Una tesi doctoral de la UA aporta nous mètodes teòrics aplicables a la superconductivitat i els ordinadors quàntics
El treball de recerca ha sigut publicat per prestigioses publicacions com Nature Chemistry, i Nano Letters
Amb el títol d’Electronic and spin properties of open-shell nanographenes Ricardo Ortiz Cano, alumne del programa de doctorat en Ciència de Materials, va defensar la seua tesi, el passat dia 29 de setembre. Aquesta investigació, que ha sigut finançada pel programa ACIF de la GVA i dirigida per Joaquín Fernández Rossier (International Iberian Nanotechnology Laboratory i Dept. Física Aplicada) i Juan Carlos Sancho García (Dept. Química Física), llança nous càlculs aplicats als nanografèns.
En concret, l’investigador s’ha basat en els principis de la mecànica quàntica per a implementar i programar aquests mètodes, de manera que siguen aplicables a qualsevol nanografè imaginable, «fet que converteix el seu treball en universal ja que pot ser útil per a altres grups d’investigació en el futur», explica el professor Sancho.
És tan gran la rellevància de la investigació que el doctorand ha publicat articles en la prestigiosa revista Nature Chemistry, així com en Nano Letters i en Angewandte Chemie International Edition, entre d’altres, la qual cosa contribueix, a més, decisivament en el posicionament de la Universitat d’Alacant en índexs i rànquings internacionals, com el de Shangai o el «Nature index».
Els nanografèns són petites porcions de grafè, tallades en diferents formes i grandàries, les propietats de les quals disten de les del material de partida precisament per la grandària finita que tenen i no infinita com és el cas del mateix grafè. Els autors ho expliquen així: «Imaginem un full de paper tan gran com perquè no en vegem les vores. Podríem tallar petites porcions en qualsevol direcció, sempre que respectàrem els enllaços químics que formen el material. La forma d’aquestes porcions (molècules ja en la realitat) en determina completament les propietats ja que la matèria ha d’adaptar-se a la seua topologia específica. Si es trien algunes formes particulars, com triangulars o romboïdals, es pot aconseguir que aquesta molècula tinga propietats magnètiques molt acusades, en haver de trencar-se d’alguna manera la simetria tan gran de la làmina infinita de la qual partíem. Aquest tipus de molècules podria utilitzar-se en el futur en tecnologies quàntiques emergents com la superconductivitat, o els ordinadors quàntics, i s’aconseguirien avanços per a trobar solucions als problemes actuals de la societat, l’economia o el medi ambient».
«En aquests moments hi ha diversos grups d’investigació a tot el món que han aconseguit sintetitzar aquestes molècules malgrat l’alta reactivitat que tenen», comenten, com és el cas del centre EMPA (Swiss Federal Laboratories for Materials Science and Technology), amb el qual ha col·laborat el doctorand.
