultat.

Molts dels teus protagonistes, com per exemple Maca o en algun moment Valeria, pateixen dependència emocional, una cosa cada vegada més freqüent en les relacions de parella actuals, busques donar visibilitat a aquest problema a través de les teues novel·les?

El procés d'escriptura ha canviat tant amb els anys, el de Valeria va ser molt orgànic i sense cap mena de control, es va construir pràcticament sola. No obstant això, els últims sí que tenen més intenció perquè tenen més eines per a trobar-los la línia de coherència als personatges. A més, el tema de la dependència emocional i la independència emocional és un tema súper a explotar en aquesta mena de novel·les perquè no estem educats emocionalment per a saber quan som dependents d'algú.

En aquests últims tres anys estàs vivint com moltes de les teues novel·les tenen adaptació audiovisual, perquè la tercera temporada de Valeria veurà la llum en Netflix al llarg dels pròxims mesos, també s'acaba d'acabar de rodar “Un conte perfecte” i l'any passat es va estrenar la pel·lícula de “Vam ser Cançons” en Netflix. Com has viscut el salt dels teus personatges a la pantalla?

Cada projecte ha sigut diferent, amb Valeria em va vindre tot nou i no em vaig sentir preparada per a participar. Després he anat involucrant-me en els projectes i la meua experiència és molt positiva. També l'espectador ha de tindre en compte que el personatge no és el mateix perquè ni tan sols es consumeix de la mateixa manera. A més, el fet que grans actors com Maxi Iglesias o María Valverde donen vida als personatges l'he viscut amb molta emoció i no te l'acabes de creure. Ara soc incapaç d'imaginar-me als personatges sense les seues cares.

Què t'ha aportat publicar “Les abraçades lentes” la teua obra més personal?

Jo tenia objeccions perquè és prosa poètica i jo no soc poeta. Aquest parla d'un viatge vital de cinc anys en què una persona canvia molt, però els sentiments continuen sent el mateix. Sens dubte, el més difícil ha sigut locutarlo per a l'àudio lliure. A més, m'ha sorprés molt gratament l'acolliment que ha tingut.

Quina és la situació més surrealista que t'ha ocorregut com a escriptora?

Una dona es va posar de part en una signatura de llibres a Mallorca i no es volia anar per a no perdre el lloc de la cua.

La teua pròxima novel·la “Com no vaig escriure la nostra història”, es publicarà el mes vinent d'abril, pots avançar-nos alguna cosa d'ella? Hi haurà picades d'ullet a València com és habitual en les teues novel·les?

Serà un llibre en el qual he jugat amb la idea que creiem el que volem creure, és un artifici en el qual la protagonista és una escriptora, es diu Elsa i qualsevol persona podria dir que soc jo o no, però el lector haurà de decidir el que es cree i el que no. A més, la protagonista com jo és valenciana i hi haurà picades d'ullet a València.