elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Valencià
Por Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Sobre burrianerisme, Buris-ana i La Codorniz

    1. Aclarint terminologies

    Es podria definir el burrianerisme com l’actitud o sentiment propi del burrianero, és a dir, d’aquell que és partidari  i entusiasta de Burriana. En realitat són veus diferents a “burrianense” o al valencià “borrianenc”, simples gentilicis que denoten origen o procedència, i per tant faltats d’eixa càrrega afectiva de “forofisme” que els d’ací donem al mot burrianero.

    Per a ser burrianero no cal haver nascut a Borriana. En realitat conec molta gent d’ací que no ho és i, encara que rara avis, també el cas contrari: forasters tocats d’eixe sentiment. Ben cert és que tampoc no ho són tots els que presumixen ser-ho, ja que allò important són els fets, per damunt dels folclorismes purament verbals. És bo ser burrianero, i condició necessària però insuficient que n’estigueren impregnats els polítics locals, assignatura de la qual tots haurien de passar examen.

    El burrianerisme és equivalent a la mítica fanfarroneria que diuen que ens caracteritza als borrianencs, aquella que va rebre la benedicció del cardenal Tarancon des del balcó del nostre ajuntament, en un discurs que vaig tindre el gust d’escoltar en persona fa mil anys al Pla, perdut com Wally, entre una multitud de gent. Per tant, si admetem que la fanfarroneria forma part d’una idiosincràsia peculiar i no compartida necessàriament amb altres pobles, el concepte burrianero tampoc tindrà, teòricament, el mateix sentit que poguera tindre vilavellero, castellonero, etc., a les seues respectives localitats. A les poblacions veïnes n’hi haurà també d’entusiastes locals, però sense aplegar a ser eixa majoria social que conforme un tret definitori de la personalitat d’eixos pobles, cosa que es té per certa a Borriana. O pot ser ja no és així?

    Em confesse burrianero. En realitat, simplement veient com vivia i en parlava mon pare de la seua Burriana, diria que he sigut format en la militància burrianera no en cap centre d’entrenament a propòsit, sino simplement per osmosi. I com la gent del seu cercle i la majoria dels meus amics també ho eren, sempre he viscut eixe sentiment com una cosa natural, però lúcida. Sentiment que és lògica seqüela de la importància que va tindre la nostra ciutat, sobre tot durant el primer terç del segle XX, quan era una capitaleta que suscitava admiració.

    Però a partir de la dècada dels 70 i malgrat la democràcia, les coses no han anat bé del tot per a la “sobirana i galana perla de la Plana”, i aquella “grandeur” i la fanfàrria que se’n deriva han quedat com un anacronisme, un deute de continuïtat pendent de pagament amb els nostres avantpassats. Amb tot, és lògic preguntar-se si hui encara existeix eixa espècie anomenada burrianerisme en les noves generacions. No és moment d’aprofundir en el tema, però intuïsc que sí, encara que probablement ha deixat de ser un tret generalitzat i per tant diferencial. L’equivalent als burrianeros d’antuvi són els vilarealeros actuals, ja que nosaltres ens hem quedat en simples borrianencs.

    2. Buris-ana i La Codorniz

    En esta segona part de l’article, trobarà el lector un exemple d’allò que vinc dient sobre el burrianerisme. Durant la dècada dels 60 i meitat dels 70, mon pare dirigia la revista local Buris-ana. Aleshores no seria gens exagerat dir que Buris-ana era, a més de l’ADN de l’ABC, epicentre de la quintaessència del burrianerisme en lletra impressa. El cas que vaig a contar-vos és conegut, però no sé si amb tant de detall.

    Situem-nos al 1961, quan encara manava El Generalísimo. Aleshores duia la revista mon pare, sempre ben atent a qualsevol notícia interior, però també a qualsovol comentari vingut des de l’exterior sobre Borriana (més bé inusitat), com eixes antenes gegants aptes per a captar senyals extraterrestres. I sobtadament, un bon dia apareix el nom de la nostra Dulcinea en la mítica revista d’humor La Codorniz, en la primera frase d’un insòlit article humorístic titolat  “Explicación del burro”, signat per un tal Gonzalo, que reproduim tot seguit.

    El recadet que els envià mon pare (poc menys que investit de ministre d’Afers Exteriors), fou “just i proporcionat”, de tu a tu amb aquell gegant editorial. Barry Fitzgerald, l’inoblidable borratxet de “El hombre tranquilo” de John Ford, l’hauria qualificat d’“homèric”. Jo el qualifique també de cent per cent burrianero. Es va editar en la última pàgina del Buris-ana 52, de novembre de 1961, número que imagine que els degué enviar encara calentet i per correu a la redacció.

    Als de “la revista más audaz para el lector más inteligente” allò els va caure garres davall, i van contestar en un solt titolat “Cultura” y regionalismo (la paraula cultura entre cometes), demostrant una irritació impròpia d’una revista humorística. Realment la rèplica de Buris-ana els deixà “touchés”, i en la meua opinió van mostrar una xuleria i falta de categoria impròpies d’una prestigiosa revista. Heus ací la seua resposta (per cert, tota una declaració d’ideologia política, l’etiquetació de la qual deixe per al lector):

    Encara que limitat a la parcel·la del periodisme local, en la meua opinió aquesta picabaralla exemplifica molt bé l’actitud que anomenem burrianerisme. Creuen que encara en queda d’això, que hui seria imaginable una actitud cívica equivalent en defensa de l’honor entelat de la terreta? O acàs tot açò és pur folclorisme? Tenint en compte les coordenades en què ocorregué l’anècdota —i sí, és passió de fill— em sent més a prop de la presumpta opinió de Barry Fitzgerald. Un altre dia, si em ve de cara, contaré un altre cas també protagonitzat per mon pare i, en esta ocasió, TVE.

     

    PD: la censura de l’època no va permetre que Buris-ana publicara cap dels textos de La Codorniz que ací reproduïm, i que em va facilitar Enric Safont senior, a qui des d’ací li done les gràcies.

    Elperiodic.com ofrece este espacio para que los columnistas puedan ejercer eficazmente su derecho a la libertad de expresión. En él se publicarán artículos, opiniones o críticas de los cuales son responsables los propios autores en tanto dirigen su propia línea editorial. Desde Elperiodic.com no podemos garantizar la veracidad de la información proporcionada por los autores y no nos hacemos responsables de las posibles consecuencias derivadas de su publicación, siendo exclusivamente responsabilidad de los propios columnistas.
    comentarios 11 comentarios
    Ramon López
    Ramon López
    26/09/2010 04:09
    "EL HIJO DE LA CODORNIZ", QUÈ BORT!

    Per fi he pogut saber tota la història del jaleo de ton pare amb La Codorniz. S´ho haurien passat bomba en este assumpte. Sempre havia tingut curiositat pel canyaret, li ho vaig preguntar a ton pare al seu moment, me´l va contar, inclús vaig parlar tangencialment del tema en algun Burisana, però faltava el suport gràfic, que no el tenia. Per això, gràcies.

    Subir